Archive for the ‘Nacional’ Category

h1

Veto i censura des del món acadèmic català?

Març 18, 2019

Mapa de Ramon Yndar. “Mapa de Cataluña dividido en sus actuales provincias / por D. Ramon Yndár. Arreglado nuevamente en 1859”. ICGC.

No es pot pretendre per part d’historiadors acadèmics, “desmuntar certes coses” com la tesi de la Catalanitat de Colom o la possible sortida de l’expedició des del port de Pals en lloc de Palos (Huelva), a través d’un article d’opinió o entrevista sense base, i fer-ho sense ser aquests, investigadors especialitzats en la temàtica colombina i sense haver realitzat mai cap aportació pròpia, documental o arxivística nova i inèdita que no sigui només, la de donar suport a tot allò que diu la “Història oficial Espanyola“.

Una història colombina espanyola defensada per historiadors catalans amb enorme desconeixement d’un tema que no han treballat mai, enfront dels més de 100 anys de recerca d’investigadors especialitzats de diversos països, especialment catalans, i davant també de la ingent quantitat de documents en arxius catalans i internacionals que demostren la participació de Catalunya i dels catalans, en molts episodis de la Descoberta d’Amèrica, no deixa de sorprendre, alhora que fa pensar en quina raó deu haver-hi per tant d’èmfasi en la defensa d’aquesta “història oficial espanyola“.

Tampoc s’entén que el món universitari català no tingui gens d’interès a fer una revisió a fons de la història feta i escrita per Espanya sobre Amèrica, la qual en bona part, es basa en treballs altament criticats per França i d’altres països durant el s. XIX. Aquests països al·leguen el poc rigor dels estudis espanyols sobre el nou continent i critiquen a l’espanyola, com una historiografia basada en dades extretes de llibres provinents de copistes, en treballs de molt mala qualitat i basats tots ells en documents la major part dels quals són còpies o trasllats donat que els originals estan desapareguts. Una amalgama de dades i corpuscles diversos, de poc rigor i amb una base feble. Aquest és doncs el rigor a què fan al·lusió els historiadors crítics?

També defensen un origen genovès contraposat a la catalanitat demostrada per Luís Ulloa als anys 20-30, en el fòrum internacional americanista més important del món, el Congrés Internacional d’Americanistes on l’erudit demostrà que l’origen de Colom era sense cap mena de dubte, català. Per cert, l’il·lustre investigador també rebé els atacs de la premsa estatal i d’una part del món acadèmic espanyol i català que anaven de la mà en aquells anys.

Pel que fa a la polèmica del port de Pals, recordar també que de manera sorprenent, continuen negant l’existència del mateix, quan està demostrada a través de documents o fonts primàries principalment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó però també amb documentació i fonts diverses d’altres arxius. Aquest port ja és documentat des del s. XIII fins al s. XVIII. Per tant, la documentació existeix.

Actualment, hi ha un port documentat i tenim el jaciment de la vila marinera de Pals, protegit a instàncies del CCH per part de la Generalitat de Catalunya, descobert l’any 2011 i que actualment estem estudiant, molt probablement, amb properes novetats.

Així doncs, cal entendre que el món acadèmic o millor dit, una part d’ell, promou la censura i el veto dins l’àmbit de la recerca colombina?

Espero que aquesta no sigui la finalitat perquè en cas contrari, seria un escàndol.

Eva Sans
Cap de recerca del Cercle Català d’Història
www.cch.cat

Anuncis
h1

El Cercle Català d’Història també defensa que Colom va sortir de Pals

Març 18, 2019

També sostenen que Colom era català i es basen en aportacions científiques de diverses disciplines, com un “perfil psicològic” del personatge

PER EUGÈNIA GÜELL – 17 de Març de 2019

El president del Cercle Català d’Història, Joaquim Ullan, ha volgut parlar amb Ràdio Capital per explicar el punt de vista de les investigacions que divulga aquest cercle i que defensen que Colom va sortir de Pals, teoria que també sosté l’Institut de Nova Història i que van desmuntar quatre historiadors a la revista Sàpiens aquesta setmana.

Ullan ha explicat que “hi ha personatges que la història oficial diu que són pescadors de Huelva però que aquí els tenim documentats”, i segons Ullan i la documentació amb la que se sosté, els de Pals haurien estat més capacitats per fer l’expedició.

A més, entre molta més documentació, Ullan també es recolza en una il·lustració d’un llibre del 1601 que segons explica, és molt semblant a Pals.

Ullan ha dit que “fins que no es demostri el contrari, Colom era català, i no només això, sinó tota la seva empresa”, i es basa en “aportacions científiques que aporten coneixements de manera transversal, la caligrafia de Colom i en un perfil psicològic del personatge”, seguint “els mateixos patrons que els perfils psicològics policials.

Des del Cercle Català d’Història opinen que “només basar-se en la documentació que sempre s’ha considerat oficial genera un problema, perquè tots els documents originals relacionats amb l’aventura colombina estan desapareguts tots”, de manera que el que queda són “còpies posteriors d’origens discutibles”, segons ha explicat.

En referència a l’argument dels historiadors del reportatge de la revista Sàpiens sobre la freqüència amb la que es catalanitzaven els topònims en aquella època, a Ullan li ha semblat “un argument molt pobre.

El president del Cercle Català d’Història ha dit que “cada investigador és responsable i que tothom s’hauria de preguntar per què la història oficial no vol aprofundir en aquesta qüestió.

Font:
Ràdio Capital de l’Empordà, 17/03/2019
https://www.radiocapital.cat/164656-2/

h1

La història i la ficció

gener 25, 2019

Guifré I el Pelós

En un article d’en Gustau Nerin del passat 11 de desembre de 2017 a El Nacional, ens anunciaven que aquell mateix dia es presentava la sèrie Comtes, essent alhora emesa entre els dies 27 i 30 del mateix mes, en prime time, a les 22h, a través de les televisions locals i Movistar+ (Nerin, 2017). Es tracta d’una recreació històrica de la vida dels quatre primers comtes catalans: Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II. La sèrie ha estat dirigida per Carles Porta (Segon origen i Tor), i ha estat escrita pel mateix Carles Porta i per Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Victus i Pandora al Congo). Per a aquells que en el seu moment, no van poder veure la mini-sèrie, en les darreres setmanes, TV3 l’ha tornat a emetre de nou.
Qüestionant-se ell mateix el concepte d’història, en Edward H. Carr, ens diu que és «… un proceso continuo de interacción entre el historiador y sus hechos, un dialogo sin fin entre el presente y el pasado.» (Carr, 1981, pàg.76). Així, en la fase d’entendre el nostre present en què ens trobem, és quan necessitem recórrer al passat i establir aquest diàleg per a retrobar-nos amb els nostres referents nacionals. En aquest cas, Comtes, es presenta com una sèrie que explica els orígens de Catalunya, combinant recreació i ficció amb l’aportació d’importants historiadors. La combinació d’història, cinema i noves tecnologies, converteixen aquest tipus de producte en un mitjà molt potent per arribar a tots els públics i permet connectar a l’historiador amb l’audiència, millor encara del que ho faria ell per si mateix. Sobre l’habitual dificultat de difusió que té l’historiador tradicional, n’Anaclet Pons ja ens deià què, «En parte es un problema que tiene que ver con la forma en la que escribimos, però también con los medios que utilizamos. Seria un error dar la espalda a las nuevas herramientas digitales» (Pons, 2013, pàg.30).

Borrell II

El moment polític actual ens obliga a interpretar aquesta estrena, des del vessant historiogràfic, però també per la seva intencionalitat política. La relació Espanya-Catalunya dels darrers segles, ha implicat que història i política siguin indestriables i que la submissió de Catalunya respecte d’Espanya, hagi convertit la història pròpia en relats quasi al nivell dels contes. En Josep Fontana afirmava que història local, «… és tota aquella que no és història d’un país, és a dir, es sobreentén, d’un estat.» i en relació a aquest estat, ens advera que «… tota la història anterior era d’alguna manera adaptada, falsificada si calia, per fer-la semblar un antecedent d’aquesta nova història estatal» (Fontana, 2007, pàg.1). Així mateix, en un moment de reformulació política del país, es produeix un reencontre amb la història pròpia, amb la història nacional, i amb ella, un retrobament amb les arrels i amb els referents perduts o oblidats. És en aquest punt que la història estatal imposada, deixa de ser referent, i més encara quan molts dels seus episodis són, com diu Fontana, adaptats i falsificats.

La sèrie ve a situar el focus damunt dels quatre primers Comtes de Barcelona hereditaris, essent Guifre I el Pelós l’any 878, el protagonista del primer capítol, i en Borrell II el darrer, i després de passar per Guifre Borrell i per Sunyer I. Dit d’una altra manera, la sèrie narra des del moment d’entronització de la nissaga comtal fins a la independència dels Comtats Catalans després de no renovar Borrell II el vassallatge al rei franc, l’any 988. El rigor històric és molt important i la prova és que la sèrie ha comptat amb assessors tan importants com els professors, F. Xavier Hernández Cardona, Laura de Castellet, Stefano Cingolani, Dolors Bramon, Carme Muntaner i Josep Maria Salrach.
La sèrie arriba en un moment de revisió biogràfica de diversos Comtes-Reis no gaire estudiats, i en aquest sentit, en els darrers anys s’han publicat biografies com la de Martí I o Ramon Berenguer IV, autèntic forjador del Principat i de qui en Josep-David Garrido ens diu que «… Ramon Berenguer IV no disposà d’un historiador que li escrigués la història, com sí que el tingueren altres sobirans catalans posteriors, com Jaume I, Pere II i Pere III el Cerimoniós» (Garrido, 2014, pàg.9).
Em permeto recomanar un llibre que dóna una visió general de tota aquesta nissaga, obra d’en Jaume Sobrequés i Mercè Morales i que duu per títol, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. És bo recordar alguna afirmació dels autors: «Una història nacional vol dir que els autors estimen allò de què parlen, encara que sovint la realitat que descriuen no sigui gens satisfactòria» (Morales; Sobrequès, 2011, pàg.9).

Sunyer I

Vull acabar fent esment del tradicional oblit que ha tingut Catalunya en recopilar, desbrossar i difondre la seva història. En relació a Comtes, segons Sanchez Piñol, «És al·lucinant que durant 40 anys d’autonomisme a ningú se li hagués ocorregut fer una sèrie documentada sobre els origens del nostre país» (Nerín, 13 de desembre). Podríem parlar d’altres exemples. Ja al s. XV, en Pere Tomic publica llibres de reivindicació històrica, o en Cristòfor Despuig al s. XVI i en Narcís Feliu al s. XVII amb obres com Annales de Catalunya. I podríem continuar.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CARR, Edward H,, (1958). “El historiador y los hechos”, ¿Qué es la historia?. Barcelona: Ariel (1999). Pàg.49-76.
GARRIDO, Josep-David, (2014). «Introducció», Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Pàg.7-17.
MORALES, Mercè, SOBREQUÉS, Jaume, (2011). “Introducció i propòsit”, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. Barcelona: Ed. Base. Pàg.7-9.
PONS, Anaclet, (2013). “Sin esperar a mañana”, El desorden digital. Guía para historiadores y humanistes. Madrid: Siglo XXI. Pàg.11-30.

WEBGRAFIA

FONTANA, Josep. (2007). «Història local i història» [en línia] Lleida: Ajuntament d’Alguaire, Patronat Municipal “Josep Lladonosa i Pujol”. [Data de consulta: 11 de desembre 2017] <www.patronatlladonosapujol.cat/centenari/fitxers/fontana.pdf>
NERÍN, Gustau. (2017, 11 de desembre). «‘Comtes’ : la sèrie dels orígens d’un nou Estat» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 17 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>
NERÍN, Gustau. (2017, 13 de desembre). «‘Albert Sánchez Piñol: “Aquest país no ha avançat per les victòries, sinó per les derrotes”» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 23 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>

h1

Catalunya en Guerra

Octubre 29, 2017

Per: Joaquim Ullan, president del Cercle Català d’Història (www.cch.cat)
Catalunya, 29/10/2017
@joaquim_ullan / https://cathalonia.wordpress.com

 

Davant els esdeveniments que es viuen en les darreres setmanes a Catalunya, es fa necessari que el món conegui la realitat dels fets, de la situació, i especialment de les misèries d’una Europa a la deriva, buida de valors per culpa de buròcrates, que darrere les seves cadires, permeten una involució dels drets i les llibertats dels seus ciutadans. Aquesta Europa ha vist emergir, la realitat per ells fins ara desconeguda, d’una Espanya plena de corrupció, de feixisme, d’odi ancestral cap a una part de la seva població, i en una deriva política, social i especialment econòmica, que pot arrossegar si no es fa res al respecte, a l’enfonsament del vell continent.

Cal que el món conegui la realitat de la guerra que s’està lliurant a Catalunya i la necessitat que tenim els catalans del seu suport, perquè la victòria en aquesta guerra pot significar una fita única en els darrers segles i l’alliberament d’Europa amb la caiguda dels Estats-Nació, per donar pas al ressorgiment de les velles nacions mai desaparegudes que restaven oprimides sobre estructures que les mantenien presoneres.

Avui, sense anar més lluny, diumenge 29 d’octubre, la ciutat ha tornat a ser ocupada per milers de ciutadans, moltíssims d’ells vinguts de fora del Principat, que es manifesten pels carrers de la capital catalana, exigint la unitat d’Espanya. Com és ja habitual en les manifestacions dels coneguts com “unionistes”, la violència, l’insult, les destrosses, i el menyspreu cap a tot aquell que consideren diferent d’ells, és la principal protagonista. Per al moment comptem ja diversos ferits que el seu únic delicte ha estat creuar-se amb l’esmentada manifestació. Enfrontaments amb la policia, destrosses de locals, llançament d’objectes a persones i establiments i tot tipus de violència tant verbal com física, són les traces d’aquests elements que surten impunement al carrer a mostrar la seva superioritat racial i que ho fan amb tot tipus de simbologia Nazi, feixista, preconstitucional, supremacista i de tot tipus que en molts altres països d’Europa, estarien prohibits i perseguits. La vergonya d’Espanya cap al món és de dimensions bíbliques.

De tot això, el més greu si cap, és el fet que aquests grups de manifestants, tenen fins i tot el suport de la policia estatal. La imatge de furgonetes policials, desplaçant-se per diferents carrers de la ciutat, treien banderes espanyoles per les finestres i esperonant a aquests violents, és una mostra d’una realitat difícil de creure si no es veu en persona. Per si fos poc, helicòpters policials, sobrevolant la ciutat i fotografiant la manifestació per després repartir-la entre els seus mitjans de comunicació preferits. I que dir dels canals de televisió estatals. Tots ells ocultant els fets i qualificant als violents de pacífics manifestants, són l’exemple més clar d’una premsa espanyola que ja s’ha fet coneguda al món per la seva extremada falta de veracitat i credibilitat. Les notícies falses o “fakes”, la parcialitat de les seves informacions, l’ocultació de notícies que no interessen o la defenestració d’aquells periodistes que no segueixen el seu dictat, són els principals trets d’aquest periodisme que ha emergit i que tracta de condicionar a una audiència de fora de Catalunya, que amb un desconeixement absolut de la realitat Catalana, genera cada cop més odi cap als catalans. No és d’estranyar doncs, que una de les principals fites del govern de l’Estat sigui, aconseguir controlar els principals mitjans de comunicació catalans, com són Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya (TV3). Com en qualsevol cop d’Estat, és fonamental controlar els mitjans de comunicació i les forces policials.

Per últim, la tasca d’un govern com l’espanyol, especialitzat en la mentida i en l’opressió, és la d’intentar transmetre al món per la via diplomàtica, un missatge que justifiqui els fets que es produeixen, si cal fins i tot, amb l’amenaça com ja ha succeït amb aquells països que han donat una opinió favorable a Catalunya. El gran ventall de diplomàtics espanyols, originaris de famílies que fa segles que viuen de l’aparell de l’Estat, s’encarreguen d’escampar un missatge favorable a l’Estat i recomanar a tothom que de Catalunya s’oblidin, que és cosa seva. És com aquell marit que estomaca a la dona i li diu als veïns que no són crits el que escolten, sinó els càntics de la muller.

 

h1

Colom, Catalunya i Amèrica

Octubre 2, 2016

foto-1

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 2 d’octubre de 2016

La figura de Colom sempre ha estat controvertida. Malgrat el que es digui, des de sempre, una aura de misteri ha envoltat el seu origen i la seva història. Durant segles se’l va presentar com un intrèpid mariner genovès al servei de la poderosa i rampant corona castellana. Un visionari que es va llançar cap a aigües desconegudes -el Mare Incognitum- a la recerca d’un nou món. Una empresa gegantina que perseguia la glòria dels Reis Catòlics i el triomf de la cristiandat. Déu, pàtria i religió. Una teoria que posa en relleu la pretensió obsessiva de l’espanyolitat per tenir un paper central en la història universal. I que per la seva naturalesa ja resulta, com a mínim, qüestionable. Les investigacions recents confirmen les sospites passades i posen en dubte la versió oficial.

Colom era català?
En els anys de Colom -finals de la centúria del 1400- Catalunya era un solar fumat per les guerres civils que l’havien assolada. Un segle de conflictes. Primer va ser la segona part de Casp. Com sol passar, allò que els polítics no havien sabut tancar en un despatx, els militars ho van voler resoldre en els camps de batalla. Jaume d’Urgell -que volia dir les classes mercantils barcelonines- versus Ferran d’Antequera -que era el mateix que les oligarquies valencianes i aragoneses-. Després va venir el conflicte entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, que era una reposició inoportuna de l’anterior guerra. Amb els mateixos arguments. I amb la inevitable col·laboració de la madrastra Enríquez. Una versió sagnant de la Ventafocs adaptada a la Cort. I finalment, la revolució Remença.

Les investigacions recents apunten -amb certesa- que Colom procedia d’una família de l’estament mercantil del partit enfrontat a la monarquia. Barcelonins o mallorquins. I apunten, també, que Colom va ocultar la seva naturalesa per evitar les reials represàlies. Dues guerres -tres si es compten els Remences- eren motiu suficient per alimentar aquella mena d’odi secular, transformat en persecució política que no s’esvaeix amb el temps. I més quan el partit de Colom comptava les guerres per derrotes. D’altra banda, la seva correspondència epistolar -la que s’ha conservat- està escrita en castellà. Té certa lògica, perquè són cartes adreçades a l’administració castellana. Però els textos estan farcits de catalanades. Girs involuntaris. Coses de la llengua materna.

El primer mapa parcial d'Amèrica després de la descoberta de Colom

El primer mapa parcial d’Amèrica després de la descoberta de Colom

Què buscava Colom?
Colom no buscava Amèrica. El cert és que Colom va tenir els primers contactes amb el rei Ferran. I el cert, també, és que el Catòlic estava obsessionat a trobar una ruta alternativa per arribar a l’Índia. I això va condicionar -i molt- l’autèntic sentit del projecte de Colom. En aquells dies els turcs ja havien conquerit l’imperi bizantí, l’últim reducte de tradició romana i de religió cristiana a la Mediterrània oriental. I controlaven -monopolitzaven- totes les rutes comercials cap a l’Àsia. Un nou escenari que amenaçava la ruïna de les poderoses repúbliques mercantils italianes -Venècia, Gènova, Pisa- i comprometia el creixement de València i Nàpols, en aquells dies les perles de la corona catalano-aragonesa. Ferran i Colom buscaven una ruta per arribar a l’Índia per l’oest.

I aquí arriba l’altra gran controvèrsia. Perquè mentre la historiografia espanyola ha insistit, sempre, a fer sortir Colom i les caravel·les del port andalús de Palos; les investigacions recents apunten la probabilitat que ho fes des del port empordanès de Pals. Fins ara resultava difícil defensar la tesi Pals, però la localització d’una cartografia de l’època que dibuixa amb precisió el port medieval i d’uns gravats coetanis -un equivalent a les selfies contemporànies- que reprodueixen la imatge de la vila murallada i del castell, la reforcen. Palos -l’oficial- no va tenir mai ni castell ni muralla. I si es pretén defensar la versió oficial s’haurà d’acceptar que la selfie va ser -a propòsit- artísticament alterat amb Photoshop. Una situació que, automàticament, obriria altres interrogants.

Colom era un genocida?
Colom no va ser el primer que va arribar a Amèrica. També la investigació -i no precisament la dels historiadors catalans- ha provat que els islandesos van ser els primers occidentals que hi van posar els peus. Va ser en la centúria del 900. Cinc-cents anys abans. També els bascos -cent anys abans que Colom- ja hi havien posat els peus. En qualsevol dels casos no va ser una empresa colonitzadora. Islandesos i bascos, que no sabien que feien història, es van limitar a proveir-se de recursos naturals. I no hi van crear cap mena de població estable. Ni van tenir cap mena d’intercanvi significatiu amb els pobles nadius, més enllà del “jo et vinc a prendre allò que tu no fas servir i per tant no faig res dolent”. L’etnocentrisme europeu. La perversa ideologia de la superioritat europea.

Tot i que ell desconeixia les fites viatgeres de bascos i d’islandesos, el que si sabien -Colom i Ferran- és que l’Índia -que no seria massa diferent de l’actualitat- estava plena a vessar de gent. En cap cas es va plantejar -inicialment- una operació militar de conquesta. El viatge de Colom estava pensat per a establir colònies estables organitzades per comerciar amb els nadius. A l’estil de les colonitzacions gregues a la costa catalana en temps dels ibers. L’estudi de la seva correspondència -la de Colom- revela la sorpresa que li va causar la facilitat amb la qual va aconseguir connectar-hi. I també es delecta dels tractes beneficiosos que obté davant uns natius que -en el seu ideari supremacista- considera ingenus i incivilitzats. La conquesta i extermini de les nacions nadiues no té res a veure amb el projecte inicial colombí.

L'Orbis Terrarum de l'any 1700

L’Orbis Terrarum de l’any 1700

L’estàtua de Colom
Colom era un home del seu temps. Amb un innegable coneixement de la cartografia naval. Fins i tot amb una extraordinària capacitat en el difícil art de la navegació. Un visionari amb les seves llums i les seves ombres. Però era, bàsicament, un home del seu temps. Colom no és el descobridor del Nou Món. Amèrica no ha estat mai descoberta. La celebració del 12 d’Octubre és una burla macabra als pobles americans, fonamentada en els deliris del nacionalisme espanyol. I si algú es pot atribuir l’honor històric de la descoberta són els pobles amerindis que, procedents de l’actual Sibèria, fa deu mil anys, van iniciar la travessia de l’estret de Bering -durant els mesos d’hivern que el mar està glaçat- i van arribar a l’actual Alaska. Els autèntics descobridors.

Ni tampoc és el causant de la mort de milions de nadius. Ni tan sols, el responsable indirecte o l’inspirador intel·lectual. L’esclavització de les nacions autòctones derrotades, la transmissió de malalties desconegudes pels seus organismes, el contagi de l’alcoholisme, l’extracció i l’espoli fins a l’extenuació dels seus recursos naturals; són fenòmens directament relacionats amb la conquesta militar a sang i foc a la qual es van lliurar les potències europees del moment. Ningú resta lliure de culpa, perquè fins i tot aquells petits països que no hi tenien dominis, exercien impunement la seva brutalitat en complicitat amb les potències colonitzadores. L’antítesi del projecte inicial de Colom.

Si volem ser honestos amb la història, si pretenem depurar l’espai públic en ares d’una pretesa moral higienitzadora, Colom és a la cua dels candidats a desaparèixer. Segurament a tocar de Karl Marx o de Friedrich Engels. Abans, molt abans, tenim una llarga nòmina encapçalada per Habsburgs i Borbons. En les tres disciplines de la representació artística: escultura, pintura i arquitectura. Pensem si paga la pena destruir l’art per donar satisfacció a un cop de febre iconoclasta. Ho hem vist a l’Afganistan.

Font:
Publicat al portal elnacional.cat el 02/10/16

h1

L’estranya bretxa entre Aragó i Catalunya

Setembre 10, 2015

“Com es va produir aquesta assimilació tan completa?
Amb la destrucció de la memòria històrica, és clar”

Estem tan acostumats a debatre sobre les fractures als Països Catalans, entre Catalunya, el País Valencià, les Illes i el Rosselló, que sovint oblidem la bretxa que hi ha oberta amb Aragó. I crec que mereix una elucidació que pot ser bastant enriquidora. M’explico.

Aragó i Catalunya han tingut una història comuna i estrets vincles entre 1167, data de la unió dinàstica, i el 1714, data de la destrucció de la Corona d’Aragó i la seva absorció per la nova Espanya unitària de Felip V. Catalunya i Aragó van solcat plegats les aigües turbulentes de la història durant 547 anys, i no hi va haver mai greus problemes. Per exemple: els reis de la dinastia catalana sempre van respectar l’idioma i les lleis dels aragonesos. Cal assenyalar-ho, perquè els castellans, amb Felip V al capdavant, van fer el contrari: van derogar els furs aragonesos al mateix temps que el catalans, i després van anihilar la seva llengua.

És curiós, per tant, que avui en dia els aragonesos siguin tant o més anticatalans que els castellans. El fenomen té una raó molt concreta: la castellanització d’Aragó ha estat un gran èxit. A principis del segle XXI, els aragonesos són gairebé més castellans que els castellans de soca-rel.

Com es va produir aquesta assimilació tan completa? Amb la destrucció de la memòria històrica, és clar. Avui dia, la majoria dels aragonesos tenen una noció molt vaga i absolutament equivocada de la seva història. En resum: que pensen la Corona d’Aragó era un Estat unitari com l’Espanya d’avui, que Saragossa en va ser la capital, que en sortien camins rals en forma radial (com després des de Madrid) i que s’hi parlava al castellà, a excepció dels catalans i alguns valencians enraonaven en una mena de chapurriau incomprensible.

La realitat històrica, però, és molt diferent. La Corona d’Aragó va ser composta, Saragossa no n’era la capital, no hi havia camins rals radials i ningú no hi parlava castellà. S’hi parlaven l’aragonès a Aragó i part del Regne de València i el català a Catalunya i la major part de València. Les llengües utilitzades per la Cancelleria reial a l’Edat Mitjana van ser l’aragonès, català i llatí, el darrer per a la correspondència internacional. No el castellà. L’aragonès va ser abandonat per la noblesa del segle XV, havia desaparegut de Terol i Saragossa a principis del XVIII i en l’actualitat sobreviu als Pirineus. No obstant això, el govern aragonès no considera aquesta llengua com a patrimoni, i ha tingut la poca vergonya d’anomenar-lo, per llei, LAPAPYP, en una denominació que es una burla a tots els filòlegs del món –i que tot apunta que desapareixerà-.

Aquest és el problema: l’esborrament de la història. Avui dia, la majoria dels aragonesos estan en contra de la independència de Catalunya sense saber que aquesta seria l’última de supervivència al segle XXI de la Corona d’Aragó, un estat prou important com per haver-se guanyat una gran nombre de pàgines a Vanished Kingdoms: The History of Half-Forgotten Europe, de Norman Davies.

(Nota final: si algun lector aragonès no em cregués, vist que sóc un malvat nacionalista català, pot llegir el llibre esmentat més amunt. Hi trobarà la realitat del que va ser la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana, vista per un intel·lectual anglès, i no pels historiadors nacionalistes espanyols).

Font:
Article de Francesc Puigpelat publicat al portal naciodigital.cat el 10/09/15

 

h1

Per treballar a Espanya és més pràctic el català que l’anglès!

Desembre 16, 2014

%d bloggers like this: