Archive for the ‘Llibres’ Category

h1

El llop de Montamara: El pròleg

febrer 6, 2019

L’any 2011, en Xavier Suescun va publicar El Llop de Montamara. Jo mateix vaig realitzar el pròleg de l’obra. Quant vaig llegir el manuscrit d’en Xavier Suescun, simplement vaig quedar encantat de la fabulosa història que allà s’explicava. Amb una habilitat extrema, en Xavier em va transmetre una història que quasi tancant els ulls, la podia reviure com si fos jo mateix part de l’acció. D’aquella lectura va nèixer aquest pròleg ….

La vida disfressada de llop
Pròleg de: “El Llop de Montamara”

La versió prèvia del Llop de Montamara, va arribar a les meves mans, el 26 de setembre d’enguany (2011), gràcies a una proposta que el president del Centre Comarcal Lleidatà, en Miquel Àngel Gento i Sostres, bon amic de l’autor, va realitzar al Cercle Català d’Història i en especial a la meva persona com a representant d’aquesta entitat. Aquest “encàrrec” no era altra cosa què escriure el pròleg de la novel·la en qüestió.

Assegut aquella mateixa tarda en un conegut cafè italià del carrer Comte Borrell de Barcelona i mentre esperava un dels seus deliciosos “macchiatos”, que tot sigui dit pocs saben fer com ells, em mirava de reüll el llibre, mentre tractava de posar en ordre la poca informació que en tenia del mateix. Concretament sabia, que la història que em trobaria escampada en els seus fulls, es centrava en un grapat de personatges que podríem anomenar anònims, i en les seves vivències en una terra tan dura i salvatge alhora que preciosa i lliure, com era el Pallars del primer quart del segle XX.

Potser per deformació professional i donat que la meva tasca al Cercle Català d’Història es centra pràcticament en la Catalunya medieval, el meu pensament tractava de trobar els ponts que em permetessin lligar aquest Pallars de principis del s.XX amb el Pallars del s.XV i amb personatges tan carismàtics com podien ser el Comte Hug Roger III o els homes que amb ell, van lluitar en aquella oblidada guerra civil que assolà el principat. El fet també, que en els primers fulls d’aquesta aventura em trobés esmentat un parell de cops al mític comte pallarès, em va donar encara més raons per realitzar aquest salt en el temps.

A poc a poc venien a mi, records com el de la nostra assistència als actes de commemoració del 500 aniversari de la mort d’Hug Roger III, emmarcats dins les “Festes del Setge d’Olp” (Guerra del Pallars, 15 d’agost de 1485), que van tenir lloc en aquella petita vila l’estiu de 2008. Records que refermaven la meva idea inicial per aquest pròleg però que alhora em feien oblidar el més important: que encara no havia obert la novel·la.

Així doncs i sense que perdés de vista el meu “macchiato”, els meus dits van començar a fer córrer els fulls del llibre entre ells, i a poc a poc em vaig anar endinsant en una atmosfera molt diferent de la que havia previst. Vaig anar coneixent a en Blasi, a la Maria, a la Francesa, a la Violant i a l’Alexandra entre d’altres i especialment a en Jan. Vaig viatjar a tots aquells paisatges pallaresos que tan fotogràficament transmet l’autor i fins i tot vaig tenir la sensació de sentir en la meva pell el fred gebrador tan diferent del que estem acostumats els esclaus de la gran ciutat. La vida, les alegries i les penes d’aquells personatges que als meus ulls ja eren de carn i ossos, anaven desfilant davant meu, fins a fer-me sentir part d’aquella història, d’aquells espais i com si ens coneguéssim de tota la vida.

Quan vaig acabar el llibre, els hi ben puc assegurar que ho vaig fer amb la pell de gallina. En el meu cap brollaven una sèrie de sentiments contradictoris amb un cert pòsit de tristor, amb una certa ràbia continguda o sensació d’injustícia, i amb convenciment què l’autor havia aconseguit el seu propòsit: fer-me viure i sentir en primera persona aquella èpica història.

En acabar vaig comprendre, que tot el pla inicial que m’havia proposat abans de començar la lectura de l’obra, era ja sols un record, i que la poca cosa que jo podia afegir al missatge que el llibre ens ofereix, poc o res tenia a veure amb aquella idea inicial.

Aquest llibre ens parla de la vida mateixa. És una història atemporal que podia haver succeït en qualsevol època de la nostra història i en qualsevol escenari del nostre país. És una història que té tots els ingredients necessaris per convertir-la en realitat en el nostre cor. És una història dual perquè ens parla d’amor i d’odi, ens parla de llibertat i esclavitud, de riquesa i misèria, d’homes i dones, del coneixement i de l’estupidesa, de la família i de la solitud, de la felicitat i de la desesperança. És una novel·la que aconsegueix fer-nos desitjar ser com el protagonista i alhora, no desitjar mai, passar les seves vicissituds.

En Jan, és aquell tipus d’home que tots haguéssim volgut ser. És una bèstia en llibertat. És net de cor, directe amb la paraula, un brau en l’acció i un devorador de la vida. En ell veiem totes aquelles qualitats que la nostra encarcarada vida en societat, ens impedeix desenvolupar, i totes aquelles reflexions que nosaltres no tenim temps ni de plantejar. En Jan es menja la vida a glops mentre que els personatges que l’envolten, són conscients que són esclaus d’ells mateixos i d’una situació social que els acabarà arrossegant a tots a la desesperació.

El llop de Montamara, cavalca entre la llibertat de les muntanyes eternes i d’uns paratges salvatges plens de vida i llum, i la vida en una capital esclava de la seva divisió de classes i de les explosions socials resultants. El llop de Montamara discuteix allò de què “Déu va crear a l’home”, per convertir-ho en “l’home va crear a Déu”. Capellans són els seus millors amics tot i ser aquests la negació d’ell mateix. Pel llop de Montamara, la cerca del coneixement i el modelatge de la personalitat i de l’esperit, no està pas enfrontada amb les ganes de viure, el desenfrè, la passió carnal i l’ambició. Per en Jan, la part física i la part espiritual són una sola cosa, són indestriables.

Amb el naixement del segle XX, neix també en Jan, i amb ell, se’ns obre una finestra a l’època dels nostres avis, potser explicada en mil i una batalletes que ens mostra una altra dualitat, la de les diferències entre les generacions d’aquells avis i d’aquests néts, i les semblances d’unes societats directament abocades sense solució, a no recordar el passat.

Aquella societat decadent, sempre dividida en classes enfrontades per interessos, és la societat de la burgesia, dels treballadors, de la pagesia, de les esquerres i les dretes, de la monarquia i de la república, de la Catalunya autònoma i de la Catalunya independent, dels cotxes de luxe, de les classes adinerades, dels comunistes, anarquistes, feixistes, de la riquesa i de la misèria, de les putes i de les senyoretes, dels capellans i dels maquis, de Canaletes, del Passeig de Gràcia, del Raval, de les Rambles, de Barcelona i de la Vall de Cardós, de Sort, i de Tavascan.

En definitiva, és la societat d’un país que creix, que evoluciona, que tracta d’aprendre dels seus errors i que sovint ensopega amb la mateixa pedra. És l’evolució natural de tota societat dual, com és aquella que per aconseguir perfeccionar la seva qualitat i nivell de vida i així apropar-se a la felicitat, escampa pel camí, grapats de misèria i sang.
En Jan és la vida mateixa i cada personatge de la novel·la és una prova per a ell. Aprenent a conèixer en Jan, ens coneixem a nosaltres mateixos, i qüestionant a en Jan, també ens hi qüestionarem. En Jan té una mica de tots nosaltres, i nosaltres tenim una mica d’ell.

Hi ha herois universals a qui tothom coneix, i també hi ha petits herois anònims que no per això deixen de ser menys importants. Com en Jan, segurament hi haurà hagut molts, a qui per llei natural hauran conegut ben pocs. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, vostès hauran conegut al personatge i amb ell també hauran après alguna cosa més. I no pateixin, si algun cop pugen per aquelles muntanyes, per aquells camins, per aquells rierols, pels mateixos llocs que en Jan trepitjà de la seva estimada vall, segur que tancant els ulls, encara sentiran udolar vall amunt, al llop de Montamara.

Palamós, 18 d’octubre de 2011

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

Nota:
Xavier Suescun va néixer el febrer del 1945 a Tavascan, cap de la Vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Després de cursar estudis de filosofia, es va convertir en un rodamón escèptic i un cínic bel·ligerant. Aspre i anàrquic, va viure a Olot, on, a l’empara d’una naturalesa exuberant, va escriure la seva primera novel·la, El llop de Montamara, titòl que originalment estava previst que fos, El llop de Tavascan.

Anuncis
h1

Informe Policial: La Verdadera Identidad de Jack El destripador

gener 20, 2015

th3Jack el Destripador, el asesino mas famoso de la história, que nunca fue identificado, ocultó su identidad en el misterio de la niebla de un Londres victoriano de 1888, un asesino que en breve espacio de tiempo mató a 5 mujeres, a finales del verano y principios de otoño de 1888, en el barrio londinense de Whitechapel, desapareciendo y dejando una intriga, un misterio que perdura en nuestros dias.

Han pasado 45.500 dias, 125 años desde que Jack asesino a sus 5 víctimas canónicas, y las pruebas siempre han estado ahí.

Uilizando las técnicas policiales del siglo XXI, y tras 4 años de investigación y analisis de los lugares de los asesinatos, de las pruebas que dejo el própio asesino, este libro muestra una investigación policial que analiza los hechos, las pistas que dejo y que al final concluyen como no podia ser de otra manera en un informe policial, con una prueba de quien fue JACK EL DESTRIPADOR.

Sin duda un libro que no dejará indifernete a nadie!

Autor: Jesús Delgado Lorenzo
N° de páginas: 128
Tamaño: 150×210
Interior: Blanco y negro
ISBN eBook en PDF: 978-84-686-6045-5
ISBN Acabado en rústica con solapas: 978-84-686-6044-8
ISBN eBook en ePub: 978-84-686-6066-0

JESÚS DELGADO, POLICIA Y GRAFÓLOGO FORENSE: «Jack el destripador era Arthur Conan Doyle»

By Victor Colomer on 25 novembre 2014

th4El policía sabadellense, grafólogo forense y profesor de grafología en universidades catalanas, Jesús Delgado Lorenzo, 50, ha decidido liarla aún más parda.

Después de demostrar la catalanidad de Colón, ahora, en su segundo libro, La verdadera identidad de Jack el destripador, asegura demostrar que el asesino de aquellas cinco prostitutas en el Londres de 1888 fue ni más ni menos que el autor de Sherlock Holmes, Sir Arthur Conan Doyle. Su letra le delata.

¿Qué dicen los demás grafólogos?
Cualquier grafólogo puede verificar que la letra de la última carta enviada a la policía por Jack el Destripador, From Hell, la única autentificada, es idéntica a la de Arthur Conan Doyle.

¿Por qué la única auténtica?
Porque iba acompañada del medio riñón que le extirpó a su última víctima, la prostituta Mary Jane Kelly.

¿Pero quién es usted para poner en ridículo a todo Scotland Yard?
Yo no ridiculizo a nadie. Simplemente hago una investigación forense y pongo las cosas en su sitio.

Les está llamando pringados
En absoluto. Creo que los compañeros de Scotland Yard, que son unos enormes profesionales, simplemente no han puesto hasta ahora todas las ganas para ver algo que salta a la vista.

¿Cuál es su procedimiento?
Primero me sumerjo en las ideas y costumbres del Londres de 1880 y sitúo ahí hechos y personaje. Después trazo un perfil caligráfico y forense policial.

¿Y de ahí a la conclusión?
En principio no hubo conclusión. Llegué a un punto muerto en el que estuve cuatro años estancado.

¿Cómo se desatascó?
En mi último viaje a Londres, estaba viendo un reportaje de la BBC sobre Arthur Conan Doyle y lo ví claro. Dije ¡es él!

¿Ha investigado en Londres?
He viajado tres veces y he estado en el Archivo del Crimen de la policía londinense con acceso a documentos muy restringidos y de muy alta calidad.

¿Y al 221B de Baker Street?
Me negué a ir por turistada.

Sigamos con su investigación.
Busco por internet un texto manuscrito de Conan Doyle, lo comparo con From Hell y empiezo a encontrar similitudes. Una, dos, tres… ¡Era él!

¿Qué similitudes?
Hay decenas de gestos tipo, esas manías que tenemos todos escribiendo independientemente de si estamos tranquilos o nerviosos.

¿Pero cómo escribía de su puño y letra un asesino cuando hoy hasta el secuestrador más pelacañas pega letras recortadas?
Muy sencillo. En 1888 en Inglaterra nadie sabía lo que era la grafología forense. Simplemente no existía.

Pero hoy sí.
Y gracias a ella yo ya sabía que Jack el Destripador era un hombre de alto nivel cultural, entre 25 y 35 años, de carácter violento, con traumas familiares…

¿…todo eso por la letra?
Claro, nosotros analizamos el tipo de escritura, la velocidad, la presión, el lanzamiento de la dirección de la letra.

¿«Traumas familiares»?
Padre alcohólico, madre obligada a prostituirse y de mayor fue sospechoso de haber asesinado al auténtico autor de El perro de los Baskerville a quien plagió la novela.

¿Los malos de Holmes actúan como el Destripador?
Son muy siniestros, como reconocen hoy los propios historiadores de Conan Doyle. Y recordemos que Doyle siempre dijo que acabó matando a Holmes porque empezaba a delatar demasiado su personalidad.

¿No dijeron hace poco por unas pruebas de ADN que el asesino era un peluquero?
Eso han dicho porque han encontrado restos de semen de ese peluquero Klossowski, en el chaleco de una de las mujeres asesinadas. Pero eso no demuestra nada porque es sabido que ese peluquero cobraba en sexo a sus clientas.

Jack «destripaba» el útero.
Y lo hacía con instrumental médico y con una precisión médica asombrosaa. Conan Doyle era médico.

¿Es cierto que colaboró en la investigación?
Sí y siempre desvió la atención de la investigación. Pretendía hacer creer a la policía que el asesino era un mujer.

Elemental

COLON CATALAN

Su anterior libro «Cristóbal Colón su origen y vida investigados por técnicas policiales del siglo XXI», en el que demostraba la catalanidad del navegante con evidencias grafológicas y documentación barcelonesa de cinco siglos atrás, se sigue vendiendo a buen ritmo, ahora, sobre todo, en versión digital y en países latinoamericanos.

El estudio le valió la Medalla de Plata al Mérito de la ciudad de Barcelona.

h1

Indis i negres catalans: de Santes Creus a Santo Domingo

Mai 27, 2014

Indis-i-negres-catalans-de-Santes-Creus-a-Santo-Domingo-i1n9949142Novetat editorial

“Quan ser artista significa dominar un ofici, els pedrapiquers catalans van més enllà de la mestria en cisellar la pedra i ens deixen una interessant visió del seu món plantada a l’arquitectura del seu temps. Passen anys i segles i aquest testimoni que guarda l’escultura ornamental esdevé memòria de pedra picada d’un país i la seva gent. Hi ha memòria d’Àfrica al Romànic? Per què hi ha negres escampats arreu de la geografia catalana en edificis dels segles XIV a XVI? Hi ha testimoni dels indis que Colom troba a la Hispaniola? Com es construeix al segle XVI una còpia d?una església gòtica catalana per ser la primera catedral d’Amèrica? No s’hi val a badar, pedres que ens parlen de tot això hi són, es mostren a la nostra mirada. Aquest llibre en recull una bona mostra que permet en més de set-centes imatges una insòlita aproximació a l’art català com a document per a la història.”

Altres llibres d’en Jordi Peñarroja: “Barcelona 1713, Capital D’un Estat“, “Edificis Viatgers De Barcelona“, “Ictineus” i “El Jardí De Les Tortugues“.

Autor: Jordi Peñarroja
Editorial: Llibres de l’Índex
Pàgines: 360 págines; 24×17 cm
Idiomes: Català
ISBN: 8494233424 ISBN-13: 9788494233425
Encuadernació: Rústica amb solapes

h1

“Segur que Cristòfor Colom era català”

Març 10, 2014
L'escriptora barcelonina Maria Carme Roca relata una història d'aventures, interessos i conspiracions a la seva darrera novel·la Foto: JOSEP LOSADA.

L’escriptora barcelonina Maria Carme Roca relata una història d’aventures, interessos i conspiracions a la seva darrera novel·la Foto: JOSEP LOSADA.

De ben petita, Maria Carme Roca va quedar atrapada pel Cristóbal Colón aventurer i agosarat dels còmics d’història, però fins ara no havia unit totes les peces del seu trencaclosques. Amb L’Enigma Colom (Columna) posa sobre la taula els misteris que envolten l’almirall.

Com ha arribat als orígens catalans de Colom?
Sempre n’he estat convençuda, el que passa és que no puc demostrar-ho perquè encara no hi ha un acord en el món acadèmic. Mai he acabat de creure’m que Colom era un llaner genovès.

No és arriscat escriure sobre un personatge tan debatut?
Suposo que quan vaig començar a escriure no m’hi hauria atrevit, perquè tinc un gran respecte per la història. Però quan investigues, te n’adones que Colom ha de ser català! Als manuscrits previs al 1492, hi posa Colom, que posteriorment es va castellanitzar per Colón, i el tipus d’escriptura és propi dels documents catalans. Hi havia motius polítics per amagar el seu origen: la família Colom havia lluitat contra el rei Ferran II, que és qui després va finançar el projecte transoceànic. Va ser una mena de pacte de silenci.

Per què sempre se l’ha considerat italià?
És un personatge amb moltes teories contraposades, tots els països se’l volen fer seu. Quan Itàlia es va unificar necessitava un heroi, van remenar i van trobar Cristoforo Colombo, un senyor que va existir però que era una altra persona. A la novel·la explico la meva teoria basant-me en les investigacions de Lluís Ulloa, un peruà que va trobar les primeres pistes de la catalanitat de Colom.

Però el protagonista de la novel·la no és Colom.
Exacte, he creat un personatge fictici: Guerau de Gualbes, un aventurer que segueix les petjades de Colom. A través d’ell retrato la faceta menys coneguda de l’almirall, la de mestre i home intel·lectual, en una trama de venjances i traïcions emmarcada en un context històric molt peculiar.

Torna a retratar Barcelona amb la mateixa passió que a ‘Barcino’. Com ha canviat?
És una Barcelona molt diferent i precisament per la seva evolució és interessant explicar com s’hi vivia. Vull que el lector passegi, olori els carrers, observi la vestimenta de la gent. Era una ciutat plena de fonts on proliferaven oficis com el de tintorer, teixidor, etcètera. Els membres de la família Colom eren patricis, fins i tot un d’ells, Francesc Colom, va ser president de la Generalitat, i hi havia un hospital que es deia Colom. Tot això se’ns ha amagat!

Parlem de la guerra de Successió com un moment clau per a Catalunya, però el 1493 ja va ser un any de canvis.
Òbviament el 1714 va ser decisiu, però el conflicte ja venia del segle XV. El 1493 és un any molt interessant per situar la novel·la perquè Colom va tornar del primer viatge a les Índies i va coincidir amb el rei Ferran II a Barcelona, que normalment no hi residia. Va ser un any de negociacions i topades entre el rei i les Corts, que li limitaven el poder. Ferran II era un polític d’una talla increïble però el que desitjava era ser rei de Castella, no pas de Catalunya.

Font:
Entrevista de Elisabeth Roura a M. Carme Roca publicada al diari EL PUNT AVUI el 09/03/14

h1

L’enigma Colom (un breu tastet)

febrer 23, 2014

Anteriors articles:

Avançament editorial. Un tastet de L’enigma Colom de Maria Carme Roca

L’illa dels llibres us ofereix un avançament de la novel·la L’enigma Colom de Maria Carme Roca que l’editorial Columna publicarà el proper 18 de febrer.

bloc1

Maria Carme Roca ens proposa una novel·la història per aconstar-nos a la figura de Colom per defensar i mostrar al món la catalanitat de Cristòfor Colom, així com també, denunciar l’afany d’alguns sectors per a esborrar tot rastre català.

Maria Carme Roca, autora de les novel·les Intrigues de palau , El monestir proscrit, Barcino i Escollida pels déus ens presenta una novel·la plena de venjances, interessos i conspiracions creuades que tenen com a nexe d’unió l’almirall Colom i el seu gran projecte.

La trama de L’Enigma Colom se situa al 1493, quan Colom ha tornat de les Índies Occidentals i prepara una altra expedició.
El protagonista és Guerau de Gualbes, fill bastard d’un noble, que havia treballat sota les ordres de l’almirall Colom. Guerau fa l’impossible per recuperar la confiança del seu antic mentor i l’amor de Blanca, la dona que estima, però alhora es veu obligat a amagar-se dels seus enemics en una Barcelona que intenta mantenir les seves institucions d’autogovern malgrat els intents del rei Ferran el Catòlic per controlar-les.

Un tastet de L’enigma Colom

bloc2Ell tenia un secret, un de molt important. Aviat vaig intuir que el corsari Joan Colom ocultava una intenció, un objectiu ben determinat. Com si fos un joc, em vaig proposar descobrir quin era; potser ho feia que llavors jo era molt jove, noméstenia tretze anys.

No era gens fàcil fer-li preguntes, perquè era reservat i poc parlador, però vaig aconseguir guanyar-me la seva confiança.
—No t’impacientis, Guerau —em deia adonant-se del meu afany per saber de tot—, que el camí del coneixement és molt llarg i cal anar pas a pas.

Potser sí, i per això vaig aprendre a callar i a escoltar per més que desitjava fer via. Vaig procurar estar atent, orelles i vista ben alertes, a la recerca de qualsevol dada que m’indiqués què amagava.
Sovint, quan la tarda moria entre les minses llums del capvespre, s’acostava al mar, ja fos al port o a la platja, perquè tot depenia d’on haguéssim atracat. Dempeus, com si esperés l’arribada d’una nau, esguardava la línia de l’horitzó, una línia que traspassava amb el pensament. L’Almirall,que és així com més m’agrada anomenar-lo, s’hi podia estar hores d’aquesta manera, tot sol, només acompanyat de les pròpies reflexions. L’actitud tranquil·la i contemplativa d’aquelles estones contrastava amb l’intens tràfec de l’activitat marinera que governava la seva vida. I també amb la seva edat, perquè era un home jove que encara no havia complert els vint-i-cinc anys.

Quan sojornàvem a algun poble o ciutat, mentre que la majoria de la tripulació se n’anava de gresca a les tavernes, a beure vi o a la recerca de dones, l’Almirall o bé es quedava al vaixell, llegint, estudiant o fent anotacions, o bé se n’anava a la vora del mar. Ben a prop de la riba, deixava la mirada fixa en l’anar i venir de les onades que bressolaven les seves cavil·lacions.
Jo, que només era un grumet, així que en tenia oportunitat el seguia i l’observava tot procurant de no molestar. I ell, com que no el destorbava, consentia la meva presència.

Em cridava l’atenció que, enmig dels pensaments que devia rumiar, dibuixava símbols i figures a la sorra sempre que fos prou fina i compacta per permetre’n el traç. Feia tota mena de figures geomètriques: piràmides, espirals, hexàgons, octògons, cercles amb quadrats inscrits…

Però les esborrava tot seguit amb una dissimulada despreocupació per no deixar-ne rastre. De vegades, em donava conversa, conversa que jo buscava. M’imagino que el devia afalagar que li anés al darrere, perquè jo no tenia cap recança a mostrar l’admiració que sentia per ell i que creixia cada dia que passava.

Aleshores l’Almirall em regalava part dels seus coneixements, que abastaven totes les disciplines, petits glops de saviesa que jo absorbia amb interès. M’ha quedat gravat el que amb freqüència em repetia:
—No menystinguis mai cap saber, Guerau, vingui d’on vingui… Al principi, crec que tot el que m’explicava, ho deia
amb la convicció que l’endemà jo ja ho hauria oblidat; devia pensar que només em volia entretenir.
S’equivocava: jo volia saber. I amb el temps, ell també en va ser conscient. M’omplia d’orgull que compartís amb mi bocins dels seus coneixements, però jo perseguia una dèria: descobrir el seu secret.

Saber llegir em va ajudar a esbrinar-lo. N’havia après quan vivia a Tàrrega amb la mare. El pareMaties, el rector de la parròquia de Sant Antoni, me’n va ensenyar. I també sabia distingir algun dels símbols que l’Almirall dibuixava.

Els vaig aprendre durant el breu temps que vaig passar amb els germans hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Com que sabia que els membres de l’orde, en part hereus de la del Temple, es passaven codis ocults a través de símbols, per això tenia tanta curiositat per saber què feia el mestre Colom. El problema era que jo encara no els sabia desxifrar.

Al cap de poc temps d’haver-lo conegut em vaig preguntar si l’Almirall era un milites Christi, això des que em vaig fixar que dibuixava la creu de les vuit puntes, la creu «patada», la de les vuit benaurances. La creu templera.

Però ell mai no parlava de codis, ell només m’ensenyava part dels coneixements que aprenia dels homes savis de l’època i de molts altres que ens havien precedit. No volia ser impertinent ni estroncar una possible resposta amb les meves demandes, així que vaig esperar l’ocasió, que finalment, va arribar.
Va succeir una horabaixa. Érem a una petita població costanera del sud de França, SantaMàxima, crec que es deia.
Va fer un quadrat damunt la sorra mullada i a dins hi va començar a inscriure amb el dit unes paraules que jo coneixia: sator, arepo…—… tenet, opera, rotas —vaig continuar dient sense poder-me estar de tenir la boca oberta, il·lusionat de poder participar.
Es va aturar i em va mirar als ulls amb atenció. Llavors era ell qui estava intrigat.
—Com és que saps aquestes paraules? —em va preguntar.
Em vaig posar vermell com si m’hagués enxampat en una malifeta.
—Quan vaig estar al castell de l’Espluga Calba, els germans hospitalers me les van ensenyar.

bloc3

Vaig esperar que ell digués la seva, que m’expliqués on les havia après ell. Però es va limitar a somriure lleument, a esborrar les paraules i a anar-se’n deixant-me amb la cremor de la intriga, amb un munt de preguntes que no vaig poder formular. I enfadat amb mi mateix per no haver-les fet.

Malgrat la decepció inicial, aquella breu conversa va obrir una porta que fins llavors m’havia estat vedada, va permetre que l’Almirall comencés a desvelar-me el seu secret.

Durant els dies següents, així que ens trobàvem sols, em parlava d’unes terres llunyanes que hi havia cap a Occident, a l’altra banda del Mar Oceà. Què deia? Terres més enllà dels confins coneguts? Els mateixos que ell m’havia mostrat a les cartes de marinejar?

Un vespre, tot estant pel port de Marsella, em vaig fixar en la lluïssor de la seva mirada, que reflectia la passió d’aquella idea que el tenia obsessionat.

—Ptolemeu ja en parlava, Guerau; això no és nou… Es va interrompre en adonar-se que jo no tenia ni la més remota idea de qui era aquell Ptolemeu.
—Era un savi grecoegipci —va afegir de seguida—, va viure a Alexandria entre el segle i i el ii de la nostra era. Sabia d’astronomia, geografia, matemàtiques. Gràcies als manuscrits àrabs es va preservar la seva ciència. Però no estic d’acord amb tot el que va explicar…
—Ah, no? —vaig demanar desconcertat. Me l’havia presentat tan savi que estava convençut que l’Almirall creia a ulls clucs el que deia Ptolemeu.
—No. Això també ho hauràs d’aprendre: els homes, les persones, ens equivoquem… Ptolemeu afirmava que la Terra era el centre de l’univers, que tot gira al seu voltant, però anava errat.

A mi em semblava llavors que aquell savi tenia més raó que un sant amb allò que afirmava, però l’Almirall ho va rebatre amb tanta convicció que no em vaig atrevir a replicar.
—I aquestes terres de l’altra banda —vaig prosseguir, perquè no volia desaprofitar aquell vespre que estava conversador—, hi ha més gent que en sap, de la seva existència? I per què no surten a les cartes?
—En alguna carta de marinejar, sí… Ja t’he parlat del mestre Cresques, Guerau —va dir amb un cert retret, com si no hagués estat prou atent—. Però hi ha errades…
Parlava pausat, concentrant-se en el que deia. Jo anava a preguntar quina mena d’errades, però ell se’m va avançar.
—Has de tenir en compte una altra cosa: sovint res és el que sembla, i tot esdevé una gran mentida. Va dir aquelles paraules molt sorrut, preocupat. I jo també m’hi vaig quedar en plantejar-me si aquelles terres occidentals existien de debò.
—I, allà, a l’altra banda de l’oceà, què hi ha? —vaig demanar.
—Més terres, no et pensis, res d’estrany o que no sigui d’aquest món. Però són diferents, és clar…
—Hi anireu? —vaig demanar excitat—. Us hi podré acompanyar?
—Ja ho crec, Guerau. Si Déu vol, t’ho puc ben assegurar.

Font:
Publicat al web L’ILLA DELS LLIBRES, el 14/02/14

h1

Barcelona 1713, capital d’un estat

febrer 13, 2014

Barcelona 1713, capital d'un estatEn aquests temps plens de commemoracions i revisions històriques que estem vivint i en els que tant llibres relacionats amb la guerra de successió estan apareixen, un dels que jo considero millors i més recomanables és el que duu per títol ”Barcelona 1713, capital d’un estat”, d’en Jordi Peñarroja.
En aquest llibre, Peñarroja ens mostra la ciutat de Barcelona com a capital d’un estat europeu el 1713, la vida quotidiana a la capital catalana, en el viure lliure del 1713, i un recorregut fotogràfic per la Barcelona setcentista.

“El 1713 la ciutat de Barcelona és la capital d’un Estat europeu. Apropem-nos a aquesta ciutat, que treballa, lluita, construeix i fa festes enmig d’una guerra que, malgrat els entrebancs que travessa, creu que pot guanyar.
Malgrat les destruccions del setge de 1713-14, i els bombardeigs i altres disbarats que han vingut al darrera, queda molt dempeus d’aquella Barcelona de 1713.
I aquesta llarga guerra que, amb tàctiques i estratègies canviants s’inicia obertament al segle XIV, és a punt d’acabar com cal: guanyant-la tot disparant raons.
I no oblidem que, al 1713, Barcelona és la ciutat més lliure del món.”

En Jordi Peñarroja, és com a ell li agrada definir-se, fotògraf i escriptor, i té a les seves esquenes un bon grapat de fantàstics llibres de lectura quasi obligada. La seva formació com a fotògraf, es plasma directament en les seves obres, convertint els llibres en un espectacle visual. La gran quantitat de fotografies i gravats que incorpora així com l’acurada selecció de les mateixes, ens permet transportar-nos a l’època de la que ens parla i a capficar-nos en la història que ens detalla. La gran quantitat de dades que també aporta no és més que la mostra del coneixement i treball previ que ha precedit a l’obra.

Biografia fonamental d’en Jordi Pearroja:

  • 2013. Barcelona 1713, capital d’un estat. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 2010. ICTINEUS. Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 2008. El jardí de les tortugues. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 2007. Barcelona: sentir l’Onze de Setembre. Volum I. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 2007. El President a París. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 2007. Edificis viatgers de Barcelona. Llibres de l’Índex, Barcelona.
  • 1997. La Pàtria Sepulcral, novel·la de seny i disseny. El Clavell, Premià de Mar.
  • 1980. Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol. Blume, Barcelona.
Foto: Maria Miró

Foto: Maria Miró

El passat 21 de novembre de 2013 vam tenir l’oportunitat de presentar aquest llibre a la sala de conferències del Centre Comarcal Lleidatà. Aquesta presentació és va emmarcar dins el conjunts d’actes paral·lels al cicle de conferències “Catalunya, història d’una independència. Abans i després de 1713“, que organitza el Cercle Català d’Història.

Joaquim Ullan

h1

L’enigma Colom (Vídeo promocional)

febrer 12, 2014

colomDies enrere a l’article titulat L’enigma Colom, us presentàvem la darrera novel·la de l’escriptora barcelonina, M. Carme Roca. Una obra en la que el gran protagonista és el gran navegant català i descobridor d’Amèrica, Cristòfor Colom.

Avui tenim el gust de mostrar-vos el vídeo promocional d’aquesta novel·la que desitgem sigui enguany, tot un èxit. Esperem que us agradi!!!

%d bloggers like this: