Les investigacions de D. Enric Mitjana de las Doblas sobre l’ascendència i relacions de Joan (Cristòfor) Colom i Bertran

Primera part de la conferència donada el 24 d’abril del 2006 a la Seu d’Òmnium Cultural

Commemorant el cinquè centenari de la mort de Colom, valgui la meva aportació com a homenatge al gran Descobridor i a tants investigadors, i especialment a D. Enric Mitjana, que dedicaren la seva vida a la recerca de la nostra vera història sempre manipulada.

Qui era el Sr. Enric Mitjana de Las Doblas i Alegrín ?

Nat el 1875 a Barcelona, exercí d’advocat en aquesta ciutat. Fill únic del matrimoni entre el Sr. D. Enrique Mitjana De las Doblas, enginyer de la Reial Armada Espanyola, natural de Màlaga, que morí el març de 1911 i de la Sra. Elvira Alegrin i Campmany natural d’aquesta ciutat.

Per raons d’ofici i de treball del seu pare, va ser destinat a l’Arsenal de Cavila a Manila – Filipines, on es trasllada tota la família essent encara molt jove el fill Enric.

Abans de la pèrdua d’aquesta colònia, retornaren a Barcelona, on cursà els estudis d’advocat, professió que exercí, tot i que la seva passió era la genealogia, l’heràldica i la investigació històrica, segons ens explica en la breu biografia escrita a mà per ell mateix, datada el 10 de juliol de 1954.

Crec que per mediació del Sr. Miquel Porter i/o del Sr. Caius Parellada, es van conèixer Mitjana de las Doblas i el meu pare, en Josep M. Benet i Caparà, muntanyenc, militar i, coincidint amb ell, advocat, genealogista, heraldista, i sobretot catalanista.

La mútua amistat entre ells va fer que, essent ja d’edat molt avançada i no tenint successors ni parents pròxims, el nomenés hereu, en testament autoritzat pel notari Josep Gramunt i Subiela, a Barcelona el 21 de juliol de 1955, ja no dels seus bens patrimonials, que no n’hi quedava, si no dels seus arxius i títols nobiliaris familiars perquè aquest els honorés i els transmetés a fi de perpetuar-ne la successió.

Jo vaig conèixer personalment al Sr. Mitjana, seria allà pels anys 1955-57, quan vivíem en aquella època en una torre del carrer d’Escipió a Gràcia.

Un diumenge a la tarda, el meu pare, buscant sempre la manera perquè prengués interès en les seves coses, em diu, vols venir a saludar al Sr. Colom (Mitjana) ?

En aquells anys, que no hi havia televisió, quan érem a taula, el pare sempre ens explicava històries i anècdotes i, algunes vegades, eren les converses que mantenien amb en Mitjana sobre la documentació que havia aconseguit reunir i de la possibilitat que en Cristòfor Colom fos català, per això no era gens estrany per als meus germans ni per a mi, que a aquell home el coneguéssim pel sobrenom del Sr. Colom.

Ja ens teniu a tots dos, baixant pel carrer de la República Argentina fins a la plaça de Lesseps i tot seguit, en aquell temps, travessant la plaça de la Creu per davant de les cotxeres dels tramvies, cap al carrer Menéndez i Pelayo per entrar al carrer de Sant Salvador on hi ha el Convent – Asil de les Monges, les “Germanetes dels pobres”, on el Sr. Mitjana residia, acollit gràcies a les gestions fetes pel meu pare.

Jo, en aquesta edat, com comprendran, ni m’interessava, ni entenia, ni podia seguir les converses que tenien el pare i el Sr. Mitjana, per això, després de saludar-lo i seure una bona estona en una cadira al costat d’ells, el temps se’m feia etern. Poc a poc vaig aconseguir aixecar-me de la cadira i, amb una mirada de consentiment del meu pare, me’n vaig anar a córrer pel gran jardí del Convent.

En aquell temps, el Sr. Mitjana era, o així jo el veia, un home molt vell. Tenia 80 o 81 anys, era molt prim i alt, conservant aquella imatge d’acadèmic a l’antiga, (atent, culte i polit) d’intel·lectual, d’investigador i de savi, el qual hagué de patir moltes privacions els últims anys.

Aquesta va ser la primera i única vegada que vaig veure i saludar al Sr. Enric Mitjana en vida.

Morí el 30 de desembre de 1962 a l’edat de 87 anys.

L’arxiu del Sr. Mitjana va quedar guardat en unes caixes, ja que les prioritats de la feina i l’activitat política del pare durant aquells anys, no li permetien dedicar-hi el temps necessari. Amb tot, hi trobem algunes anotacions, molt poques, fetes per ell, ampliant algunes dades que possiblement serien fetes amb en Mitjana quan aquest va perdre la vista, segons ens diu en la seva biografia.

Segurament que en devien parlar abastament amb el Sr. Porter, el Sr. Parellada, amb l’amic Català i Roca i altres, en les reunions que tenien.

Mort el meu pare (1977), vaig recollir tots els arxius que ell tenia a la Papereria i al pis de Barcelona i els vaig agrupar amb els de la casa de Lleida.

Sortosament disposàvem d’espai, i allí van quedar.

Eren anys difícils per poder dedicar temps a aquests arxius ja que, amb la meva esposa, formàrem una família i les obligacions derivades d’aquesta situació no ens permetien fer altra cosa que simplement guardar-ho i conservar-ho.

Jo, com havia fet el meu pare, també vaig buscar l’ocasió per explicar als nostres fills les investigacions que tantes persones havien fet i portaven a terme en la recerca de la catalanitat de Cristòfor Colom, i que el meu pare (l’avi) m’havia deixat tota la documentació d’un d’aquests investigadors passats.

Un dia, quan retorno a casa després del treball, els fills em comenten que han donat per televisió la notícia de la celebració d’una conferència sobre la Catalanitat de Colom (no recordo ni en quin programa ni on) i que a l’endemà o el cap de setmana vinent se’n faria una altra al poble de Tarroja de Segarra.

Aquest fet em va revifar el record d’infància d’aquell home que a casa anomenàvem Colom i dels arxiu que tenia guardats.

No me la vaig perdre.

Allà vaig conèixer Narcís Saladrigues, Teresa Baqué, Alba Vallés, Jordi Bilbeny, Francesc Albardané, Josefina Carulla, Jeroni Artigues, Dionís Prat, Josep Coma i a Charles Merrill, un dels participants, a qui vaig invitar a retornar amb mi a Barcelona per tal de poder-li explicar el que tenia, després de passar per Cervera, on residia, a recollir les seves pertinences, ja que marxava l’endemà cap als EEUU fent escala a París. Parlàrem tot el viatge, molt lentament, ja que jo no parlo anglès, però ell si parlava en català molt lentament, buscant les paraules, perquè havia de traduir el que em volia explicar.

Com que era molt tard, en arribar a Barcelona vaig deixar-lo a la Travessera de Dalt, cantonada Verdi, i ni a mi ni a ell se’ns ocorregué d’intercanviar-nos les adreces i en vaig perdre el contacte.

Ah, sí, també em vaig subscriure a la revista TERRA RUBRA la qual, des de llavors, he rebut puntualment cada dos mesos.

Des d’aquí el meu agraïment per la voluntat i l’esforç de mantenir la flama encesa de Colom català que, a mi personalment, m’ha mantingut viu el desig de, ben aviat, poder donar llum a l’immens treball realitzat pel Sr. Enric Mitjana de las Doblas i Alegrín, publicant, ben aviat, la seva obra.

Anem al seu treball.

Com veurem en el mecanoscrit del seu llibre, és a partir de la primera conferència donada per l’il·lustre Dr. D. Luis Ulloa, a l’Ateneu Barcelonès el 1927, quan s’interessa pel tema de Colom català i com a investigador, genealogista i heraldista apassionat, tenint ja molta documentació relacionada de les antigues famílies catalanes (més de 25.000 paperetes, ens comenta), decideix col·laborar “motu propi”, com diu ell, per aportar i contrastar amb el Dr. Ulloa, les investigacions de les famílies Colom i de la catalanitat del descobridor, iniciades ja fa molts anys per aquest.

En la intensa correspondència que manté amb el Dr.Ulloa ( més de 45 cartes amb les quals hi guarda còpia de la carta tramesa per ell), des del maig de1927, època del viatge a París, al carrer de Ramponeau, 48 i a Lain, en el departament del Yonne, el setembre del 1928, fins que s’estableix a Barcelona a la Pensió Vidiela del carrer Muntaner, 183, a l’abril de 1930, dient-li a Mitjana que està a Barcelona i que té moltes ganes de saludar-lo, ja que resulta que s’havien cartejat durant 3 anys consecutius, però no es coneixien personalment.

Llegint tota la correspondència s’interpreta l’intercanvi de recerques i descobertes que van realitzant en els diferents arxius. Ulloa residint a França amb investigacions en els arxius de París, Londres i altres ciutats europees, i Mitjana als Notarials, Corona d’Aragó, CEC, Diputació, Episcopal, Comendadors de l’Ordre de St. Joan, Marquès de Moià, Castellà i Safont, Índies, Acadèmia de la Història, Ducs d’Alba, Híjar, Veragua i altres, així com una extensíssima bibliografia que ens relaciona en el seu llibre.

Evidentment, que a partir d’aquesta data ja no tinc cap referència documentada que hagi localitzat, dels intercanvis que segueixen mantenint.

No sabem amb exactitud el que devia passar, però llegint les cartes d’Ulloa, hom s’adona que la resistència a la seva tesi catalana és ferotge, ja que comenta amb Mitjana les burles, insults, menyspreus i altres fets desagradables succeïts amb els interessats i defensors de la tesi genovesa, i queixant-se de la indiferència que mantenen les institucions estatals espanyoles. Sigui com sigui, el 9 de febrer de 1936 és trobat mort al carrer, a Barcelona, el Dr. Ulloa, quan anava a reunir-se amb no sabem qui, fet que possiblement arribem a saber algun dia a través de la documentació que va ser guardada pel seu fill, el Sr. Bolivar Ulloa.

Al funeral del dia 11 hi assisteix moltíssima gent i, evidentment tota la intel·lectualitat catalana del moment, especulant la possibilitat que pot haver estat assassinat.

Tant és així, que a partir de la mort del mestre Ulloa, el Sr. Mitjana abandona totalment, com ens diu en la seva biografia, les investigacions, sigui per les circumstancies polítiques del moment, les possibles amenaces rebudes que s’intueixen, però de ben segur, per la guerra civil que s’inicia.

No tinc cap referent del Sr. Mitjana durant i acabada la guerra civil, però no crec que la vida li fos fàcil en la postguerra, més aviat crec que, per sobreviure, va haver de malvendre el seu patrimoni familiar, que havia de ser considerable, quedant totalment arruïnat, però salvant la documentació que els presento.

Com veiem, el senyor E. Mitjana es declara, a partir de la documentació que interpreta i que ha pogut reunir, totalment partidari de la tesi del Dr. Ulloa, convençut que el Descobridor Cristòfor Colom és en Joan Colom i Bertran, fill del canceller Jaume Colom i Marimon i de Caterina Bertran, la qual el nomenà hereu particular, i net per via materna de Francesc Bertran ascendit a Almirall el 6 de març de 1444 amb govern de l’esquadra Catalana en la guerra contra Gènova, i nebot d’Antoni Bertran IV, baró de Gelida, vicealmirall en les guerres de Sardenya i cunyat de Joan de Barberà casat amb la seva germana Isabel, també capità general de l’Armada. Concordància amb el que diu Cristòfor Colom en una de les seves cartes “ Que ell no és el primer Almirall que hi ha en la seva família”.

L’Enric Mitjana, estudia principalment les diferents branques dels Colom a Catalunya i particularment les de Barcelona, les ascendències i descendències en les genealogies conseqüents de les unions per matrimoni d’aquests i personatges que tenim constància que s’han relacionat amb el descobridor al llarg de la seva vida.

El treball del Sr. Mitjana és apassionat en la recerca en els arxius de tot el que té a veure amb aquestes famílies, siguin documents de plets, de compra, d’herència, d’assegurança, naixements, testaments, nomenaments oficials, de capítols matrimonials, etc., i va reconstruint la genealogia i l’heràldica de totes aquestes famílies i les relacions que mantenen a través dels temps i sobretot amb les vicissituds de la nostra història durant la guerra contra Joan II Trastàmara i posteriorment.

Ordena fitxes en petits trossos de paper, moltes vegades reciclant fulls de calendari, quarts de full de correspondència del seu bufet d’advocat, papers reescrits al través per poder llegir el contingut, amb una lletra plena d’abreviatures i inintel·ligible en la què s’endevina l’any del document, la relació o parentiu, el notari i l’arxiu, tot posat ordenadament en carpetes de paper per famílies.

Aquí tenim una petita mostra de l’expedient d’una família, en aquest cas els Cruïlles de Sta. Pau, en el qual només hi ha dues paperetes d’anotacions. Imaginin-se quan entrem en l’expedient dels Ferrer, dels Casanova, dels Bussot, o dels Ros, Estaper o altres.

Dibuixa múltiples esborranys de l’arbre genealògic dels Colom de Barcelona i el posterior a Cristòfor (Joan) Colom a Castella fins al segle XVIII, plens d’afegits i correccions anotades amb posterioritat.

Quant presenta l’heràldica dels Colom, ho fa amb tota mena de detalls, explicant les tendències de l’època i les diferents variants amb les armes afegides de les branques familiars.

Ressalta el nobiliari fet d’en Torres, Rei d’Armes en el temps dels Reis Catòlics, en el qual descriu el colom d’argent (plata), armat de gules (vermell), segons consta en el foli 317 del seu nobiliari, i tracta els Colom amb “M” final, tal i com és referia elsantics nobiliaris catalans de Llupià, Bernat i altres, tots d’aquesta època o anterior i que es conserven en aquesta ciutat.

Fa un repàs de tots els Colom més significatius de la confederació Catalana – Aragonesa, anteriors i posteriors al descobridor, començant el 1208, amb Mossèn Colom, conseller de la reina Sanxa, vídua de Pere I d’Aragó, fins al 1580 amb Jaume Colom – Alós, donzell, passant per les branques de València amb Guillem Colom – 1275, les de Mallorca, també amb un Guillem Colom – 1281, Lleida amb Pere – 1328, Ferrer – 1334 i Berenguer – 1360, fundador de la Universitat , bisbe i cavaller de l’ordre de St. Joan d’aquesta ciutat respectivament.

De Barcelona, amb tots els cavallers, capitans de nau, jutges, advocats, banquers, eclesiàstics, diputats, consellers, etc., i pels documents en que es relacionen, els cognoms dels parents, amics, clients i proveïdors.

Reinald P. Benet de Caparà
Propietari i conservador de l’arxiu

Font:
Revista TERRA RUBRA, gener-febrer 2007 – Núm.104