h1

Veto i censura des del món acadèmic català?

Març 18, 2019

Mapa de Ramon Yndar. “Mapa de Cataluña dividido en sus actuales provincias / por D. Ramon Yndár. Arreglado nuevamente en 1859”. ICGC.

No es pot pretendre per part d’historiadors acadèmics, “desmuntar certes coses” com la tesi de la Catalanitat de Colom o la possible sortida de l’expedició des del port de Pals en lloc de Palos (Huelva), a través d’un article d’opinió o entrevista sense base, i fer-ho sense ser aquests, investigadors especialitzats en la temàtica colombina i sense haver realitzat mai cap aportació pròpia, documental o arxivística nova i inèdita que no sigui només, la de donar suport a tot allò que diu la “Història oficial Espanyola“.

Una història colombina espanyola defensada per historiadors catalans amb enorme desconeixement d’un tema que no han treballat mai, enfront dels més de 100 anys de recerca d’investigadors especialitzats de diversos països, especialment catalans, i davant també de la ingent quantitat de documents en arxius catalans i internacionals que demostren la participació de Catalunya i dels catalans, en molts episodis de la Descoberta d’Amèrica, no deixa de sorprendre, alhora que fa pensar en quina raó deu haver-hi per tant d’èmfasi en la defensa d’aquesta “història oficial espanyola“.

Tampoc s’entén que el món universitari català no tingui gens d’interès a fer una revisió a fons de la història feta i escrita per Espanya sobre Amèrica, la qual en bona part, es basa en treballs altament criticats per França i d’altres països durant el s. XIX. Aquests països al·leguen el poc rigor dels estudis espanyols sobre el nou continent i critiquen a l’espanyola, com una historiografia basada en dades extretes de llibres provinents de copistes, en treballs de molt mala qualitat i basats tots ells en documents la major part dels quals són còpies o trasllats donat que els originals estan desapareguts. Una amalgama de dades i corpuscles diversos, de poc rigor i amb una base feble. Aquest és doncs el rigor a què fan al·lusió els historiadors crítics?

També defensen un origen genovès contraposat a la catalanitat demostrada per Luís Ulloa als anys 20-30, en el fòrum internacional americanista més important del món, el Congrés Internacional d’Americanistes on l’erudit demostrà que l’origen de Colom era sense cap mena de dubte, català. Per cert, l’il·lustre investigador també rebé els atacs de la premsa estatal i d’una part del món acadèmic espanyol i català que anaven de la mà en aquells anys.

Pel que fa a la polèmica del port de Pals, recordar també que de manera sorprenent, continuen negant l’existència del mateix, quan està demostrada a través de documents o fonts primàries principalment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó però també amb documentació i fonts diverses d’altres arxius. Aquest port ja és documentat des del s. XIII fins al s. XVIII. Per tant, la documentació existeix.

Actualment, hi ha un port documentat i tenim el jaciment de la vila marinera de Pals, protegit a instàncies del CCH per part de la Generalitat de Catalunya, descobert l’any 2011 i que actualment estem estudiant, molt probablement, amb properes novetats.

Així doncs, cal entendre que el món acadèmic o millor dit, una part d’ell, promou la censura i el veto dins l’àmbit de la recerca colombina?

Espero que aquesta no sigui la finalitat perquè en cas contrari, seria un escàndol.

Eva Sans
Cap de recerca del Cercle Català d’Història
www.cch.cat

Anuncis
h1

El Cercle Català d’Història també defensa que Colom va sortir de Pals

Març 18, 2019

També sostenen que Colom era català i es basen en aportacions científiques de diverses disciplines, com un “perfil psicològic” del personatge

PER EUGÈNIA GÜELL – 17 de Març de 2019

El president del Cercle Català d’Història, Joaquim Ullan, ha volgut parlar amb Ràdio Capital per explicar el punt de vista de les investigacions que divulga aquest cercle i que defensen que Colom va sortir de Pals, teoria que també sosté l’Institut de Nova Història i que van desmuntar quatre historiadors a la revista Sàpiens aquesta setmana.

Ullan ha explicat que “hi ha personatges que la història oficial diu que són pescadors de Huelva però que aquí els tenim documentats”, i segons Ullan i la documentació amb la que se sosté, els de Pals haurien estat més capacitats per fer l’expedició.

A més, entre molta més documentació, Ullan també es recolza en una il·lustració d’un llibre del 1601 que segons explica, és molt semblant a Pals.

Ullan ha dit que “fins que no es demostri el contrari, Colom era català, i no només això, sinó tota la seva empresa”, i es basa en “aportacions científiques que aporten coneixements de manera transversal, la caligrafia de Colom i en un perfil psicològic del personatge”, seguint “els mateixos patrons que els perfils psicològics policials.

Des del Cercle Català d’Història opinen que “només basar-se en la documentació que sempre s’ha considerat oficial genera un problema, perquè tots els documents originals relacionats amb l’aventura colombina estan desapareguts tots”, de manera que el que queda són “còpies posteriors d’origens discutibles”, segons ha explicat.

En referència a l’argument dels historiadors del reportatge de la revista Sàpiens sobre la freqüència amb la que es catalanitzaven els topònims en aquella època, a Ullan li ha semblat “un argument molt pobre.

El president del Cercle Català d’Història ha dit que “cada investigador és responsable i que tothom s’hauria de preguntar per què la història oficial no vol aprofundir en aquesta qüestió.

Font:
Ràdio Capital de l’Empordà, 17/03/2019
https://www.radiocapital.cat/164656-2/

h1

El llop de Montamara: El pròleg

febrer 6, 2019

L’any 2011, en Xavier Suescun va publicar El Llop de Montamara. Jo mateix vaig realitzar el pròleg de l’obra. Quant vaig llegir el manuscrit d’en Xavier Suescun, simplement vaig quedar encantat de la fabulosa història que allà s’explicava. Amb una habilitat extrema, en Xavier em va transmetre una història que quasi tancant els ulls, la podia reviure com si fos jo mateix part de l’acció. D’aquella lectura va nèixer aquest pròleg ….

La vida disfressada de llop
Pròleg de: “El Llop de Montamara”

La versió prèvia del Llop de Montamara, va arribar a les meves mans, el 26 de setembre d’enguany (2011), gràcies a una proposta que el president del Centre Comarcal Lleidatà, en Miquel Àngel Gento i Sostres, bon amic de l’autor, va realitzar al Cercle Català d’Història i en especial a la meva persona com a representant d’aquesta entitat. Aquest “encàrrec” no era altra cosa què escriure el pròleg de la novel·la en qüestió.

Assegut aquella mateixa tarda en un conegut cafè italià del carrer Comte Borrell de Barcelona i mentre esperava un dels seus deliciosos “macchiatos”, que tot sigui dit pocs saben fer com ells, em mirava de reüll el llibre, mentre tractava de posar en ordre la poca informació que en tenia del mateix. Concretament sabia, que la història que em trobaria escampada en els seus fulls, es centrava en un grapat de personatges que podríem anomenar anònims, i en les seves vivències en una terra tan dura i salvatge alhora que preciosa i lliure, com era el Pallars del primer quart del segle XX.

Potser per deformació professional i donat que la meva tasca al Cercle Català d’Història es centra pràcticament en la Catalunya medieval, el meu pensament tractava de trobar els ponts que em permetessin lligar aquest Pallars de principis del s.XX amb el Pallars del s.XV i amb personatges tan carismàtics com podien ser el Comte Hug Roger III o els homes que amb ell, van lluitar en aquella oblidada guerra civil que assolà el principat. El fet també, que en els primers fulls d’aquesta aventura em trobés esmentat un parell de cops al mític comte pallarès, em va donar encara més raons per realitzar aquest salt en el temps.

A poc a poc venien a mi, records com el de la nostra assistència als actes de commemoració del 500 aniversari de la mort d’Hug Roger III, emmarcats dins les “Festes del Setge d’Olp” (Guerra del Pallars, 15 d’agost de 1485), que van tenir lloc en aquella petita vila l’estiu de 2008. Records que refermaven la meva idea inicial per aquest pròleg però que alhora em feien oblidar el més important: que encara no havia obert la novel·la.

Així doncs i sense que perdés de vista el meu “macchiato”, els meus dits van començar a fer córrer els fulls del llibre entre ells, i a poc a poc em vaig anar endinsant en una atmosfera molt diferent de la que havia previst. Vaig anar coneixent a en Blasi, a la Maria, a la Francesa, a la Violant i a l’Alexandra entre d’altres i especialment a en Jan. Vaig viatjar a tots aquells paisatges pallaresos que tan fotogràficament transmet l’autor i fins i tot vaig tenir la sensació de sentir en la meva pell el fred gebrador tan diferent del que estem acostumats els esclaus de la gran ciutat. La vida, les alegries i les penes d’aquells personatges que als meus ulls ja eren de carn i ossos, anaven desfilant davant meu, fins a fer-me sentir part d’aquella història, d’aquells espais i com si ens coneguéssim de tota la vida.

Quan vaig acabar el llibre, els hi ben puc assegurar que ho vaig fer amb la pell de gallina. En el meu cap brollaven una sèrie de sentiments contradictoris amb un cert pòsit de tristor, amb una certa ràbia continguda o sensació d’injustícia, i amb convenciment què l’autor havia aconseguit el seu propòsit: fer-me viure i sentir en primera persona aquella èpica història.

En acabar vaig comprendre, que tot el pla inicial que m’havia proposat abans de començar la lectura de l’obra, era ja sols un record, i que la poca cosa que jo podia afegir al missatge que el llibre ens ofereix, poc o res tenia a veure amb aquella idea inicial.

Aquest llibre ens parla de la vida mateixa. És una història atemporal que podia haver succeït en qualsevol època de la nostra història i en qualsevol escenari del nostre país. És una història que té tots els ingredients necessaris per convertir-la en realitat en el nostre cor. És una història dual perquè ens parla d’amor i d’odi, ens parla de llibertat i esclavitud, de riquesa i misèria, d’homes i dones, del coneixement i de l’estupidesa, de la família i de la solitud, de la felicitat i de la desesperança. És una novel·la que aconsegueix fer-nos desitjar ser com el protagonista i alhora, no desitjar mai, passar les seves vicissituds.

En Jan, és aquell tipus d’home que tots haguéssim volgut ser. És una bèstia en llibertat. És net de cor, directe amb la paraula, un brau en l’acció i un devorador de la vida. En ell veiem totes aquelles qualitats que la nostra encarcarada vida en societat, ens impedeix desenvolupar, i totes aquelles reflexions que nosaltres no tenim temps ni de plantejar. En Jan es menja la vida a glops mentre que els personatges que l’envolten, són conscients que són esclaus d’ells mateixos i d’una situació social que els acabarà arrossegant a tots a la desesperació.

El llop de Montamara, cavalca entre la llibertat de les muntanyes eternes i d’uns paratges salvatges plens de vida i llum, i la vida en una capital esclava de la seva divisió de classes i de les explosions socials resultants. El llop de Montamara discuteix allò de què “Déu va crear a l’home”, per convertir-ho en “l’home va crear a Déu”. Capellans són els seus millors amics tot i ser aquests la negació d’ell mateix. Pel llop de Montamara, la cerca del coneixement i el modelatge de la personalitat i de l’esperit, no està pas enfrontada amb les ganes de viure, el desenfrè, la passió carnal i l’ambició. Per en Jan, la part física i la part espiritual són una sola cosa, són indestriables.

Amb el naixement del segle XX, neix també en Jan, i amb ell, se’ns obre una finestra a l’època dels nostres avis, potser explicada en mil i una batalletes que ens mostra una altra dualitat, la de les diferències entre les generacions d’aquells avis i d’aquests néts, i les semblances d’unes societats directament abocades sense solució, a no recordar el passat.

Aquella societat decadent, sempre dividida en classes enfrontades per interessos, és la societat de la burgesia, dels treballadors, de la pagesia, de les esquerres i les dretes, de la monarquia i de la república, de la Catalunya autònoma i de la Catalunya independent, dels cotxes de luxe, de les classes adinerades, dels comunistes, anarquistes, feixistes, de la riquesa i de la misèria, de les putes i de les senyoretes, dels capellans i dels maquis, de Canaletes, del Passeig de Gràcia, del Raval, de les Rambles, de Barcelona i de la Vall de Cardós, de Sort, i de Tavascan.

En definitiva, és la societat d’un país que creix, que evoluciona, que tracta d’aprendre dels seus errors i que sovint ensopega amb la mateixa pedra. És l’evolució natural de tota societat dual, com és aquella que per aconseguir perfeccionar la seva qualitat i nivell de vida i així apropar-se a la felicitat, escampa pel camí, grapats de misèria i sang.
En Jan és la vida mateixa i cada personatge de la novel·la és una prova per a ell. Aprenent a conèixer en Jan, ens coneixem a nosaltres mateixos, i qüestionant a en Jan, també ens hi qüestionarem. En Jan té una mica de tots nosaltres, i nosaltres tenim una mica d’ell.

Hi ha herois universals a qui tothom coneix, i també hi ha petits herois anònims que no per això deixen de ser menys importants. Com en Jan, segurament hi haurà hagut molts, a qui per llei natural hauran conegut ben pocs. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, vostès hauran conegut al personatge i amb ell també hauran après alguna cosa més. I no pateixin, si algun cop pugen per aquelles muntanyes, per aquells camins, per aquells rierols, pels mateixos llocs que en Jan trepitjà de la seva estimada vall, segur que tancant els ulls, encara sentiran udolar vall amunt, al llop de Montamara.

Palamós, 18 d’octubre de 2011

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

Nota:
Xavier Suescun va néixer el febrer del 1945 a Tavascan, cap de la Vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Després de cursar estudis de filosofia, es va convertir en un rodamón escèptic i un cínic bel·ligerant. Aspre i anàrquic, va viure a Olot, on, a l’empara d’una naturalesa exuberant, va escriure la seva primera novel·la, El llop de Montamara, titòl que originalment estava previst que fos, El llop de Tavascan.

h1

El concepte regió

gener 25, 2019

Espai, Territori, Lloc i Regió són conceptes que erròniament es fan servir com a sinònims. El filòsof Henry Lefebvre, veia l’espai, no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. Pel que fa al concepte territori, l’entenem com una part de la superfície terrestre contigua i/o interrelacionada que un grup social, una institució o una persona que utilitza, organitza i gestiona tot restringint i controlant l’accés. Els llocs, segons l’enfocament humanístic, no existeixen com a entitats, sinó només com a representacions i identificacions, resultat de les diferents experiències de les persones. Finalment, el concepte regió ha estat estudi de la geografia des de diferents escoles de pensament al llarg de tot el segle xx. En parlem tot seguit.

L’anomenada “Geografia regional” és un mètode de treball de la geografia que utilitza la delimitació de determinades àrees, anomenades regions, ja sigui per aconseguir descripcions ajustades a les diferents necessitats, o bé per facilitar la tasca d’interpretació i anàlisis de realitats geogràfiques més o menys àmplies.

A finals del s. XIX cau en decadència el determinisme positivista, que tenia en l’escola alemanya, la seva principal precursora, tenia com a principal característica l’adaptació de les idees evolucionistes del naturalista Charles Darwin (1809-1882). En aquesta època els temes socials encara no son d’interès per a la geografia i seran en Élisée Reclus (1930-1905) i Piotr Kropotkin (1842-1921) els qui no seguiran la tendència general i es convertiran en els màxims exponents de l’alternativa a Europa, anomenada geografia anarquista. Ells s’interessaran excepcionalment per temes socials a l’hora d’estudiar la geografia.

És a finals del s. XIX quan la Geografia Regional es configura amb un perfil més semblant a l’actual. Davant les geografies de països que estudiaven àmbits administratius delimitats sense cap criteri definit, la geografia acadèmica, desenvolupa el concepte de regió natural. La clau d’aquest concepte és la delimitació d’un àmbit terrestre en funció de la combinació de tota una sèrie de característiques naturals, sobretot geològiques. Si en el període anterior les ciències naturals havien estat bàsiques per a definir l’esperit positivista, ara es donava especial atenció a les ciències socials, en concret, a la història. El medi físic depenia bàsicament de les persones.
Destaca en aquesta escola la figura de Paul Vidal de la Blache (1845-1918), un dels fundadors de la geografia moderna. Va ser l’iniciador de la geografia humana, en què els éssers humans participen activament en l’organització i en la creació de les civilitzacions. Referint-se a l’home, diu “La seva influència sobre la terra és prou llarga; hi ha poques parts que no portin els seus estigmes. Es pot dir que d’ell depèn l’equilibri actual dels éssers vius.” (Vidal de la Blache, 1913, p.289-299).
Blache va arribar a la conclusió que la geografia era la ciència que estudiava els llocs, és a dir, els espais concrets del planeta que podien ser habitats pels éssers humans. L’estudi dels llocs el va conduir a la delimitació de les regions, un àmbit territorial més gran, on es podia comprendre la relació entre l’ésser humà amb el medi a partir de l’observació de les diferents formes culturals, econòmiques i polítiques diferenciades i que, per tant, podien explicar com era el resultat concret d’una determinada evolució entre la societat i el medi natural. També va crear els conceptes de paisatge per a explicar el resultat de les successives modificacions que l’ésser humà realitza sobre el medi físic i el concepte de gènere de vida, que serveix per a representar la integració de les influències físiques, històriques i socials que la relació entre l’ésser humà i el medi establia en un lloc determinat.

Paul Vidal de la Blache

Als Estats Units, de l’evolució cap al possibilisme, se’n deriven dues escoles, la geografia cultural, on Carl O. Sauer (1889-1975) va ser la figura més rellevant, i la geografia regional, descrita per Richard Hartshorne (1899-1992). L’objectiu de la geografia cultural era la comprensió i el coneixement de les diferències de la Terra en funció de les diverses cultures. En aquest període els conceptes fonamentals són cultura, aculturació i paisatge cultural. Per la seva formació, la interdisciplinarietat era intrínseca en la concepció de la geografia de Sauer, especialment en l’antropologia, la història, les ciències naturals, etc. Per a ell, “La geografia regional és morfologia comparada, és el procés de comparar paisatges individuals en relació amb altres paisatges.” (Haesbaert, 2010, p.32).

A partir de mitjans del segle XX es vol renovar la geografia academicista. La geografia quantitativa és un nou enfocament. Es basa en què l’experiència és l’origen, possibilitat i límit de tot coneixement, i en l’ús de la lògica i les matemàtiques. Rebutja la interpretació determinista i els mètodes qualitatius en ciència i fa ús de mètodes quantitatius, desenvolupament de la informàtica, etc. Els geògrafs britànics Richard Chorley (1927-2002) i Peter Hagget (1933), van posar de manifest les diferents línies de treball: L’anàlisi locacional basada en l’abstracció de les formes i la mobilitat espacial per a poder extraure teories. En aquesta línia de treball el concepte regió canvia radicalment, passa de ser entès com un espai excepcional a ser un espai abstracte perfectament comparable amb qualsevol altre espai. Apareix el concepte de Regió Nodal: “Unitats territorials definides a partir de la interdependència funcional i de la densitat de fluxos entre els seus elements, sense que puguin establir-se límits precisos. El sistema s’organitza entorn d’un pol o centre, en el que tots els seus elements es relacionen més intensament que d’altres localitzats fora de l’àmbit territorial.” (Mateo et al., 2016, p.36).

Ja a finals dels anys seixanta del segle XX als Estats Units va sorgir la geografia radical com a alternativa a la geografia neopositivista. Es plantegen per primera vegada l’estudi de problemes com el deteriorament del medi, la segregació racial de les ciutats, etc. La geografia radical o marxista es caracteritzava per analitzar les configuracions espacials de la vida social, a diferència dels neopositivistes, que es basaven en l’estudi de l’espai.

La necessitat de fugir de les lleis científiques, i de l’abstracció i mecanicisme que imposava la geografia teorètica i quantitativa, va fer sorgir la geografia humanista a mitjans de la dècada de 1970. Els temes com la territorialitat i el comportament dominant deixen de provocar interès, perquè tan sols estaven vinculats a aspectes econòmics i no hi intervenien els sentiments ni la consciència ni les intencions. La geografia humanista és transdisciplinària; les humanitats i les ciències socials són dues de les disciplines que adquireixen reconeixent en aquest període.

Catalunya: La comarca com a unitat de territori

La geografia estudia les interrelacions entre tots els elements que concorren en una àrea. Ara bé, això planteja un problema per exemple per a explicar com es delimiten les àrees. L’extensió i les característiques d’una unitat depenen de l’escala que es treballi, aquesta pot ser local, comarcal o estatal. És important tenir en compte que els criteris per a delimitar un espai varien en funció de la finalitat de l’anàlisi.
Una de les línies que distingeix l’escola geogràfica de Catalunya és l’organització territorial de l’administració pública, i especialment, la comarcalització. A partir de l’acceptació de la unitat del territori català com un espai diferenciat de les nacions i regions veïnes, apareix la creença en el dret d’organitzar aquest territori de la manera que la societat catalana cregui més convenient.

L’organització territorial administrativa de Catalunya és un problema irresoluble, ja que és impossible trobar una solució que agradi a tothom. Fonamentalment, no tothom opina igual, sobre com ha de ser l’estructura administrativa, sobre quines funcions ha de gestionar l’administració pública, i sobre quina és la identitat dels habitants de Catalunya.

Des d’una perspectiva geogràfica sempre s’han de tenir presents els aspectes derivats de les diferents escales territorials i, especialment, la multiplicitat d’escales que actuen alhora. Apareixen els conceptes de llindar i abast.

  • Tota funció que ofereix un nucli de poblament té un llindar mínim de demanda perquè aquesta pugui ser oferta.
  • Tota funció té un abast màxim que ningú està disposat, no pot o no vol superar per obtenir el servei.

Les administracions territorials de la Generalitat busquen el llindar i l’abast per tal que la població que utilitza uns serveis, tingui l’accés més eficient i eficaç possible. Això implica pensar en un model difús, flexible i en xarxa. Les diferents entitats administratives no poden continuar sent l’únic i exclusiu marc d’estudi geogràfic, ja que són superades per un munt dels processos de globalització i de desregularització i per avall per l’explosió de les singularitats interdependents de les localitats/llocs però que resulten d’estructures més àmplies i de processos més generals/globals.

En Cassassas i Nadal (1983) utilitzen tres àmbits per a explicar l’organització territorial de Catalunya. El primer és l’àmbit de vida quotidià, identificat amb el municipi. El segon és el de les relacions periòdiques no necessàriament diàries, identificat amb la comarca, i on el problema rau a identificar quins són els centres principals i on arriba la seva àrea d’influència i quin son els seus límits. El tercer àmbit és el provincial, alhora el més allunyat dels individus i per això les discussions del nombre i les seves funcions queden més per a institucions o grups de persones interessades.

En referència a les comarques, pel que fa als continents hi ha unes comarques molt desiguals en extensió, població i nombre de municipis que la comprenen. Segons la planificació comarcal de 1987, les comarques son ens locals que han de potenciar la gestió municipal i han de servir per reformar l’estructura municipal del país. Si la comarca ha de tenir interessos propis, cal agrupar municipis allà on realment hi ha interessos reals. Caldria dividir les comarques més grans, les que tenen massa població o les que tenen massa municipis. La comarca encara que tingui un concepte més geogràfic que funcional, elimina les diferències injustes inexistents i corregeix els desequilibris territorials.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CASSASAS, Ll., NADAL, F. (1983). “Les divisions administratives”. A: Bolòs, Maria de [dir.] Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Geografia General. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol.18, p.382-412.
HAESBAERT, R. (2010). Regional-global. Dilemas da Regiáo e da Regionalizaçáo na geografia contemporânea. Rio de Janeiro: Ed. Bertrand.
MATEO, J.M., BOLLO, M. (2016). La región como categoría geográfica. Morelia: Cica-Unam.
MENDIZABAL i RIERA, E. (2009). “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.87-109.
OLIVERAS i SAMITIER, J. (2009). “Reflexions sobre l’organització territorial de Catalunya”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.179-198.
VIDAL DE LA BLACHE, P. (1913). “Les caractères distinctifs de la géographie“, Annales de Geographie, vol.XXII année, núm.124, p.289-299.

h1

La història i la ficció

gener 25, 2019

Guifré I el Pelós

En un article d’en Gustau Nerin del passat 11 de desembre de 2017 a El Nacional, ens anunciaven que aquell mateix dia es presentava la sèrie Comtes, essent alhora emesa entre els dies 27 i 30 del mateix mes, en prime time, a les 22h, a través de les televisions locals i Movistar+ (Nerin, 2017). Es tracta d’una recreació històrica de la vida dels quatre primers comtes catalans: Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II. La sèrie ha estat dirigida per Carles Porta (Segon origen i Tor), i ha estat escrita pel mateix Carles Porta i per Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Victus i Pandora al Congo). Per a aquells que en el seu moment, no van poder veure la mini-sèrie, en les darreres setmanes, TV3 l’ha tornat a emetre de nou.
Qüestionant-se ell mateix el concepte d’història, en Edward H. Carr, ens diu que és «… un proceso continuo de interacción entre el historiador y sus hechos, un dialogo sin fin entre el presente y el pasado.» (Carr, 1981, pàg.76). Així, en la fase d’entendre el nostre present en què ens trobem, és quan necessitem recórrer al passat i establir aquest diàleg per a retrobar-nos amb els nostres referents nacionals. En aquest cas, Comtes, es presenta com una sèrie que explica els orígens de Catalunya, combinant recreació i ficció amb l’aportació d’importants historiadors. La combinació d’història, cinema i noves tecnologies, converteixen aquest tipus de producte en un mitjà molt potent per arribar a tots els públics i permet connectar a l’historiador amb l’audiència, millor encara del que ho faria ell per si mateix. Sobre l’habitual dificultat de difusió que té l’historiador tradicional, n’Anaclet Pons ja ens deià què, «En parte es un problema que tiene que ver con la forma en la que escribimos, però también con los medios que utilizamos. Seria un error dar la espalda a las nuevas herramientas digitales» (Pons, 2013, pàg.30).

Borrell II

El moment polític actual ens obliga a interpretar aquesta estrena, des del vessant historiogràfic, però també per la seva intencionalitat política. La relació Espanya-Catalunya dels darrers segles, ha implicat que història i política siguin indestriables i que la submissió de Catalunya respecte d’Espanya, hagi convertit la història pròpia en relats quasi al nivell dels contes. En Josep Fontana afirmava que història local, «… és tota aquella que no és història d’un país, és a dir, es sobreentén, d’un estat.» i en relació a aquest estat, ens advera que «… tota la història anterior era d’alguna manera adaptada, falsificada si calia, per fer-la semblar un antecedent d’aquesta nova història estatal» (Fontana, 2007, pàg.1). Així mateix, en un moment de reformulació política del país, es produeix un reencontre amb la història pròpia, amb la història nacional, i amb ella, un retrobament amb les arrels i amb els referents perduts o oblidats. És en aquest punt que la història estatal imposada, deixa de ser referent, i més encara quan molts dels seus episodis són, com diu Fontana, adaptats i falsificats.

La sèrie ve a situar el focus damunt dels quatre primers Comtes de Barcelona hereditaris, essent Guifre I el Pelós l’any 878, el protagonista del primer capítol, i en Borrell II el darrer, i després de passar per Guifre Borrell i per Sunyer I. Dit d’una altra manera, la sèrie narra des del moment d’entronització de la nissaga comtal fins a la independència dels Comtats Catalans després de no renovar Borrell II el vassallatge al rei franc, l’any 988. El rigor històric és molt important i la prova és que la sèrie ha comptat amb assessors tan importants com els professors, F. Xavier Hernández Cardona, Laura de Castellet, Stefano Cingolani, Dolors Bramon, Carme Muntaner i Josep Maria Salrach.
La sèrie arriba en un moment de revisió biogràfica de diversos Comtes-Reis no gaire estudiats, i en aquest sentit, en els darrers anys s’han publicat biografies com la de Martí I o Ramon Berenguer IV, autèntic forjador del Principat i de qui en Josep-David Garrido ens diu que «… Ramon Berenguer IV no disposà d’un historiador que li escrigués la història, com sí que el tingueren altres sobirans catalans posteriors, com Jaume I, Pere II i Pere III el Cerimoniós» (Garrido, 2014, pàg.9).
Em permeto recomanar un llibre que dóna una visió general de tota aquesta nissaga, obra d’en Jaume Sobrequés i Mercè Morales i que duu per títol, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. És bo recordar alguna afirmació dels autors: «Una història nacional vol dir que els autors estimen allò de què parlen, encara que sovint la realitat que descriuen no sigui gens satisfactòria» (Morales; Sobrequès, 2011, pàg.9).

Sunyer I

Vull acabar fent esment del tradicional oblit que ha tingut Catalunya en recopilar, desbrossar i difondre la seva història. En relació a Comtes, segons Sanchez Piñol, «És al·lucinant que durant 40 anys d’autonomisme a ningú se li hagués ocorregut fer una sèrie documentada sobre els origens del nostre país» (Nerín, 13 de desembre). Podríem parlar d’altres exemples. Ja al s. XV, en Pere Tomic publica llibres de reivindicació històrica, o en Cristòfor Despuig al s. XVI i en Narcís Feliu al s. XVII amb obres com Annales de Catalunya. I podríem continuar.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CARR, Edward H,, (1958). “El historiador y los hechos”, ¿Qué es la historia?. Barcelona: Ariel (1999). Pàg.49-76.
GARRIDO, Josep-David, (2014). «Introducció», Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Pàg.7-17.
MORALES, Mercè, SOBREQUÉS, Jaume, (2011). “Introducció i propòsit”, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. Barcelona: Ed. Base. Pàg.7-9.
PONS, Anaclet, (2013). “Sin esperar a mañana”, El desorden digital. Guía para historiadores y humanistes. Madrid: Siglo XXI. Pàg.11-30.

WEBGRAFIA

FONTANA, Josep. (2007). «Història local i història» [en línia] Lleida: Ajuntament d’Alguaire, Patronat Municipal “Josep Lladonosa i Pujol”. [Data de consulta: 11 de desembre 2017] <www.patronatlladonosapujol.cat/centenari/fitxers/fontana.pdf>
NERÍN, Gustau. (2017, 11 de desembre). «‘Comtes’ : la sèrie dels orígens d’un nou Estat» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 17 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>
NERÍN, Gustau. (2017, 13 de desembre). «‘Albert Sánchez Piñol: “Aquest país no ha avançat per les victòries, sinó per les derrotes”» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 23 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>

h1

Per a què serveix la història?

gener 16, 2019

Y por eso es fundamental, antes de penetrar en una obra historiográfica, conocer su marco histórico” (Pagès, 1990, pàg.44). Aquesta afirmació no per òbvia, deixa de ser extremadament transcendent, especialment quan el mateix autor ens adverteix que la història és la conjunció entre el present de l’historiador i el passat viscut pels protagonistes d’una època concreta i així doncs, l’historiador s’enfronta a un passat que tracta d’entendre des del seu present. La cultura i llengua nacional com a elements conformadors d’una manera específica de veure el món, la ideologia i l’adscripció a una determinada classe social, són elements principals que poden condicionar aquesta relació entre el passat i l’historiador.

Per en Pelai Pagès, una de les eines fonamentals de l’ofici, és la capacitat d’allunyament de l’historiador, del seu present i dels vicis adquirits.

Autors francesos del segle XX, com en Marc Bloch, en Lucien Febvre o en George Duby, impulsors de la història econòmica i social o dit d’altra manera, la història total, ens mostren en alguns dels seus diversos articles, característiques molt definides d’aquella generació que va provocar un tomb en el camp de la historiografia. Així, mentre per a en Marc Bloch, “El buen historiador se parece al ogro de la leyenda. Ahí donde olfatea carne humana, ahí sabe que está su presa.” (Bloch, 1958, pàg.57), en una clara mostra de la passió per l’ofici que ell mateix professava i que considera necessari per a dur a terme aquesta tasca, per a en Lucien Febvre, l’arrelament a un territori, al seu paisatge i a la seva història, és l’eina fonamental per al desenvolupament de l’historiador: “Esa fue mi “alma de papel”. Junto a ella, mi alma campestre y rústica: la tierra fue para mi la otra maestra de história.” (Febvre, 1975, pàg.6-7).

Tots ells, amb una perspectiva de la història molt més moderna que els seus antecessors, deixen enrere una historiografia exclusivament política i de les classes dominants, integrada per dates i personatges importants i obren aquesta ciència a un àmbit molt més multidisciplinari. “Será preciso recurrir asiduamente a investigaciones auxiliares de arqueología y geografía agraria, incluso pedir ayuda a la botánica y a la pedología.” (Duby, 1999, pàg.5-6).

Amb aquesta filosofia, una societat és un element viu i per conèixer les seves circumstàncies i la seva evolució, cal submergir-se a la història i desgranar-la en els diferents elements que la conformen, tal com fa un gran expert en la societat barcelonina de finals del segle XVII i principis del XVIII com és l’Albert Garcia Espuche, per a qui, “… sense entendre cada un dels arbres que el formen, no serem capaços de comprendre el bosc.” (Garcia, 2010, pàg.17).

Amb tot, la forta adscripció de l’historiador a un territori o a una classe social, pot influir en el fet que la seva ideologia contamini el conjunt del seu treball. No en va, “… hay historiadores en los que la historia y la política tienen una íntima relación y se manifiestan como militantes de una forma de hacer historia muy comprometida …” (Corral et al., 2006, pàg.106). Aquesta relació pot arribar a conduir l’autor, a una mala interpretació del seu paper envers la història, i convertir-lo en una mena de creador de realitats paral·leles. L’afirmació de Manuel Anxo-Murado, historiador i periodista expert en manipulació de la història, no deixa dubtes: “Desde este punto de vista, el pasado no es la explicación del presente, es su justificación.” (Murado, 2013, pàg.13), i no en va, “… si el present és susceptible d’adulteració, el passat no està exempt de contenir falsedats malintencionades.” (Mayolas, 2016, pàg.15).

Indefectiblement, història i política van massa lligats de la mà, i l’historiador sovint oblida el seu paper de periodista del passat per convertir-se en un “generador d’opinió” d’aquest passat. Per en Fontana, “… la història acompleix per al grup la mateixa funció que la memòria per a cada individu, que és la de donar-li un sentit d’identitat que el fa ser ell mateix i no un altre …” (Fontana, 2004, pàg.179). En aquest sentit la història és un caramel per a les classes dominants. Si la història és un dels elements nuclears que conformen una societat, amb la seva reinterpretació podem provocar un canvi de direcció en l’enfortiment i cohesió d’aquesta.

Aquest “sentit d’identitat” que esmentava en Josep Fontana, és el que en molts moments de la nostra història li ha faltat al nostre país. L’ombra d’una historiografia castellana dominant que s’alimenta de la nostra, i el pes d’una historiografia dirigida des de l’Estat que gestiona un discurs oficial que impera arreu, ha deixat durant molt de temps, orfe l’imaginari propi fins al punt de tenir una societat amb greus deficiències pel que fa al coneixement dels seus orígens i de la seva raó de ser. Ara més que mai, cal tornar a picar pedra. “En la base de todo se sitúa de nuevo la investigación de las fuentes primarias, la auténtica materia prima del conocimeineto histórico.” (Ruiz-Domènec, 2000, pàg.19). Tornant de nou a les fonts, aplicant ciències multidisciplinàries a les investigacions que ens permetin una major apertura a la realitat, i donant-li a la història el caràcter d’element fonamental per encarar el futur, és com redescobrirem el que som i d’on venim.

Fa alguns anys, rellegint llibres i llibres d’història medieval que s’amuntegaven al capdamunt del meu escriptori, vaig comprendre que la història és com aquella tradició oral que es transmet de pares a fills i que mitjançant els filtres que inexorablement ha de travessar, acaba arribant-nos totalment deformada. Per moments, tenia la sensació d’escoltar les veus de personatges mítics, reclamant justícia històrica. Reivindicaven la seva veritat. Per això vull ser historiador, per a fer justícia i donar la veu als protagonistes de la història.

L’historiador té l’obligació d’utilitzar totes les eines al seu abast, de la manera més productiva per a la realització de la seva tasca, però hi ha una que és insubstituïble: el rigor. Els fets són fets, i les interpretacions ja són una altra història.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

BLOCH, Marc (1958). “La historia, los hombres y el tiempo”, Apología por la historia, o el oficio de historiador. México: FCE2001. Pàg.53-57.

CORRAL, José L., GARCÍA, Carmen, NAVARRO, Germán (2006). “Hacerse historiador y como hacerse”, Taller de historia. El oficio que amamos. Barcelona: Edhasa. Pàg.95-118.

DUBY, George (1999). “Adverténcia”. Economia rural y vida campesina en el Ocidente medieval. Barcelona: Ed. Altaya. Pàg.5-10.

FEBVRE, Lucien (1975). “Prologo”, Combates por la historia. Barcelona: Ariel. Pàg.5-11.

FONTANA, Josep (2004). “De què serveix un historiador en temps de crisi?”, DDAA, Mirades al segle XXI. Vic: Eumo. Pàg.173-193.

GARCIA ESPUCHE, Albert (2010). “Introducció”, Barcelona 1700. Barcelona: Ed. Empúries. Pàg.7-21.

MAYOLAS, Pep (2016). “Pròleg”, València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics. Barcelona: Ed. Llibres de l’Índex. Pàg.9-23.

MURADO, Miguel-Anxo (2013). “La espada de Pidal”, La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España. Barcelona: Ed. Debate. Pàg.11-17.

RUIZ-DOMÈNEC, José (2000). “En la encrucijada”, Los rostros de la história. Barcelona: Peninsula. Pàg.11-23.

PAGÈS, Pelai (1990). “El historiador y la historia”, Introducción a la historia: epistemología, teoría y problemas de método en los estudios. Barcelona: Barcanova. Pàg.43-71.

h1

Después de los tres primeros partidos oficiales de Messi en 2018/19

Setembre 5, 2018

Lionel Messi el pasado fin de semana logró varios números históricos para su carrera, entre uno de ellos convirtió el gol 6000 en Liga de Barcelona, ya había logrado el 5000 de la institución blaugrana, pero también alcanzó a Carlos Bianchi como el jugador argentino con más goles en ligas.

A continuación, un repaso de los récords logrados en esta temporada y el jugador destronado, teniendo en cuenta que todavía tiene una proyección de carrera de varios años, tiene chance de superarse aun más, sobre todo favorecido que uno de sus grandes competidores de La Liga española, el portugués Ronaldo, partió a Juventus dejándole el camino allanado para alcanzar todos los primeros puestos en las tablas de estadísticas.

Al arrancar la temporada ya logró sus primeros récords.

El 12 de agosto al salir al campo de juego se afianzo como el jugador extranjero con más temporadas, con 15, igualando a Sérgio Paulo Barbosa *1, más conocido como “Duda”, misma cantidad que alcanzó Donato, antes el argentino con más temporadas en un equipo de 1ª era Leo Franco con 14.
18 encuentros en Supercopa de España, muy lejos con 14 quedan nombres como Guardiola y Piqué.

7 títulos se Supercopa de España para superar los 6 de Iniesta, Valdés y Xavi

33 títulos con Barcelona cosechados en su carrera, superando por 1 a Iniesta para ser el jugador del club con más lauros, lejos quedó el récord de 17 que tenía Guillermo Amor cuando La Pulga era un canterano.

El 18 de agosto

Al lograr un gol un sábado se consolida como el jugador con mas tantos ese día de la semana con 189, ya tiene el récord de mayor goleador en liga los martes con 16, para completar la semana le falta marcar 11 dianas en lunes para igualar a Negredo que tiene 15, los miércoles y jueves tiene a Cristiano como máximo exponente con 25 y 6 festejos respectivamente, teniendo al capitán de Barcelona con apenas 18 y 4 goles en esas jornadas, Telmo Zarra los domingos convirtió 246 mientras que Lio 154.

El único día que el crack argentino no festejo un tanto propio en liga fue el viernes, jugó un solo encuentro en esa particular fecha y fue el 1 de noviembre de 2013 contra el Espanyol en el Camp Nou. Negredo y Cristiano son los últimos que marcaron todos los días de la semana.

15 temporadas de liga marcando goles en Barcelona, iguala a Xavi en ese registro, aunque de los dos es el único que lo consigue de forma consecutiva, Gaínza con 19 es el poseedor del récord absoluto en liga.

18 goles en agosto, muy superior a los 10 que tenía Soldado, su seguidor en el mes, ya lo tiene como máximo exponente en enero, febrero y marzo con 50, 45 y 59 tantos respectivamente contando solo liga, julio es el único mes que jamás lo vio festejar con Barcelona un tanto oficial, por que nunca disputó un partido ese mes.

15 goles en la primera fecha, supera a Pahiño que tenia 14, esa cantidad de conversiones tiene la fecha 4° y 21°, aunque su fecha más prolífica es la 26° con 17, no le queda ninguna fecha por marcar, siendo la 10° con 3 dianas la que menos festejos realizó.

222 goles de local superando 176 que marcó Zarra, CR7 llegó a 170.

241 partidos marcando en liga muy por encima de los 186 de Raúl.

85 partidos abriendo el marcador, con 76 se quedaron Sánchez y Raúl.

385 goles para convertirse junto a Bianchi como los argentinos con más tantos en liga.

El 25 de agosto

Al termino del partido encadena 45 encuentros ligeros sin derrota siendo superado en Barcelona solo por Iniesta con 55.

420 partidos en liga para ser el argentino con mas encuentros muy por encima de los 343 de Ibagaza.

 

Andrés Retamozo

%d bloggers like this: