h1

La Batalla de les Illes Formigues

Setembre 4, 2016
Estatua dedicada a l'almirall Roger de Llúria

Estatua dedicada a l’almirall Roger de Llúria

Una altra de les batalles llegendàries dels èxercits catalans medievals, fou la coneguda com a Batalla de les Illes Formigues i que tingué lloc els dies 28 d’agost i el 3 i 4 de setembre de 1285, durant el regnat de Pere II el Gran. L’estol català, comandat per l’almirall Roger de Llúria, va derrotar al francès de Felip III l’Ardit.

La batalla serà una conseqüència de la decisió per part del rei de França d’envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a fer costat al seu cosí Carles I d’Anjou en conflicte amb la Corona d’Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran tampoc tenia el suport dels nobles tot i que aquests finalment s’hi van decantar a causa de les barbaritats causades pels invasors que avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d’una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa.

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

El rei Pere decidir interrompre les línies de subministraments franceses donat que això els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L’almirall arribà a Barcelona el 24 d’agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.

L’almirall Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tan estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa.
La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l’època, per una matança massiva. Així, uns 300 ferits foren ofegats el dia 29, mentre que uns 260 presoners se’ls va cegar abans de retornar-los a França, acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvà la vida.

A continuació, Roger de Llúria entre el 3 al 4 de setembre va reconquerir Roses i ordenà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol que s’enduguessin a Barcelona tots els vaixells francesos que havien quedat a Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. La derrota francesa també va suposar la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.8

h1

Pere II i el desafiament de Bordeus

Setembre 4, 2016
"Pere II el Gran al coll de Panissars". Obra de Mariano Barbasán, 1889

“Pere II el Gran al coll de Panissars”. Obra de Mariano Barbasán, 1889

Després de les conegudes com Vespres Sicilianes, el nou rei de Sicília, Carles I d’Anjou (1266-1285), es va adonar que els seus interessos expansionistes topaven amb el mur d’una nova potència naval emergent, els regnes del sobirà català Pere II el Gran. La insurrecció dels sicilians, va donar peu a una guerra que va acabar involucrant a la Corona Catalanoaragonesa i Sicília, per un costat, i a Provença, Nàpols, França i la Santa Seu, per un altre.

Enmig del conflicte, en una època en què l’ideal cavalleresc encara seguia vigent, Carles d’Anjou posà en entredit l’honor que devia tenir el Rei Pere com a cavaller, una acusació que només es podia resoldre mitjançant una justa. Arran d’això, va tenir lloc el succés conegut com el Desafiament de Bordeus, repte mitjançant el qual Carles d’Anjou i Pere II el Gran pactaven resoldre les seves diferències mantenint una justa en territori neutral, concretament en aquesta ciutat de l’oest de l’actual França, llavors territori pertanyent a la reialesa anglesa. El resultat d’aquest singular combat decidiria, al seu torn, el resultat definitiu de la guerra i, per tant, qui es cenyiria la corona de Sicília de manera legítima .

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

La qüestió de qui regnaria sobre Sicília seria per tant sotmesa al “judici de Déu“. Cap a finals de 1282 s’establien els termes del torneig. La justa se celebraria l’1 juny 1283 en territori neutral. Els pactes assolits establien, a més, que els contendents podrien presentar-se al combat amb un nombre de cent cavallers cada un i no podrien accedir a Bordeus escortats per cap altre exèrcit. Si algun dels dos contendents no es presentava a la justa, deixaria de ser considerat rei i fins i tot cavaller.

A mig camí, el Rei Pere s’assabentava que Eduard I d’Anglaterra probablement per evitar-se conflictes amb França i la Santa Seu, havia permès l’entrada a Bordeus de les tropes de Felip III, aproximadament una hoste de vuit mil cavallers. L’única solució per al Rei Pere era viatjar d’incògnit i amb poca companyia, per tal de poder realitzar la seva compareixença. El sobirà català i tres dels seus cavallers es van disfressar de criats d’un ric mercader. La petita expedició va arribar a Bordeus el 31 de maig i l’endemà, data assenyalada per a la justa, Desclot manté que, davant la presència dels contingents armats del rei de França, Pere II va redactar davant de notari una carta en què donava fe de la seva compareixença.

"Les Vespres Sicilianes" de Francesco Hayez (1846)

“Les Vespres Sicilianes” de Francesco Hayez (1846)

Pere el Gran reclamava per a si la victòria, per la violació de l’acord signat per part del seu rival. Paral·lelament, Carles d’Anjou va fer el mateix en no percebre la presència del seu adversari en el camp de justes. Sigui com sigui Pere II el Gran hi va ser, i a partir d’aquell moment, la Mediterrània fou dominada pels catalans després d’èpiques batalles com l’explicada en l’anterior número a les Illes Formigues!

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.9

h1

Fin de la hegemonía de Messi

Mai 12, 2016

Tras muchos años de ser el máximo artillero Culé, relega su reinado

Crónicas de Andrés Retamozo desde Argentina

n_f_c_barcelona_lionel_messi-4263412            Lionel Andrés Messi fue por 7 temporadas seguidas el goleador blaugrana, honor que dejará en este 2015/16 a su compañero uruguayo Luis Suárez, a falta de dos partidos y dos potenciales títulos se desprenden distintos números.

            La última vez que el argentino no fue el cañonero de su club fue en el lejano 2007/08 donde el francés Henry sumó entre todos los torneos 19 tantos y el rosarino 16, números tan exiguos  comparados con la cantidad que se marcaron después, cabe destacar que de los 11 temporadas jugadas por el nacido en Santa Fe en 7 (63%) fue el goleador del club.

            El jugador, distinto de Messi, que más veces había inflado la red en una temporada contando todos los torneos desde el 2004/05 hasta la temporada pasada fue Samuel Eto’o con 34 en 2005/06, cifra que el capitán de la albiceleste alcanzó y superó en 4 oportunidades contando solo la liga local.

            Sobre las 84 temporadas disputadas y finalizadas por Barcelona el crack santafecino ocupa los 5 primeros puestos del más anotador por ciclo futbolístico, igualando en el 5to lugar con el brasileño Ronaldo que ostentaba el record desde 1996/97 con 47 dianas que arrebato ese lugar a Mariano Martin que en 1942/43 festejó 42 veces.

suatrofeo3

El killer blaugrana

            El máximo goleador del club catalán realizó 53 tantos en 2010/11, 58 en 2014/15, 60 en 2012/13 y 73 en 2011/12, siendo esta ultima marca la mayor cantidad de goles hecha por un futbolista en la historia, superando a Gerd Muller que en 1972/73 para Bayern Múnich logró 67 tantos y Archiebald “Archie” Stark que en 1924/1925 realizó 70 para el Bethlehem Steel FC.

            El atacante uruguayo de Barcelona tiene hasta ahora 56 festejos contra 41 de la pulga, lo que lo ubica en el 4° puesto de los mas anotadores por año futbolístico del club, con  2 goles entra en el podio y con 4 iguala el 2° puesto, muy lejos, a 17, de la cima, con la cantidad de tantos de ostenta ahora el capitán albiceleste podría haber sido goleador de 77 temporadas de los blaugranas.

            También el argentino resignara ser el culé con más gritos en Liga, por 6 temporadas seguidas se mostró orgulloso de eso, ahora tiene 26 festejos contra 37 de su compañero charrúa, la última vez que no fue el artillero de su equipo fue en 2008/09 cuando Samuel Eto’o le arrebato ese logro con 30 dianas, sobre 84 ligas jugadas sus números ocupan los 4 primeros puestos.

            Antes de Lionel, Ronaldo era el mayor artillero por liga del club con 34 festejos en 1996/97 y el ídolo rosarino realizó esa cantidad en 2009/10, en 2014/15 43 tantos, en 2012/13 46 goles y en 2011/12 50 gritos, record para una liga europea desde que se entrega la bota de oro superando la marca de Dudu Georgescu que en la liga rumana de 1976/77 para Dinamo de Bucares festejó 47 veces.

Imagen de Hector Scotta

Imagen de Hector Scotta

            Previa a la incursión en el futbol del ídolo rosarino el argentino con más tantos en una temporada era Héctor Scotta que en 1975 con San Lorenzo infló 60 veces las redes, y su compatriota con más goles para obtener una bota de oro fue Héctor Casimiro Yazalde que en 1973/74 logró 46 dianas para Sporting de Portugal y su coterráneo con mas festejos en una temporada con Barcelona era Diego Maradona que en 1982/83 abrochó 23 goles.

            Esta temporada la pulga también relegara su puesto de goleador del club en el año futbolístico de UEFA, también a manos de su compañero rioplatense, competición que lo vio goleador en 5 ocasiones, en el ciclo anterior Neymar lo había igualado cuando conquistó un tanto en tiempo de descuento de la final ganada y antes de el brasilero el jugador diferente de el delantero argentino que había figurado en lo alto era Guðjohnsen en 2006/07 con apenas 3 tantos.

            Lejos de suponer un bajón futbolístico de Messi se podría indicar que sus números actuales se acercan a la normalidad del promedio de los jugadores profesionales aunque siempre se lo medirá más alto en comparación de los records logrados en el pasado e igualar ciertas marcas pareciera imposible para cualquiera, aunque también se suma una temporada espectacular de Luis Suárez que se debe valorar y destacar.

Andrés Retamozo

h1

Catalunya. Catalonia. קטלוניה

Mai 8, 2016

Vídeo realitzat per l’Oficina de Turisme d’Israel amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

h1

Bernat de Santa Eugènia, Senyor de Torroella

Abril 10, 2016

Cavaller, governador de Mallorca i col·laborador íntim de Jaume I.

Imatge_n04_1

Retrat imaginari de Bernat de Santa Eugènia que es troba a la casa consistorial de Santa Maria del Camí a Mallorca, vila fundada per l’esmentat senyor de Torroella.

El 31 de desembre de 1229, el rei En jaume I aconseguia conquerir Madina Mayurqa (Palma) i amb ella començava la fi del poder almohade a les illes. A partir d’aquell moment, el domini dels reis catalans sobre Mallorca encetava l’expansió medieval catalana, tan per terra (València) com per la mediterrània (Sícilia, Sardenya, Atenes, Neopàtria, Nàpols, etc) i que culminarà creuant l’Atlàntic cap a America fins a deixar en mans de Carles I un vast imperi.

Com en la millor de les epopeies bèliques, molts foren els cavallers protagonistes de la conquesta: En Berenguer II de Palou, Guillem de Montgrí, Aspàreg de la Barca, Bernat des Coll, Nunó Sanç I de Roselló, Guillem II de Bearn, Hug IV d’Empúries, Ramon de Montcada, etc, però avui ens detindrem en un d’ell, en Bernat de Santa Eugènia.

Bernat era fill de Pere de Torroella, senyor de Torroella de Montgrí, i germà de Ponç Guillem de Torroella, entre d’altres. Prengué el cognom de Santaeugènia, pel fet d’haver-se refós amb la seva família una branca dels Santaeugènia de Berga i d’haver-ne heretat els béns. A causa de la mort el 1228 del seu germà gran, heretà Torroella de Montgrí, i per això és conegut també per Bernat de Montgrí i de Santaeugènia. Participà en la conquesta de Mallorca al capdavant de 30 cavallers i li correspongué un lot de 154 cavalleries en el repartiment. Per la seva actitud heroica, el rei En Jaume I el nomenà governador de l’illa, i s’encarregà de reduir els petits reductes sarraïns que encara hi quedaven.

Imatge_n04_2

Actual església de Santa Maria d’Ullà (Fotografia de Carlos Pino).

Uns anys més tard, el 1235, emprengué amb el seu germà Guillem de Montgrí la conquesta d’Eivissa, i anà després també al setge de València, on rebé donacions a l’horta de la ciutat. En estreta col·laboració amb el rei En Jaume I, intervingué en tots els afers polítics importants del país fins l’any 1262. Amb la confiança del rei guanyada, aquest li concedí en feu el castell de Pals, edificació que posteriorment i a causa de la mort del seu fill Ponç Guillem de Torroella, l’hereterà la seva filla Sança de Santaeugènia, casada amb el vescomte Guerau VI de Cabrera.

Home prominent del regnat del rei Jaume, va morir a Torroella de Montgrí el 1269. Les seves restes van ser enterrades a la canònica de Santa Maria d’Ullà, on descansa per sempre més.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.4

h1

La batalla de Cefís

Abril 10, 2016

La Història militar reconeix aquesta com una de les grans batalles de l’edat mitjana.
Una mostra més de la potència militar catalana.

Imatge_n03_1

“Entrada de Roger de Flor a Constantinoble” (Oli de José Moreno Carbonero)

La batalla del riu Cefís es va lliurar el 13 de març del 1311 al Ducat d’Atenes i va enfrontar la Companyia Catalana d’Orient amb les tropes franques de Gautier V de Brienne, duc d’Atenes, després que aquest trenqués els seus acords, i es dotés de la força de la cavalleria francesa d’Atenes, Morea i Nàpols i de la infanteria grega d’Atenes amb un objectiu: destruir la Companyia Catalana.

La companyia sortí de Phthiotis per Lokris i se situà prop del riu Cefís, afluent del llac Copais. La Companyia, en nombre clarament inferior, va estudiar les possibilitats que oferia el terreny i va decidir deixar el riu Cefís en el seu flanc i el llac Copais a la seva esquena. La posició deixava els almogàvers totalment envoltats i sense escapatòria, però, per contra, impedia qualsevol intent d’envoltar-los i tan sols permetia a l’enemic l’atac frontal. Aleshores, aprofitant el sòl pantanós, obriren solcs a la riba del riu per permetre el pas de l’aigua i aconseguir inundar la plana que s’estenia al seu davant amb fosses plenes d’aigua.

Quan els francesos van aparèixer a l’horitzó i en posició de batalla, la seva superioritat semblava tan clara i imponent que els únics aliats dels catalans, els turcoples, van fugir en desbandada. Això va fer que la superioritat dels francs fos encara més manifesta.

Imatge_n03_2

Recreacions de la del Riu Cefís amb 3.500 catalans contra 15.000 francs aproximadament.

Els francesos disposaren les seves forces en blocs: la infanteria a la rereguarda i la cavalleria al front formant dos cossos de càrrega sincronitzada, formació tradicional de les seves tropes. Per la seva part la companyia restà rere la seva trampa tot formant la cavalleria al flanc dret.
Per tal d’atreure la cavalleria franca vers la trampa, la qual no era visible des de la posició francesa, un grup d’almogàvers se situà a l’extrem de la plana increpant ostensiblement als francesos.
Ansiós per acabar amb els almogàvers i segur de sa victòria, Gautier ordenà la primera càrrega de cavalleria; la companyia restà en les seves posicions. Quan la primera càrrega arribà al parany, cavallers i muntures es veieren frenats bruscament pel llot, el parany funcionà a la perfecció. L’aturada de la primera càrrega provocà que la segona càrrega de la cavalleria francesa xoques contra la primera, augmentant d’aquesta manera el desastre pels francesos.
Amb l’enemic entollat i aturat, amb el millors guerres francs impedits de moviment a causa del pes de les armadures, l’almogaveria de la companyia llençà la seva carrega: lleugers de pes i sense impediments d’armadures els almogàvers donaren fi un rere altre dels cavallers francs. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament i un per un tots els prohoms i cavallers més influents del regne de França, la cavalleria catalana es llançava sobre la infanteria francesa en retirada.

Mai abans una host o exèrcit havia preparat el terreny per tal d’adaptar-lo en benefici de la infanteria. La supremacia de la cavalleria pesada en l’ordre de batalla començava el seu declivi.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.3

h1

Una Costa Brava de cine

Març 10, 2016

November 1956, Costa Brava, Spain --- 11/1956-Costa Brava, Spain: When Frank Sinatra heard of romance brewing between Ava Gardner and Mario Cabre in 1950, he rushed over to Spain with a bagful of jewels to woo Ava back.  Here they are sitting in a garden overlooking the beautiful Costa Brava.  Sinatra, second from right, chain smokes... --- Image by © Bettmann/CORBIS

“Els anys 50 són els de l’eclosió de la Costa Brava i de l’Empordà, són els que acullen artistes i personatges i periodistes de tot arreu que venen a buscar la notícia i fan de paparazzi i per primer cop, aquestes contrades esdevenen protagonistes principals i escenaris naturals de magnífiques cales i pinedes, d’aigües cristalines d’un blau intens, de carreteres i poblets amb encant que ja formen part de la història de la filmografia d’algunes de les millors pel·lícules de la història.”

Avui us vull recomanar aquest article de l’Eva Sans, publicat al núm.6 de El Far de l’Empordà i que ens apropa per una banda a aquella època daurada de la Costa Brava en que sovint podiem veure a les seves platges veritables estrelles de Hollywood i per altra a la reflexió que cal fer per a reinventar un territori que està en hores baixes per culpa de la nula planificació i pel desordre urbanístic.

El podeu llegir a:

El Far de l’Empordà – Núm.6 de Març 2016

%d bloggers like this: