h1

Es localitza el Port de Pals en un mapa de la Biblioteca Nacional de España a Madrid

Octubre 2, 2016

El port apareix representat en el famós mapa militar de Borsano digitalitzat a finals del 2015, una de les joies de la Biblioteca Nacional de España.

foto-1

El Principat de Catalunya va ser al llarg del segle XVII, escenari de l’enfrontament bèl·lic entre les monarquies espanyoles i franceses. Les campanyes militars exigien un excel·lent lent coneixement de la zona i els detalls que aportava la cartografia eren fonamentals per a l’èxit de les seves incursions i campanyes.
Ambrosio Borsano fou l’encarregat de realitzar el famós mapa militar datat el 1687, “El Principado de Cataluña y condados de Rossellon y Cerdaña”, un mapa que representa l’àrea geogràfica del Principat més antiga que es coneix a gran escala i que va trigar 12 anys a acabar on es veu indicat un port davant la platja i les mars de Pals.

La darrera troballa relativa al port de Pals (Baix Empordà), l’ha realitzada la investigadora i cap de recerca del Cercle Català d’Història Eva Sans. Aquesta darrera troballa se suma a les anteriors realitzades per la investigadora basant-se en documents localitzats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. Amb ells ja va poder demostrar l’existència del qüestionat port de Pals durant els segles XV, XVII i XVIII amb notícies d’embarcaments i desembarcaments des del S. XIII. Segons les seves declaracions: “Des del Cercle Català d’Història treballem per la recuperació de la Història de Catalunya i estem especialment centrats en el tema colombí. Aquests avenços no fan sinó confirmar que encara tenim molt desconeixement sobre el nostre patrimoni i la nostra història. Aquest ha de ser un treball transversal col·laborant amb més experts, sens dubte” respon.

La troballa en el famós mapa de Borsano, es va presentar el passat 6 d’agost en el marc de la IV Jornada colombina de Pals, una jornada d’estudi i commemoració organitzada pel Cercle Català d’Història amb el suport de l’Ajuntament de Pals, acompanyada d’ una recreació històrica amb els personatges de la Descoberta d’Amèrica i un simposi que va comptar amb les conferències de l’escriptora de més de 50 novel·les – Maria Carme Roca- parlant de la figura de Cristòfor Colom a l’imaginari col·lectiu, les darreres novetats en recerca colombina, documental i arqueològica sobre l’antiga vila marinera i el port de Pals a càrrec d’Eva Sans i la participació de Jesús Delgado -Pèrit cal·lígraf forense de la policia- parlant sobre les tècniques policials que s’han aplicat en la recerca colombina. La troballa inèdita l’ha publicat en primícia, la revista digital El Far de l’Empordà (www.elfardelemporda.cat)

Fins ara mai s’havia pogut trobar representat el nom d’un port a la zona de les Mars de Pals. En aquest cas surt representat amb el topònim de “Puerto” davant del que era antigament el golf o la badia de Pals, abans que la zona quedés coberta per la sorra i els sediments del riu.
Es tracta del port de Pals, perquè en aquella data no hi ha cap altre port actiu documentat a la zona com en canvi si ho està el port de la vila de Pals.
El port o Grau de Torroella de Montgrí fou cegat durant el segle XIV en canviar el curs del riu Ter.
La descripció del mateix que en fa el geògraf Avienus a la seva “Orae Maritimae”(S.IV.d.c) com també ho recull Josep Pla coincideix amb un corrent d’erudició format per geògrafs, historiadors y arqueòlegs que han estudiat la seva obra i afirmen que el port situat en aquest gran golf és la platja de Pals. L’autor llatí el descriu com: “Se abre allí gran puerto de gran seno y muy lejos y muy profundamente se interna el mar en la campiña; Mas entre ellos se extiende anchamente un puerto en el cual el mar no está sujeto a ningún viento…

El president del Cercle Català d’Història, Joaquim Ullan fa incís que la manca de documentació sobre el port de Pals no és casual. “Tenim documents sobre altres ports catalans i en canvi cal fer arqueologia documental per localitzar-ne sobre aquest. Casualitat o voluntat de voler fer desaparèixer el port de Pals?

En el mapa de Borsano, la zona de la platja de Pals al S. XVII – ara recta fins a l’Estartit- formava un gran Golf. A la zona s’hi trobava una vila marinera de la qual s’han identificat recentment les restes arqueològiques, anomenada “Torre de Pals”, on vivien els pescadors i la gent de la mar de Pals també documentats.
El Cercle Català d’Història i l’investigador local Narcís Subirana també tenen constància de més d’un port a la zona: el dels pescadors, el del Grau- indret que conserva el seu topònim com el cas del Grau de València- i també tenia embarcador- el molí de Pals- amb permís Reial perquè arribessin barques i vaixells fins al molí per carregar i descarregar farina, arròs o altres mercaderies amb sortida fins al mar.

foto-2

L’autor del mapa, Ambrosio Borsano d’orígen italià, fou un dels principals enginyers militars al servei del rei Carles II. Va treballar dins i fora d’Espanya i va elaborar més documents cartogràfics al llarg de la seva carrera militar. El mapa és de grans dimensions i es troba custodiat al Departament de Belles Arts i cartografia de la BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA. L’obra està envoltada de 16 petits plans de places fortes i cinc ciutats importants del segle XVII com Berga, Cardona entre d’altres on es localitzen amb precisió els llocs estratègics per a les conteses militars. A més, constitueix un document únic que proporciona abundant informació sobre la toponímia, la hidrografia o l’orografia així com els límits de la divisió territorial en vegueries, d’aquí també la importància i el valor de trobar-hi representat el topònim de PUERTO davant les costes i les mars de Pals (Baix Empordà).

Dins el seu treball de recerca, Eva Sans també va trobar més rastres del port de Pals esmentat en el llibre: “La Mediterrània, cruïlla de mercaders” de l’editorial Dalmau. En un paràgraf del llibre es diu: “Trobem els ports occitans, […] centres italians- Gènova i Venècia- i ports catalans- Cotlliure, Roses, Pals, Tarragona, Tortosa.
Segons la investigadora del Cercle Català d’Història, “seguim treballant sense descans per localitzar les proves dels vincles entre el descobridor d’Amèrica i el paper de Pals en la preparació i sortida del 1er viatge. Però mentre, estem centrats en la recuperació de l’antiga vila marinera de Pals i el seu port

Els estudis des de Catalunya sobre Cristòfor Colom i la relació i el paper de Catalunya en la Descoberta d’Amèrica amb més de 100 anys de trajectòria, viuen el seu millor moment. Iniciats a principis del segle XX pel reputat Luís Ulloa ex director de la Biblioteca de Lima a Perú, el 1927 sorprengué el món sencer quan desmentí la genovesitat de Cristòfor Colom i demostrà l’origen català del descobridor d’Amèrica en el Congrés Internacional d’Americanistes de París.

Totes les imatges son procedents del fons de la Biblioteca nacional de España.

Cercle Català d’Història
www.cch.cat

h1

Colom, Catalunya i Amèrica

Octubre 2, 2016

foto-1

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 2 d’octubre de 2016

La figura de Colom sempre ha estat controvertida. Malgrat el que es digui, des de sempre, una aura de misteri ha envoltat el seu origen i la seva història. Durant segles se’l va presentar com un intrèpid mariner genovès al servei de la poderosa i rampant corona castellana. Un visionari que es va llançar cap a aigües desconegudes -el Mare Incognitum- a la recerca d’un nou món. Una empresa gegantina que perseguia la glòria dels Reis Catòlics i el triomf de la cristiandat. Déu, pàtria i religió. Una teoria que posa en relleu la pretensió obsessiva de l’espanyolitat per tenir un paper central en la història universal. I que per la seva naturalesa ja resulta, com a mínim, qüestionable. Les investigacions recents confirmen les sospites passades i posen en dubte la versió oficial.

Colom era català?
En els anys de Colom -finals de la centúria del 1400- Catalunya era un solar fumat per les guerres civils que l’havien assolada. Un segle de conflictes. Primer va ser la segona part de Casp. Com sol passar, allò que els polítics no havien sabut tancar en un despatx, els militars ho van voler resoldre en els camps de batalla. Jaume d’Urgell -que volia dir les classes mercantils barcelonines- versus Ferran d’Antequera -que era el mateix que les oligarquies valencianes i aragoneses-. Després va venir el conflicte entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, que era una reposició inoportuna de l’anterior guerra. Amb els mateixos arguments. I amb la inevitable col·laboració de la madrastra Enríquez. Una versió sagnant de la Ventafocs adaptada a la Cort. I finalment, la revolució Remença.

Les investigacions recents apunten -amb certesa- que Colom procedia d’una família de l’estament mercantil del partit enfrontat a la monarquia. Barcelonins o mallorquins. I apunten, també, que Colom va ocultar la seva naturalesa per evitar les reials represàlies. Dues guerres -tres si es compten els Remences- eren motiu suficient per alimentar aquella mena d’odi secular, transformat en persecució política que no s’esvaeix amb el temps. I més quan el partit de Colom comptava les guerres per derrotes. D’altra banda, la seva correspondència epistolar -la que s’ha conservat- està escrita en castellà. Té certa lògica, perquè són cartes adreçades a l’administració castellana. Però els textos estan farcits de catalanades. Girs involuntaris. Coses de la llengua materna.

El primer mapa parcial d'Amèrica després de la descoberta de Colom

El primer mapa parcial d’Amèrica després de la descoberta de Colom

Què buscava Colom?
Colom no buscava Amèrica. El cert és que Colom va tenir els primers contactes amb el rei Ferran. I el cert, també, és que el Catòlic estava obsessionat a trobar una ruta alternativa per arribar a l’Índia. I això va condicionar -i molt- l’autèntic sentit del projecte de Colom. En aquells dies els turcs ja havien conquerit l’imperi bizantí, l’últim reducte de tradició romana i de religió cristiana a la Mediterrània oriental. I controlaven -monopolitzaven- totes les rutes comercials cap a l’Àsia. Un nou escenari que amenaçava la ruïna de les poderoses repúbliques mercantils italianes -Venècia, Gènova, Pisa- i comprometia el creixement de València i Nàpols, en aquells dies les perles de la corona catalano-aragonesa. Ferran i Colom buscaven una ruta per arribar a l’Índia per l’oest.

I aquí arriba l’altra gran controvèrsia. Perquè mentre la historiografia espanyola ha insistit, sempre, a fer sortir Colom i les caravel·les del port andalús de Palos; les investigacions recents apunten la probabilitat que ho fes des del port empordanès de Pals. Fins ara resultava difícil defensar la tesi Pals, però la localització d’una cartografia de l’època que dibuixa amb precisió el port medieval i d’uns gravats coetanis -un equivalent a les selfies contemporànies- que reprodueixen la imatge de la vila murallada i del castell, la reforcen. Palos -l’oficial- no va tenir mai ni castell ni muralla. I si es pretén defensar la versió oficial s’haurà d’acceptar que la selfie va ser -a propòsit- artísticament alterat amb Photoshop. Una situació que, automàticament, obriria altres interrogants.

Colom era un genocida?
Colom no va ser el primer que va arribar a Amèrica. També la investigació -i no precisament la dels historiadors catalans- ha provat que els islandesos van ser els primers occidentals que hi van posar els peus. Va ser en la centúria del 900. Cinc-cents anys abans. També els bascos -cent anys abans que Colom- ja hi havien posat els peus. En qualsevol dels casos no va ser una empresa colonitzadora. Islandesos i bascos, que no sabien que feien història, es van limitar a proveir-se de recursos naturals. I no hi van crear cap mena de població estable. Ni van tenir cap mena d’intercanvi significatiu amb els pobles nadius, més enllà del “jo et vinc a prendre allò que tu no fas servir i per tant no faig res dolent”. L’etnocentrisme europeu. La perversa ideologia de la superioritat europea.

Tot i que ell desconeixia les fites viatgeres de bascos i d’islandesos, el que si sabien -Colom i Ferran- és que l’Índia -que no seria massa diferent de l’actualitat- estava plena a vessar de gent. En cap cas es va plantejar -inicialment- una operació militar de conquesta. El viatge de Colom estava pensat per a establir colònies estables organitzades per comerciar amb els nadius. A l’estil de les colonitzacions gregues a la costa catalana en temps dels ibers. L’estudi de la seva correspondència -la de Colom- revela la sorpresa que li va causar la facilitat amb la qual va aconseguir connectar-hi. I també es delecta dels tractes beneficiosos que obté davant uns natius que -en el seu ideari supremacista- considera ingenus i incivilitzats. La conquesta i extermini de les nacions nadiues no té res a veure amb el projecte inicial colombí.

L'Orbis Terrarum de l'any 1700

L’Orbis Terrarum de l’any 1700

L’estàtua de Colom
Colom era un home del seu temps. Amb un innegable coneixement de la cartografia naval. Fins i tot amb una extraordinària capacitat en el difícil art de la navegació. Un visionari amb les seves llums i les seves ombres. Però era, bàsicament, un home del seu temps. Colom no és el descobridor del Nou Món. Amèrica no ha estat mai descoberta. La celebració del 12 d’Octubre és una burla macabra als pobles americans, fonamentada en els deliris del nacionalisme espanyol. I si algú es pot atribuir l’honor històric de la descoberta són els pobles amerindis que, procedents de l’actual Sibèria, fa deu mil anys, van iniciar la travessia de l’estret de Bering -durant els mesos d’hivern que el mar està glaçat- i van arribar a l’actual Alaska. Els autèntics descobridors.

Ni tampoc és el causant de la mort de milions de nadius. Ni tan sols, el responsable indirecte o l’inspirador intel·lectual. L’esclavització de les nacions autòctones derrotades, la transmissió de malalties desconegudes pels seus organismes, el contagi de l’alcoholisme, l’extracció i l’espoli fins a l’extenuació dels seus recursos naturals; són fenòmens directament relacionats amb la conquesta militar a sang i foc a la qual es van lliurar les potències europees del moment. Ningú resta lliure de culpa, perquè fins i tot aquells petits països que no hi tenien dominis, exercien impunement la seva brutalitat en complicitat amb les potències colonitzadores. L’antítesi del projecte inicial de Colom.

Si volem ser honestos amb la història, si pretenem depurar l’espai públic en ares d’una pretesa moral higienitzadora, Colom és a la cua dels candidats a desaparèixer. Segurament a tocar de Karl Marx o de Friedrich Engels. Abans, molt abans, tenim una llarga nòmina encapçalada per Habsburgs i Borbons. En les tres disciplines de la representació artística: escultura, pintura i arquitectura. Pensem si paga la pena destruir l’art per donar satisfacció a un cop de febre iconoclasta. Ho hem vist a l’Afganistan.

Font:
Publicat al portal elnacional.cat el 02/10/16

h1

La Batalla de les Illes Formigues

Setembre 4, 2016
Estatua dedicada a l'almirall Roger de Llúria

Estatua dedicada a l’almirall Roger de Llúria

Una altra de les batalles llegendàries dels èxercits catalans medievals, fou la coneguda com a Batalla de les Illes Formigues i que tingué lloc els dies 28 d’agost i el 3 i 4 de setembre de 1285, durant el regnat de Pere II el Gran. L’estol català, comandat per l’almirall Roger de Llúria, va derrotar al francès de Felip III l’Ardit.

La batalla serà una conseqüència de la decisió per part del rei de França d’envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a fer costat al seu cosí Carles I d’Anjou en conflicte amb la Corona d’Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran tampoc tenia el suport dels nobles tot i que aquests finalment s’hi van decantar a causa de les barbaritats causades pels invasors que avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d’una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa.

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

El rei Pere decidir interrompre les línies de subministraments franceses donat que això els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L’almirall arribà a Barcelona el 24 d’agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.

L’almirall Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tan estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa.
La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l’època, per una matança massiva. Així, uns 300 ferits foren ofegats el dia 29, mentre que uns 260 presoners se’ls va cegar abans de retornar-los a França, acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvà la vida.

A continuació, Roger de Llúria entre el 3 al 4 de setembre va reconquerir Roses i ordenà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol que s’enduguessin a Barcelona tots els vaixells francesos que havien quedat a Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. La derrota francesa també va suposar la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.8

h1

Pere II i el desafiament de Bordeus

Setembre 4, 2016
"Pere II el Gran al coll de Panissars". Obra de Mariano Barbasán, 1889

“Pere II el Gran al coll de Panissars”. Obra de Mariano Barbasán, 1889

Després de les conegudes com Vespres Sicilianes, el nou rei de Sicília, Carles I d’Anjou (1266-1285), es va adonar que els seus interessos expansionistes topaven amb el mur d’una nova potència naval emergent, els regnes del sobirà català Pere II el Gran. La insurrecció dels sicilians, va donar peu a una guerra que va acabar involucrant a la Corona Catalanoaragonesa i Sicília, per un costat, i a Provença, Nàpols, França i la Santa Seu, per un altre.

Enmig del conflicte, en una època en què l’ideal cavalleresc encara seguia vigent, Carles d’Anjou posà en entredit l’honor que devia tenir el Rei Pere com a cavaller, una acusació que només es podia resoldre mitjançant una justa. Arran d’això, va tenir lloc el succés conegut com el Desafiament de Bordeus, repte mitjançant el qual Carles d’Anjou i Pere II el Gran pactaven resoldre les seves diferències mantenint una justa en territori neutral, concretament en aquesta ciutat de l’oest de l’actual França, llavors territori pertanyent a la reialesa anglesa. El resultat d’aquest singular combat decidiria, al seu torn, el resultat definitiu de la guerra i, per tant, qui es cenyiria la corona de Sicília de manera legítima .

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

La qüestió de qui regnaria sobre Sicília seria per tant sotmesa al “judici de Déu“. Cap a finals de 1282 s’establien els termes del torneig. La justa se celebraria l’1 juny 1283 en territori neutral. Els pactes assolits establien, a més, que els contendents podrien presentar-se al combat amb un nombre de cent cavallers cada un i no podrien accedir a Bordeus escortats per cap altre exèrcit. Si algun dels dos contendents no es presentava a la justa, deixaria de ser considerat rei i fins i tot cavaller.

A mig camí, el Rei Pere s’assabentava que Eduard I d’Anglaterra probablement per evitar-se conflictes amb França i la Santa Seu, havia permès l’entrada a Bordeus de les tropes de Felip III, aproximadament una hoste de vuit mil cavallers. L’única solució per al Rei Pere era viatjar d’incògnit i amb poca companyia, per tal de poder realitzar la seva compareixença. El sobirà català i tres dels seus cavallers es van disfressar de criats d’un ric mercader. La petita expedició va arribar a Bordeus el 31 de maig i l’endemà, data assenyalada per a la justa, Desclot manté que, davant la presència dels contingents armats del rei de França, Pere II va redactar davant de notari una carta en què donava fe de la seva compareixença.

"Les Vespres Sicilianes" de Francesco Hayez (1846)

“Les Vespres Sicilianes” de Francesco Hayez (1846)

Pere el Gran reclamava per a si la victòria, per la violació de l’acord signat per part del seu rival. Paral·lelament, Carles d’Anjou va fer el mateix en no percebre la presència del seu adversari en el camp de justes. Sigui com sigui Pere II el Gran hi va ser, i a partir d’aquell moment, la Mediterrània fou dominada pels catalans després d’èpiques batalles com l’explicada en l’anterior número a les Illes Formigues!

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.9

h1

Fin de la hegemonía de Messi

Mai 12, 2016

Tras muchos años de ser el máximo artillero Culé, relega su reinado

Crónicas de Andrés Retamozo desde Argentina

n_f_c_barcelona_lionel_messi-4263412            Lionel Andrés Messi fue por 7 temporadas seguidas el goleador blaugrana, honor que dejará en este 2015/16 a su compañero uruguayo Luis Suárez, a falta de dos partidos y dos potenciales títulos se desprenden distintos números.

            La última vez que el argentino no fue el cañonero de su club fue en el lejano 2007/08 donde el francés Henry sumó entre todos los torneos 19 tantos y el rosarino 16, números tan exiguos  comparados con la cantidad que se marcaron después, cabe destacar que de los 11 temporadas jugadas por el nacido en Santa Fe en 7 (63%) fue el goleador del club.

            El jugador, distinto de Messi, que más veces había inflado la red en una temporada contando todos los torneos desde el 2004/05 hasta la temporada pasada fue Samuel Eto’o con 34 en 2005/06, cifra que el capitán de la albiceleste alcanzó y superó en 4 oportunidades contando solo la liga local.

            Sobre las 84 temporadas disputadas y finalizadas por Barcelona el crack santafecino ocupa los 5 primeros puestos del más anotador por ciclo futbolístico, igualando en el 5to lugar con el brasileño Ronaldo que ostentaba el record desde 1996/97 con 47 dianas que arrebato ese lugar a Mariano Martin que en 1942/43 festejó 42 veces.

suatrofeo3

El killer blaugrana

            El máximo goleador del club catalán realizó 53 tantos en 2010/11, 58 en 2014/15, 60 en 2012/13 y 73 en 2011/12, siendo esta ultima marca la mayor cantidad de goles hecha por un futbolista en la historia, superando a Gerd Muller que en 1972/73 para Bayern Múnich logró 67 tantos y Archiebald “Archie” Stark que en 1924/1925 realizó 70 para el Bethlehem Steel FC.

            El atacante uruguayo de Barcelona tiene hasta ahora 56 festejos contra 41 de la pulga, lo que lo ubica en el 4° puesto de los mas anotadores por año futbolístico del club, con  2 goles entra en el podio y con 4 iguala el 2° puesto, muy lejos, a 17, de la cima, con la cantidad de tantos de ostenta ahora el capitán albiceleste podría haber sido goleador de 77 temporadas de los blaugranas.

            También el argentino resignara ser el culé con más gritos en Liga, por 6 temporadas seguidas se mostró orgulloso de eso, ahora tiene 26 festejos contra 37 de su compañero charrúa, la última vez que no fue el artillero de su equipo fue en 2008/09 cuando Samuel Eto’o le arrebato ese logro con 30 dianas, sobre 84 ligas jugadas sus números ocupan los 4 primeros puestos.

            Antes de Lionel, Ronaldo era el mayor artillero por liga del club con 34 festejos en 1996/97 y el ídolo rosarino realizó esa cantidad en 2009/10, en 2014/15 43 tantos, en 2012/13 46 goles y en 2011/12 50 gritos, record para una liga europea desde que se entrega la bota de oro superando la marca de Dudu Georgescu que en la liga rumana de 1976/77 para Dinamo de Bucares festejó 47 veces.

Imagen de Hector Scotta

Imagen de Hector Scotta

            Previa a la incursión en el futbol del ídolo rosarino el argentino con más tantos en una temporada era Héctor Scotta que en 1975 con San Lorenzo infló 60 veces las redes, y su compatriota con más goles para obtener una bota de oro fue Héctor Casimiro Yazalde que en 1973/74 logró 46 dianas para Sporting de Portugal y su coterráneo con mas festejos en una temporada con Barcelona era Diego Maradona que en 1982/83 abrochó 23 goles.

            Esta temporada la pulga también relegara su puesto de goleador del club en el año futbolístico de UEFA, también a manos de su compañero rioplatense, competición que lo vio goleador en 5 ocasiones, en el ciclo anterior Neymar lo había igualado cuando conquistó un tanto en tiempo de descuento de la final ganada y antes de el brasilero el jugador diferente de el delantero argentino que había figurado en lo alto era Guðjohnsen en 2006/07 con apenas 3 tantos.

            Lejos de suponer un bajón futbolístico de Messi se podría indicar que sus números actuales se acercan a la normalidad del promedio de los jugadores profesionales aunque siempre se lo medirá más alto en comparación de los records logrados en el pasado e igualar ciertas marcas pareciera imposible para cualquiera, aunque también se suma una temporada espectacular de Luis Suárez que se debe valorar y destacar.

Andrés Retamozo

h1

Catalunya. Catalonia. קטלוניה

Mai 8, 2016

Vídeo realitzat per l’Oficina de Turisme d’Israel amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.

h1

Bernat de Santa Eugènia, Senyor de Torroella

Abril 10, 2016

Cavaller, governador de Mallorca i col·laborador íntim de Jaume I.

Imatge_n04_1

Retrat imaginari de Bernat de Santa Eugènia que es troba a la casa consistorial de Santa Maria del Camí a Mallorca, vila fundada per l’esmentat senyor de Torroella.

El 31 de desembre de 1229, el rei En jaume I aconseguia conquerir Madina Mayurqa (Palma) i amb ella començava la fi del poder almohade a les illes. A partir d’aquell moment, el domini dels reis catalans sobre Mallorca encetava l’expansió medieval catalana, tan per terra (València) com per la mediterrània (Sícilia, Sardenya, Atenes, Neopàtria, Nàpols, etc) i que culminarà creuant l’Atlàntic cap a America fins a deixar en mans de Carles I un vast imperi.

Com en la millor de les epopeies bèliques, molts foren els cavallers protagonistes de la conquesta: En Berenguer II de Palou, Guillem de Montgrí, Aspàreg de la Barca, Bernat des Coll, Nunó Sanç I de Roselló, Guillem II de Bearn, Hug IV d’Empúries, Ramon de Montcada, etc, però avui ens detindrem en un d’ell, en Bernat de Santa Eugènia.

Bernat era fill de Pere de Torroella, senyor de Torroella de Montgrí, i germà de Ponç Guillem de Torroella, entre d’altres. Prengué el cognom de Santaeugènia, pel fet d’haver-se refós amb la seva família una branca dels Santaeugènia de Berga i d’haver-ne heretat els béns. A causa de la mort el 1228 del seu germà gran, heretà Torroella de Montgrí, i per això és conegut també per Bernat de Montgrí i de Santaeugènia. Participà en la conquesta de Mallorca al capdavant de 30 cavallers i li correspongué un lot de 154 cavalleries en el repartiment. Per la seva actitud heroica, el rei En Jaume I el nomenà governador de l’illa, i s’encarregà de reduir els petits reductes sarraïns que encara hi quedaven.

Imatge_n04_2

Actual església de Santa Maria d’Ullà (Fotografia de Carlos Pino).

Uns anys més tard, el 1235, emprengué amb el seu germà Guillem de Montgrí la conquesta d’Eivissa, i anà després també al setge de València, on rebé donacions a l’horta de la ciutat. En estreta col·laboració amb el rei En Jaume I, intervingué en tots els afers polítics importants del país fins l’any 1262. Amb la confiança del rei guanyada, aquest li concedí en feu el castell de Pals, edificació que posteriorment i a causa de la mort del seu fill Ponç Guillem de Torroella, l’hereterà la seva filla Sança de Santaeugènia, casada amb el vescomte Guerau VI de Cabrera.

Home prominent del regnat del rei Jaume, va morir a Torroella de Montgrí el 1269. Les seves restes van ser enterrades a la canònica de Santa Maria d’Ullà, on descansa per sempre més.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.4

%d bloggers like this: