h1

Después de los tres primeros partidos oficiales de Messi en 2018/19

Setembre 5, 2018

Lionel Messi el pasado fin de semana logró varios números históricos para su carrera, entre uno de ellos convirtió el gol 6000 en Liga de Barcelona, ya había logrado el 5000 de la institución blaugrana, pero también alcanzó a Carlos Bianchi como el jugador argentino con más goles en ligas.

A continuación, un repaso de los récords logrados en esta temporada y el jugador destronado, teniendo en cuenta que todavía tiene una proyección de carrera de varios años, tiene chance de superarse aun más, sobre todo favorecido que uno de sus grandes competidores de La Liga española, el portugués Ronaldo, partió a Juventus dejándole el camino allanado para alcanzar todos los primeros puestos en las tablas de estadísticas.

Al arrancar la temporada ya logró sus primeros récords.

El 12 de agosto al salir al campo de juego se afianzo como el jugador extranjero con más temporadas, con 15, igualando a Sérgio Paulo Barbosa *1, más conocido como “Duda”, misma cantidad que alcanzó Donato, antes el argentino con más temporadas en un equipo de 1ª era Leo Franco con 14.
18 encuentros en Supercopa de España, muy lejos con 14 quedan nombres como Guardiola y Piqué.

7 títulos se Supercopa de España para superar los 6 de Iniesta, Valdés y Xavi

33 títulos con Barcelona cosechados en su carrera, superando por 1 a Iniesta para ser el jugador del club con más lauros, lejos quedó el récord de 17 que tenía Guillermo Amor cuando La Pulga era un canterano.

El 18 de agosto

Al lograr un gol un sábado se consolida como el jugador con mas tantos ese día de la semana con 189, ya tiene el récord de mayor goleador en liga los martes con 16, para completar la semana le falta marcar 11 dianas en lunes para igualar a Negredo que tiene 15, los miércoles y jueves tiene a Cristiano como máximo exponente con 25 y 6 festejos respectivamente, teniendo al capitán de Barcelona con apenas 18 y 4 goles en esas jornadas, Telmo Zarra los domingos convirtió 246 mientras que Lio 154.

El único día que el crack argentino no festejo un tanto propio en liga fue el viernes, jugó un solo encuentro en esa particular fecha y fue el 1 de noviembre de 2013 contra el Espanyol en el Camp Nou. Negredo y Cristiano son los últimos que marcaron todos los días de la semana.

15 temporadas de liga marcando goles en Barcelona, iguala a Xavi en ese registro, aunque de los dos es el único que lo consigue de forma consecutiva, Gaínza con 19 es el poseedor del récord absoluto en liga.

18 goles en agosto, muy superior a los 10 que tenía Soldado, su seguidor en el mes, ya lo tiene como máximo exponente en enero, febrero y marzo con 50, 45 y 59 tantos respectivamente contando solo liga, julio es el único mes que jamás lo vio festejar con Barcelona un tanto oficial, por que nunca disputó un partido ese mes.

15 goles en la primera fecha, supera a Pahiño que tenia 14, esa cantidad de conversiones tiene la fecha 4° y 21°, aunque su fecha más prolífica es la 26° con 17, no le queda ninguna fecha por marcar, siendo la 10° con 3 dianas la que menos festejos realizó.

222 goles de local superando 176 que marcó Zarra, CR7 llegó a 170.

241 partidos marcando en liga muy por encima de los 186 de Raúl.

85 partidos abriendo el marcador, con 76 se quedaron Sánchez y Raúl.

385 goles para convertirse junto a Bianchi como los argentinos con más tantos en liga.

El 25 de agosto

Al termino del partido encadena 45 encuentros ligeros sin derrota siendo superado en Barcelona solo por Iniesta con 55.

420 partidos en liga para ser el argentino con mas encuentros muy por encima de los 343 de Ibagaza.

 

Andrés Retamozo

Anuncis
h1

La repressió sobre els catalans enfonsarà Europa

Abril 5, 2018

En una hora tan greu per als destins de tots nosaltres, vull adreçar aquest article a tot aquell ciutadà d’Europa i de més enllà, que cregui realment en la llibertat i en la democràcia, principis aquests, que sovint utilitzem de manera molt lleugera però que no podem oblidar que han estat conquerits al llarg dels segles, amb lluites i molt vessament de sang.

Aquest article també vol servir per despertar consciències dins d’aquest continent que viu una gran crisi de principis i de valors i alhora, per fer arribar allà on sigui possible una realitat que els mitjans de comunicació especialment espanyols, estan amagant a la societat. Mitjans aquests, que dirigits per grups de poder que pretenen mantenir el seu estatus, han negligit qualsevol dret a la informació veraç i lliure. S’han convertit en autèntiques màquines de generar Fake News.

Votants ferits l’1 d’octubre per la policia espanyola, en intentar dipositar el seu vot.

Avui a Catalunya, en ple segle XXI, els catalans patim per part de l’Estat espanyol, una de les repressions més ferotges que puguem recordar en les darreres dècades, cosa que per a aquells més avesats en història, no és pas una novetat. De fet, des del segle XVII, no hi ha hagut una centúria en què el nostre territori no hagi patit alguna de les acostumades repressions salvatges d’aquest Estat incapaç de pujar al tren de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans.

Com deia darrerament l’Alfredo de Zayas, expert independent de l’ONU: “La filosofia de l’Estat de Dret depèn que els òrgans de protecció dels drets humans funcionin i no estiguin polititzats”. També assegurà en una altra entrevista, en aquest cas a l’ACN, que “els catalans tenen el dret de pronunciar-se [sobre el dret de la lliure determinació] i que és inconcebible que a Europa es reprimeixi l’exercici d’aquesta forma de llibertat d’expressió”.

Com tracten els mitjans espanyols a personatges respectables, amb la formació i l’experiència de l’Alfredo de Zayas i amb càrrecs tan importants com ell? Doncs, com podem veure per exemple en un titular gens aïllat com el de Libertat Digital del 20/09/2017, que diu textualment: «Alfred de Zayas, el ‘experto’ de la ONU que apoya el golpismo catalán, es pronazi y procastrista. Los secesionistas han publicitado profusamente el apoyo recibido de Alfred de Zayas, conocido por su revisionismo histórico a favor del régimen nazi».

Càrregues policials contra la població que defensava el seu dret a votar.

A Espanya l’Estat de dret ha saltat pels aires. Com si fossin una sola cosa, la separació de poders ha desaparegut, i l’Estat, el Parlament espanyol, la justícia, els partits polítics estatals com a còmplices, les forces de seguretat de l’Estat, els mitjans de comunicació, sindicats, i principals entitats i associacions del país, han unit forces per anar plegats contra el sobiranisme català i han llençat totes les seves armes contra tot el que tingui relació amb Catalunya. Moviments d’ultradreta infiltrats en tots els estaments i que des de fa anys preparen les seves estratègies, han vist com l’Estat, deslligava les seves cadenes i els llençava a la «caça del català», i és aquí quan es fa realment visible, aquell antic pla que esperava veure la llum. Podríem resumir els objectius establerts que s’estan executant, fonamentalment en els següents punts:

  • Supressió del govern català i el seu parlament
  • Acabar amb l’escola catalana i amb l’ensenyament de l’idioma
  • Supressió dels mitjans de comunicació públics catalans
  • Supressió dels cossos policials catalans
  • Il·legalització dels partits republicans
  • Il·legalització de les principals entitats socials catalanes
  • Implantació del discurs de la violència i de termes com «Kale borroca»
  • Criminalització de tota ciutadania amb ideologia republicana
  • Implantació d’entitats d’ultradreta a Catalunya

Aquest pla es va executant dia a dia, i en aquests moments la llista de damnificats per aquest Estat totalitari que s’està descobrint al món, té el següent aspecte:

Membres del govern català (Generalitat de Catalunya)

A la presó sense haver estat jutjats (presos polítics):

  • Carles Puigdemont (President)
  • Oriol Junqueres (Vicepresident)
  • Josep Rull (Conseller)
  • Jordi Turull (Conseller)
  • Raül Romeva (Conseller)
  • Dolors Bassa (Consellera)
  • Joaquim Forn (Conseller)

Exiliats:

  • Clara Ponsatí (Consellera)
  • Lluís Puig (Conseller)
  • Meritxell Serret (Consellera)
  • Toni Comín (Conseller)

En llibertat condicional i a l’espera de judici:

  • Carles Mundó (Conseller)
  • Meritxell Borràs (Consellera)
  • Santi Vila (Conseller)


Membres del Parlament de Catalunya

A la presó sense haver estat jutjats (presos polítics):

  • Carme Forcadell (Presidenta del Parlament de Catalunya)

En llibertat condicional i a l’espera de judici:

  • Lluís M. Corominas (Diputat i membre de la Taula)
  • Lluís Guinó (Diputat i membre de la Taula)
  • Anna Isabel Simó (Diputada i membre de la Taula)
  • Ramona Barrufet (Diputada i membre de la Taula)

Exiliats:

  • Anna Gabriel (Diputada del Grup Parlamentari CUP)
  • Marta Rovira (Diputada del Grup Parlamentari ERC)

En llibertat condicional i a l’espera de judici:

  • Joan Josep Nuet (Diputat i membre de la Taula)
  • Mireia Boya (Diputada del Grup Parlamentari CUP)

Investigats i exculpats:

  • Marta Pascal (Diputada del Grup Parlamentari JuntsXcat)


Entitats socials sobiranistes

A la presó sense haver estat jutjats (presos polítics):

  • Jordi Sánchez (President de l’associació «Assemblea Nacional Catalana»)
  • Jordi Cuixart (President de l’associació «Òmnium Cultural»)

Investigats i exculpats:

  • Neus Lloveras (Presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència)


Ex-Membres del govern català (Generalitat de Catalunya)

Exmembres del govern sentenciats amb milionàries multes:

  • Artur Mas (Ex-President de la Generalitat de Catalunya)
  • Joana Ortega (Ex-Vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya)
  • Irene Rigau (Ex-Consellera de la Generalitat de Catalunya)


Altres personalitats, funcionaris o independents

En diferents situacions judicials (investigats, imputats, sentenciats, etc.):

  • Lluís Salvadó (Ex-Secretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya)
  • Jordi Cabrafiga (Ex-Cap de gabinet de Governació de la Generalitat de Catalunya)
  • Lluís Domingo Anaya (Responsable de TIC del CTTI i adscrit a Governació)
  • Valentín Arroyo (Director del CTTI)
  • José María Reig Sevilla (Treballador del CTTI)
  • Antonio Jesús Vargas (Treballador del CTTI)

 

  • Carles Vives Pi-Sunyer (Ex-Magistrat i Ex-Vicepresident del Tribunal Constitucional)
  • Santiago Vidal (Jutge)

 

  • Albert Ginjaume (Cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona)

 

  • Jose Luís Trapero (Major dels Mossos d’Esquadra)
  • Teresa Laplana (Intendent dels Mossos d’Esquadra)
  • Xavier Goicoechea (Mosso d’Esquadra i escolta del President Puigdemont)
  • Carlos de Pedro (Mosso d’Esquadra i escolta del President Puigdemont)

 

  • Josep Lluís Alay (Historiador i professor de la Universitat de Barcelona)
  • Hèctor López Bofill (Doctor en dret i professor de la Universitat Pompeu Fabra)
  • Jaume Matamala (Empresari)
  • Guillermo Martínez Vela (Director de la Revista «El Jueves»)

 

  • … i molt més.


Altres col·lectius afectats

En aquesta extensa llista d’afectats per la repressió, caldria afegir els noms de moltes persones que formen part de diferents col·lectius que també han patit la repressió. Podem fer un quadre resum de damnificats a dia d’avui:

  • 9 presos polítics.
  • 7 exiliats.
  • 712 alcaldes i alcaldesses investigats.
  • 254 càrrecs cessats.
  • 24 organismes suprimits.
  • 16 organismes intervinguts.
  • Desenes d’investigats a la Generalitat de Catalunya.
  • 2.286.217 vots al referèndum, humiliats.
  • 1.066 ferits per la violència policial injustificada.
  • Cònsols de diferents països, cessats.
  • Professors d’Escoles, encausats.
  • Empresaris investigats.
  • Periodistes investigats.
  • Tuitaires detinguts.
  • Cantants empresonats.
  • Pallassos cridats a declarar.
  • Centenars de ciutadans atonyinats en manifestacions pacífiques.
  • …etc.

A hores d’ara, aquesta llista es fa interminable, i cada dia que passa es fa més difícil poder actualitzar-la a causa de l’incomptable nombre de ciutadans de Catalunya que estan sent amenaçats amb conseqüències penals. Cal mantenir aquesta llista sempre oberta i en la memòria a fi de no oblidar en ca moment on som.

Avui veiem com a Espanya, governa un dels partits polítics amb més casos de corrupció de tota Europa. Veiem membres d’aquest govern mentint de manera escandalosa i injustificada davant de mitjans internacionals sense cap mena de rubor. Veiem uns partits polítics com defensen les actituds totalitàries del govern. Veiem uns cossos policials que han colpejat salvatgement a ciutadans indefensos contravenint tots els preceptes bàsics d’una policia democràtica. Veiem una administració de justícia governada per càrrecs amb reconeguts passats franquistes i fins i tot amb filiacions a partits polítics. Veiem uns mitjans de comunicació escopint Fake News a la velocitat de la llum. Amb aquest cúmul de coses, la pregunta que cal fer-se és, qui són realment els veritables delinqüents a Espanya?, qui són aquells que estan realitzant una descarada incitació a l’odi?

A fi de copsar la realitat espanyola, prego al lector em permeti fer-li un breu apunt sobre el calvari que han patit els Presidents de la Generalitat de Catalunya al llarg del s. XX i s. XXI. Abans però, esmentar que el govern català, més conegut com a Generalitat de Catalunya, es va originar al s. XIV, és a dir, té una antiguitat superior als 600 anys. El Principat de Catalunya, independent des de l’any 988, va perdre totes les seves institucions, l’any 1714 arran de la invasió castellana a càrrec de Felip V el Borbó, que va abolir les nostres institucions i lleis de manera totalment il·legal. L’autogovern no va poder ser recuperat fins a la dècada dels 30 del s. XX com a govern d’una autonomia. Veiem doncs aquest historial dels darrers presidents catalans:

  • Francesc Macià (1932-1933). Detingut i empresonat. Mort en estranyes circumstàncies el 25 de desembre de 1933.
  • Lluís Companys (1936-1940). Detingut a França per la Gestapo, repatriat a Espanya i afusellat pel General Franco.
  • Josep Irla (1938-54). President exiliat fins a la mort.
  • Josep Tarradelles (1954-1980). President exiliat fins a la tornada a Espanya el 1977.
  • Jordi Pujol (1980-2003). Durant la seva lluita contra el feixisme, va estar detingut, apallissat i engarjolat, més de 3 anys.
  • Pasqual Maragall (2003-2006). Personatge clau en l’obtenció dels JJOO ‘92 a Barcelona, va estar defenestrat pel seu propi partit, el Partido Socialista Obrero Español, al proposar un nou estatut d’autonomia per a Catalunya.
  • José Montilla (2006-2010). Ex-ministre del Partido Socialista Obrero Español, i home de confiança del President del govern espanyol, va estar nomenat president a dit en substitució de Pascual Maragall.
  • Artur Mas (2010-2016). Va estar acusat falsament de tenir comptes a Suïssa, i finalment va ser jutjat per haver promogut una «consulta popular» sobre la independència de Catalunya. Les multes aplicades van ser milionàries.
  • Carles Puigdemont (2016-). Acusat falsament de delictes de rebel·lió i malversació de fons, està actualment a l’exili, engarjolat en una presó alemanya i pendent de la decisió d’un jutge pel que fa a la seva possible extradició.

El President Companys i el seu govern, a la presó!

Si centrem ara la mirada a la UE, cal que la seva ciutadania faci realment una reflexió. Des de ja fa alguns anys, vivim una seriosa i perillosa regressió en els drets de la ciutadania. A França sense anar més lluny, des que van començar els atemptats jihadistes, l’Estat francès ha aprofitat els fets per a fer una reculada en els esmentats drets. Ja no cal parlar d’altres països de la UE com per exemple Hongria on fins i tot, es parla de la possible aplicació de l’article 7. L’espectacular creixement que a molts països ha tingut l’extrema dreta i que ha arribat en molts casos a ocupar un bon grapat d’escons en molts parlaments, es posar de manifest d’una manera mai prevista a Espanya, i és en aquest sentit de coses on la ciutadania europea ha de plantejar-se seriosament quina ha de ser la seva postura davant aquests fets. La lluita pels drets i les llibertats només acaba de començar i estar en les nostres mans aconseguir aturar aquestes envestides. Els països que donin recolzament a un Estat que ataca la seva població, que permet i promou actes feixistes i antidemocràtics, que està al costat dels valors del feixisme, del totalitarisme, de la supremacia, que no respecta els Drets Humans ni els Tractats Internacionals, no només estaran atacant els valors i els fonaments de la Unió Europea sinó que esdevindrà còmplice de tota aquesta realitat que fa caminar a tota Europa vorejant el precipici. I de fet, això és el que busquen aquells que practiquen l’antidemocràcia.

Alfonso Dastis assegurant indignament davant del periodista Andrew Marr, de la BBC, que les imatges que s’han vist dels ferits de l’1-O són falses.

Avui des de Catalunya, us diem que això ja no és una lluita per la independència del nostre país. Això ja és una lluita a escala europea per les llibertats i els drets humans. Per evitar que aquella gent que un dia tant de mal van fer als nostres avantpassats, no ens ho tornin a fer a nosaltres o als que han de venir. Que no passi mai més el que està passant a l’actualitat a la resta d’Espanya, on milers i milers de ciutadans especialment de classe treballadora, opten avui per opcions polítiques derivades d’aquells que no fa gaires dècades van assassinar als seus pares i avis. Cal més llibertat i més drets humans però per aconseguir-ho cal més coneixement i més informació.

 

Joaquim Ullan
President del Cercle Català d’Història
3 d’abril de 2018

 

Aquest article es considera protegit per l’article 20, apartat A de la Constitució Espanyola que diu textualment que es reconeixen i protegeixen els drets a:

Art.20, a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant, la paraula, l’escrit o qualsevol altra medi de reproducció.

h1

Why catalan independence (Video censored)

Març 29, 2018

The censorship suffered by the Catalans has made mysteriously that video produced by FemHistòria, uploaded to YouTube, has disappeared.

It is a video made in English, and made for the world to know the reality of the Spain-Catalonia relationship.

The truth is out there!

 

La censura que patim els catalans ha fet que misteriosament aquest vídeo produït per FemHistòria, penjat a Youtube, hagi desaparegut de manera misteriosa.

És un vídeo realitzat en anglès, i que té com a finalitat que el món conegui la realitat de la relació Espanya-Catalunya.

Les veritats couen!

h1

Catalunya en Guerra

Octubre 29, 2017

Per: Joaquim Ullan, president del Cercle Català d’Història (www.cch.cat)
Catalunya, 29/10/2017
@joaquim_ullan / https://cathalonia.wordpress.com

 

Davant els esdeveniments que es viuen en les darreres setmanes a Catalunya, es fa necessari que el món conegui la realitat dels fets, de la situació, i especialment de les misèries d’una Europa a la deriva, buida de valors per culpa de buròcrates, que darrere les seves cadires, permeten una involució dels drets i les llibertats dels seus ciutadans. Aquesta Europa ha vist emergir, la realitat per ells fins ara desconeguda, d’una Espanya plena de corrupció, de feixisme, d’odi ancestral cap a una part de la seva població, i en una deriva política, social i especialment econòmica, que pot arrossegar si no es fa res al respecte, a l’enfonsament del vell continent.

Cal que el món conegui la realitat de la guerra que s’està lliurant a Catalunya i la necessitat que tenim els catalans del seu suport, perquè la victòria en aquesta guerra pot significar una fita única en els darrers segles i l’alliberament d’Europa amb la caiguda dels Estats-Nació, per donar pas al ressorgiment de les velles nacions mai desaparegudes que restaven oprimides sobre estructures que les mantenien presoneres.

Avui, sense anar més lluny, diumenge 29 d’octubre, la ciutat ha tornat a ser ocupada per milers de ciutadans, moltíssims d’ells vinguts de fora del Principat, que es manifesten pels carrers de la capital catalana, exigint la unitat d’Espanya. Com és ja habitual en les manifestacions dels coneguts com “unionistes”, la violència, l’insult, les destrosses, i el menyspreu cap a tot aquell que consideren diferent d’ells, és la principal protagonista. Per al moment comptem ja diversos ferits que el seu únic delicte ha estat creuar-se amb l’esmentada manifestació. Enfrontaments amb la policia, destrosses de locals, llançament d’objectes a persones i establiments i tot tipus de violència tant verbal com física, són les traces d’aquests elements que surten impunement al carrer a mostrar la seva superioritat racial i que ho fan amb tot tipus de simbologia Nazi, feixista, preconstitucional, supremacista i de tot tipus que en molts altres països d’Europa, estarien prohibits i perseguits. La vergonya d’Espanya cap al món és de dimensions bíbliques.

De tot això, el més greu si cap, és el fet que aquests grups de manifestants, tenen fins i tot el suport de la policia estatal. La imatge de furgonetes policials, desplaçant-se per diferents carrers de la ciutat, treien banderes espanyoles per les finestres i esperonant a aquests violents, és una mostra d’una realitat difícil de creure si no es veu en persona. Per si fos poc, helicòpters policials, sobrevolant la ciutat i fotografiant la manifestació per després repartir-la entre els seus mitjans de comunicació preferits. I que dir dels canals de televisió estatals. Tots ells ocultant els fets i qualificant als violents de pacífics manifestants, són l’exemple més clar d’una premsa espanyola que ja s’ha fet coneguda al món per la seva extremada falta de veracitat i credibilitat. Les notícies falses o “fakes”, la parcialitat de les seves informacions, l’ocultació de notícies que no interessen o la defenestració d’aquells periodistes que no segueixen el seu dictat, són els principals trets d’aquest periodisme que ha emergit i que tracta de condicionar a una audiència de fora de Catalunya, que amb un desconeixement absolut de la realitat Catalana, genera cada cop més odi cap als catalans. No és d’estranyar doncs, que una de les principals fites del govern de l’Estat sigui, aconseguir controlar els principals mitjans de comunicació catalans, com són Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya (TV3). Com en qualsevol cop d’Estat, és fonamental controlar els mitjans de comunicació i les forces policials.

Per últim, la tasca d’un govern com l’espanyol, especialitzat en la mentida i en l’opressió, és la d’intentar transmetre al món per la via diplomàtica, un missatge que justifiqui els fets que es produeixen, si cal fins i tot, amb l’amenaça com ja ha succeït amb aquells països que han donat una opinió favorable a Catalunya. El gran ventall de diplomàtics espanyols, originaris de famílies que fa segles que viuen de l’aparell de l’Estat, s’encarreguen d’escampar un missatge favorable a l’Estat i recomanar a tothom que de Catalunya s’oblidin, que és cosa seva. És com aquell marit que estomaca a la dona i li diu als veïns que no són crits el que escolten, sinó els càntics de la muller.

 

h1

Conferència al TecnoCampus – Mataró

Mai 31, 2017

Avui el Cercle Català d’Història, ha tingut l’oportunitat d’impartir classes magistrals al Grau en Logística i Negocis Marítims de CatalunyaTecnoCampus de Mataró (UPF). Els ponents han estat en Joaquim Ullan, President de l’entitat amb una exposició sobre “La Marina Catalana Medieval” i l’Eva Sans, Cap de Recerca també del CCH, amb el tema “El Port de Pals”. El nostre agraiment a la UPF i en especial al Professor Jesus E. Martínez.

 

Joaquim Ullan

h1

Messi y sus 500 goles

Abril 26, 2017

Article de l’Andrés Retamozo (Argentina)

Lionel logro una hazaña reservada para jugadores de otras épocas: convertir 500 tantos con una sola camiseta, pero no fue el único logro que consiguió ayer puesto que encadeno una serie de records.

Primero desglosaremos las 500 dianas que indican lo siguiente, 343 por Liga, 94 en UEFA, 43 en Copa del rey, 12 en Supercopa de España, 5 en Mundial de clubes y 3 en Supercopa de Europa, siendo el máximo goleador de la liga local y la Supercopa del país, compartiendo el primer puesto de artilleros de la supercopa del viejo continente y el mundial de club, jugador activo con mas festejos en la Copa y no europeo con mas gritos en Champions.

En el primer tiempo festejo 282 veces, 277 en el segundo y una sola en tiempo extra suplementario, en la primera parte del partido 153 veces marco un solo tanto, 30 veces 2, y tres veces 3, en cambio en la segunda mitad del partido 4 veces grito 3 goles, 55 oportunidades 2 dianas y 155 un solo tanto, en 84 encuentros festejo en los dos tiempos.

Sobre los 500 tantos 402 fueron deZurda (275 Liga, 36 Copa, 8 Sup de Esp. 76 UEFA, 3Sup de Eur y 4 MDC) 73 con laDerecha (53 liga, 3 Copa, 3 Sup de Esp. Y 14 UEFA), 22 de Cabeza (14 liga, 3 Copa,1 Sup de Esp. Y 4 UEFA), 1 con la Mano (Liga), 1de Pecho (MDC) y 1 de Cadera (Copa).

5 de sus tantos fueron para achicar una desventaja, 41 para empatar 179 para desempatar de los cuales 119 para salir del 0-0, 130 para sacar ventaja de 2 tantos y 145 para golear, (73 veces para superar por más de 3 tantos al rival, 46 sacando ventaja de 4 goles, 17 por 5 dianas, 5 por 6 gritos, 3 por 7 tantos y una para aumentar a 8 la diferencia).

El año 2012 con 79 tantos fue cuando mas realizo (record mundial para un año calendario) ,la temporada 11/12 con 73 el periodo que lo vio inflar mas redes (record), Marzo con 71 festejos en su mes favorito, sábado con 178 gritos en su día de la semana más efectivo, el 2 de mayo su fecha más prolífica ya que logro 7 goles, 2 en 2009 y 2015 y 3 en 2012.

Guardiola es el Dt que más lo vio festejar con 211 dianas, Diego Alves el arquero que más lo sufrió con 21 tantos, el Sevilla a quien más convirtió con 29 ( 19 Local, 8 visitante y 2 Neutral, aparte 23 fueron por Liga , 4 en supercopa de España, y 2 en Supercopa de Europa) por UEFA al Arsenal es al que mas marco con 9, y al Real Madrid a quien más doblego en Supercopa de España con 5, por Copa del Rey sus víctimas favoritas fueron Bilbao y Getafe con 6.

Andrés Retamozo

h1

Puigdemont al parlament: ‘La democràcia espanyola ha emmalaltit’

febrer 8, 2017

El president fa una intervenció fora de l’ordre del dia per defensar els encausats pel 9-N
Barcelona, 8 de febrer de 2017
Transcripció del contundent discurs del MHP Puigdemont al Parlament de Catalunya.

Transcripció del discurs:

«Avui en aquest ple hi ha una diputada que no hi pot assistir no pas per cap malaltia, ni per cap baixa. La nostra companya Irene Rigau està essent jutjada en aquests moments, conjuntament amb els qui van ser també companys de tots nosaltres i que van ocupar els llocs de màxima responsabilitat governamental del país: el president Artur Mas i la vice-presidenta Joana Ortega. Estan essent jutjats acusats del delicte d’haver estat fidels a l’encàrrec que els va fer aquest parlament, el qual va ser fidel, també, a l’encàrrec rebut dels ciutadans.

Per això avui aquest parlament, en la primera sessió plenària que s’ha convocat durant el judici pel 9 de novembre de 2014, no pot fer com si no passés res. No pot mirar cap a un altre costat, ni pot romandre indiferent al fet que en aquests moments s’està jutjant uns responsables polítics que van permetre que més de 2,3 milions de ciutadans participessin en aquella jornada i enviessin a qui ho volgués sentir un missatge nítid i clar que volíem resoldre el problema polític votant, a les urnes.

He demanat la paraula per deixar constància davant de la cambra que representa el poble de Catalunya d’aquesta situació excepcional, i per formular unes consideracions que van més enllà del moment i recullen la preocupació creixent que hi ha en el si de la societat catalana en general. La immensa majoria de la societat catalana, pensi el que pensi sobre quin han de ser el vincle entre Catalunya i Espanya, ha demostrat a bastament una actitud democràtica exemplar, i ha evidenciat també sempre, sempre, que quan ha calgut mobilitzar-se per defensar drets fonamentals ho ha fet com cap altra. Per rebutjar el terrorisme, per oposar-se a la guerra de l’Irac, per rebel·lar-se contra les mentides del govern en els atemptats de l’11-M, o, en aquests darrers cinc anys i d’una manera sense precedents a Europa, per demanar poder votar.

La deriva recentralitzadora, accelerada i agreujada per la sentència contra l’estatut de Catalunya, i la prèvia campanya de recollida de firmes orquestrada fa onze anys, confirmen que la democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant. Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d’una jornada tan edificant i sana com la del 9-N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.

Ja ve de lluny.

No va fer net durant la transició i ara va perdent credibilitat en mans d’uns poders que ara sabem que sempre han estat allí, malgrat que durant uns anys va semblar o que s’havien apartat o que s’havien reconvertit. Avui la democràcia espanyola es permet un judici polític a l’ex-president de Catalunya i a dues membres del seu govern sense ruboritzar-se ni preguntar-se el que bona part de l’opinió pública internacional es pregunta. Una notícia en un mitjà de referència internacional assegurava ahir mateix que aquest judici ‘no és quelcom que un esperi veure a Europa’. Poques hores després era la influent Internacional Liberal qui s’expressava, ahir a la tarda, en termes molt contundents: aquest judici és una ‘farsa’ i un ‘teatre’. Eurodiputats de diferents països que expressen una enorme preocupació per la deriva que està seguint l’estat espanyol.

Però el sistema polític espanyol no passa ànsia. No hi ha res que l’inquieti. Té el primer partit de l’oposició completament entregat al partit que governa. En té un altre que ja actua com un corrent intern, avui liberal, ahir socialdemòcrata i demà el que faci falta, per acabar de garantir la placidesa del govern. Té els suports mediàtics, públics i privats, que s’encarreguen de falcar la seva posició si cal amb un mur de desinformació i a vegades de veritables manipulacions i mentides, per tal que la societat espanyola tingui dificultats a contrastar la propaganda que els és servida en diferents formats.

El president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau són culpables d’haver cregut en el parlament i d’haver cregut en la idea que en democràcia, el primer que cal atendre i escoltar són els ciutadans que la fan possible. Sense ells hi pot haver govern, hi pot haver legalitat, hi pot haver tribunals, però ni hi ha democràcia ni hi ha llibertat. Una democràcia a la qual no li importi el que pensen i volen els seus ciutadans és incompleta, és mancada, és troquelada per uns límits que ja no són en mans de les persones. Un repàs del que va precedir al 9 de novembre confirma que fa anys que hem acreditat una majoria, a les urnes i al Parlament, que vol decidir el seu futur; que l’apel·lació al diàleg per resoldre aquest conflicte és permanent; i que la voluntat d’arribar a acords és contínua:

A tot això, ni diàleg, ni pacte, ni propostes. Judicis i amenaces. I una democràcia d’intensitat variable, que es regula a conveniència de la majoria que governa.

Així, l’Estat pot desobeir cínicament sentències dels tribunals, també del Constitucional, sense que hagi de rebre el més lleu requeriment per part de ningú. Incompleix fins a 34 sentències, algunes en àmbits tan sensibles com les beques o el 0,7% de l’IRPF. No passa res: quan l’Estat incompleix les sentències es veu que l’Estat de Dret en deu sortir reforçat.

El Parlament Europeu emet un informe, el 2016, on es denuncia que Espanya és el tercer Estat amb més expedients oberts per incomplir la llei europea. No passa tampoc res.

Els ciutadans de Catalunya que es manifesten en suport a l’expresident passen per ser uns coaccionadors de la justícia, i els volen amb menys drets que els que té un tertulià i exalt càrrec de l’Estat que aconsella un bon afusellament per al president Mas o el director d’un diari que primer acusa i després afina el veredicte que hauria de donar el tribunal quan el judici encara no ha acabat. No cal dir que aconsellar l’afusellament del president de Catalunya no té condemna, i que pressionar la justícia des de la portada d’un diari és vist amb absoluta normalitat.

La normalitat de la impunitat. Perquè a Espanya es pot asseure a la banqueta dels acusats el president de la Generalitat per posar urnes, però es recol·loca el ministre responsable del Yak 42 al Consell d’Estat. Perquè es poden alterar resultats electorals amb informes falsos elaborats i pagats amb fons reservats per destruir la reputació del president Mas o de l’alcalde Trias, i ningú no en surt ni amb una trista multa. Perquè es revela la conspiració del ministre de l’Interior i l’existència d’una policia política i tot queda arxivat. Perquè s’informa de comptes a l’estranger de responsables policials que acumulen patrimoni i diners que caldrien trenta vides d’assalariat policial per poder-los justificar, i cap fiscal ni cap unitat policial irromp a casa de ningú havent avisat prèviament els mitjans de comunicació.

Perquè es pot caure en la indecència de vincular la conferència de Brussel·les amb la mort d’una nena mentre el mateix partit impedeix que se sàpiga què s’ha pagat exactament amb els fons reservats de la vida privada de l’excap d’Estat. Diners que surten de les butxaques de famílies humils, dels aturats, dels autònoms, dels empresaris, dels funcionaris… diners públics que no sabem si s’han fet servir adequadament ni quants se n’han gastat per finalitats dubtoses que res tenen a veure amb el que ‘importa els ciutadans’ i ‘els problemes de la gent’.

Perquè es pot subvencionar la Fundación Francisco Franco i es pot homenatjar la División Azul mentre s’acusa de nazi el president de la Generalitat per haver posat les urnes.

Perquè es pot anar a consolar i acompanyar a convictes de terrorisme d’Estat, però no es pot tolerar que s’acompanyi els acusats de permetre un procés participatiu pacífic i exemplar.

Diuen que tot això és legal. I diuen que com que és legal és democràtic. I que el 9N, com que creuen que no era legal, ja no és democràtic. Amb aquests criteris, avui lluitar per l’objecció de consciència seria antidemocràtic, defensar els drets dels homosexuals a adoptar també, i oposar-se al desnonament judicial d’una família amb criatures i sense recursos, perfectament legal, seria considerat un acte de pressió a la justícia inadmissible.

Per això la democràcia espanyola ha emmalaltit. Potser pensen que la curaran a còpia d’amenaces i intransigències. Jo crec que és pitjor.

Aquest judici serà jutjat per la història, com ho va ser la sentència contra l’Estatut i com ho serà la negativa obstusa a dialogar sobre el que està passant entre Catalunya i Espanya. No voler-ne parlar és una decisió errònia i irresponsable, perquè és d’això que hem de dialogar. Dialogar demana voluntat per fer-ho. Si un es veu capaç de fer d’interlocutor entre Donald Trump i tot el que representa, amb Amèrica Llatina, Europa i l’Orient Mitjà hauria de ser encara més capaç de ser interlocutor actiu amb Catalunya.»

Font:
Publicat al portal Vilaweb, el 08/02/17

puigdemont

%d bloggers like this: