Archive for the ‘Xpropis’ Category

h1

Per a què serveix la història?

gener 16, 2019

Y por eso es fundamental, antes de penetrar en una obra historiográfica, conocer su marco histórico” (Pagès, 1990, pàg.44). Aquesta afirmació no per òbvia, deixa de ser extremadament transcendent, especialment quan el mateix autor ens adverteix que la història és la conjunció entre el present de l’historiador i el passat viscut pels protagonistes d’una època concreta i així doncs, l’historiador s’enfronta a un passat que tracta d’entendre des del seu present. La cultura i llengua nacional com a elements conformadors d’una manera específica de veure el món, la ideologia i l’adscripció a una determinada classe social, són elements principals que poden condicionar aquesta relació entre el passat i l’historiador.

Per en Pelai Pagès, una de les eines fonamentals de l’ofici, és la capacitat d’allunyament de l’historiador, del seu present i dels vicis adquirits.

Autors francesos del segle XX, com en Marc Bloch, en Lucien Febvre o en George Duby, impulsors de la història econòmica i social o dit d’altra manera, la història total, ens mostren en alguns dels seus diversos articles, característiques molt definides d’aquella generació que va provocar un tomb en el camp de la historiografia. Així, mentre per a en Marc Bloch, “El buen historiador se parece al ogro de la leyenda. Ahí donde olfatea carne humana, ahí sabe que está su presa.” (Bloch, 1958, pàg.57), en una clara mostra de la passió per l’ofici que ell mateix professava i que considera necessari per a dur a terme aquesta tasca, per a en Lucien Febvre, l’arrelament a un territori, al seu paisatge i a la seva història, és l’eina fonamental per al desenvolupament de l’historiador: “Esa fue mi “alma de papel”. Junto a ella, mi alma campestre y rústica: la tierra fue para mi la otra maestra de história.” (Febvre, 1975, pàg.6-7).

Tots ells, amb una perspectiva de la història molt més moderna que els seus antecessors, deixen enrere una historiografia exclusivament política i de les classes dominants, integrada per dates i personatges importants i obren aquesta ciència a un àmbit molt més multidisciplinari. “Será preciso recurrir asiduamente a investigaciones auxiliares de arqueología y geografía agraria, incluso pedir ayuda a la botánica y a la pedología.” (Duby, 1999, pàg.5-6).

Amb aquesta filosofia, una societat és un element viu i per conèixer les seves circumstàncies i la seva evolució, cal submergir-se a la història i desgranar-la en els diferents elements que la conformen, tal com fa un gran expert en la societat barcelonina de finals del segle XVII i principis del XVIII com és l’Albert Garcia Espuche, per a qui, “… sense entendre cada un dels arbres que el formen, no serem capaços de comprendre el bosc.” (Garcia, 2010, pàg.17).

Amb tot, la forta adscripció de l’historiador a un territori o a una classe social, pot influir en el fet que la seva ideologia contamini el conjunt del seu treball. No en va, “… hay historiadores en los que la historia y la política tienen una íntima relación y se manifiestan como militantes de una forma de hacer historia muy comprometida …” (Corral et al., 2006, pàg.106). Aquesta relació pot arribar a conduir l’autor, a una mala interpretació del seu paper envers la història, i convertir-lo en una mena de creador de realitats paral·leles. L’afirmació de Manuel Anxo-Murado, historiador i periodista expert en manipulació de la història, no deixa dubtes: “Desde este punto de vista, el pasado no es la explicación del presente, es su justificación.” (Murado, 2013, pàg.13), i no en va, “… si el present és susceptible d’adulteració, el passat no està exempt de contenir falsedats malintencionades.” (Mayolas, 2016, pàg.15).

Indefectiblement, història i política van massa lligats de la mà, i l’historiador sovint oblida el seu paper de periodista del passat per convertir-se en un “generador d’opinió” d’aquest passat. Per en Fontana, “… la història acompleix per al grup la mateixa funció que la memòria per a cada individu, que és la de donar-li un sentit d’identitat que el fa ser ell mateix i no un altre …” (Fontana, 2004, pàg.179). En aquest sentit la història és un caramel per a les classes dominants. Si la història és un dels elements nuclears que conformen una societat, amb la seva reinterpretació podem provocar un canvi de direcció en l’enfortiment i cohesió d’aquesta.

Aquest “sentit d’identitat” que esmentava en Josep Fontana, és el que en molts moments de la nostra història li ha faltat al nostre país. L’ombra d’una historiografia castellana dominant que s’alimenta de la nostra, i el pes d’una historiografia dirigida des de l’Estat que gestiona un discurs oficial que impera arreu, ha deixat durant molt de temps, orfe l’imaginari propi fins al punt de tenir una societat amb greus deficiències pel que fa al coneixement dels seus orígens i de la seva raó de ser. Ara més que mai, cal tornar a picar pedra. “En la base de todo se sitúa de nuevo la investigación de las fuentes primarias, la auténtica materia prima del conocimeineto histórico.” (Ruiz-Domènec, 2000, pàg.19). Tornant de nou a les fonts, aplicant ciències multidisciplinàries a les investigacions que ens permetin una major apertura a la realitat, i donant-li a la història el caràcter d’element fonamental per encarar el futur, és com redescobrirem el que som i d’on venim.

Fa alguns anys, rellegint llibres i llibres d’història medieval que s’amuntegaven al capdamunt del meu escriptori, vaig comprendre que la història és com aquella tradició oral que es transmet de pares a fills i que mitjançant els filtres que inexorablement ha de travessar, acaba arribant-nos totalment deformada. Per moments, tenia la sensació d’escoltar les veus de personatges mítics, reclamant justícia històrica. Reivindicaven la seva veritat. Per això vull ser historiador, per a fer justícia i donar la veu als protagonistes de la història.

L’historiador té l’obligació d’utilitzar totes les eines al seu abast, de la manera més productiva per a la realització de la seva tasca, però hi ha una que és insubstituïble: el rigor. Els fets són fets, i les interpretacions ja són una altra història.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

BLOCH, Marc (1958). “La historia, los hombres y el tiempo”, Apología por la historia, o el oficio de historiador. México: FCE2001. Pàg.53-57.

CORRAL, José L., GARCÍA, Carmen, NAVARRO, Germán (2006). “Hacerse historiador y como hacerse”, Taller de historia. El oficio que amamos. Barcelona: Edhasa. Pàg.95-118.

DUBY, George (1999). “Adverténcia”. Economia rural y vida campesina en el Ocidente medieval. Barcelona: Ed. Altaya. Pàg.5-10.

FEBVRE, Lucien (1975). “Prologo”, Combates por la historia. Barcelona: Ariel. Pàg.5-11.

FONTANA, Josep (2004). “De què serveix un historiador en temps de crisi?”, DDAA, Mirades al segle XXI. Vic: Eumo. Pàg.173-193.

GARCIA ESPUCHE, Albert (2010). “Introducció”, Barcelona 1700. Barcelona: Ed. Empúries. Pàg.7-21.

MAYOLAS, Pep (2016). “Pròleg”, València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics. Barcelona: Ed. Llibres de l’Índex. Pàg.9-23.

MURADO, Miguel-Anxo (2013). “La espada de Pidal”, La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España. Barcelona: Ed. Debate. Pàg.11-17.

RUIZ-DOMÈNEC, José (2000). “En la encrucijada”, Los rostros de la história. Barcelona: Peninsula. Pàg.11-23.

PAGÈS, Pelai (1990). “El historiador y la historia”, Introducción a la historia: epistemología, teoría y problemas de método en los estudios. Barcelona: Barcanova. Pàg.43-71.

Anuncis
h1

Catalunya en Guerra

Octubre 29, 2017

Per: Joaquim Ullan, president del Cercle Català d’Història (www.cch.cat)
Catalunya, 29/10/2017
@joaquim_ullan / https://cathalonia.wordpress.com

 

Davant els esdeveniments que es viuen en les darreres setmanes a Catalunya, es fa necessari que el món conegui la realitat dels fets, de la situació, i especialment de les misèries d’una Europa a la deriva, buida de valors per culpa de buròcrates, que darrere les seves cadires, permeten una involució dels drets i les llibertats dels seus ciutadans. Aquesta Europa ha vist emergir, la realitat per ells fins ara desconeguda, d’una Espanya plena de corrupció, de feixisme, d’odi ancestral cap a una part de la seva població, i en una deriva política, social i especialment econòmica, que pot arrossegar si no es fa res al respecte, a l’enfonsament del vell continent.

Cal que el món conegui la realitat de la guerra que s’està lliurant a Catalunya i la necessitat que tenim els catalans del seu suport, perquè la victòria en aquesta guerra pot significar una fita única en els darrers segles i l’alliberament d’Europa amb la caiguda dels Estats-Nació, per donar pas al ressorgiment de les velles nacions mai desaparegudes que restaven oprimides sobre estructures que les mantenien presoneres.

Avui, sense anar més lluny, diumenge 29 d’octubre, la ciutat ha tornat a ser ocupada per milers de ciutadans, moltíssims d’ells vinguts de fora del Principat, que es manifesten pels carrers de la capital catalana, exigint la unitat d’Espanya. Com és ja habitual en les manifestacions dels coneguts com “unionistes”, la violència, l’insult, les destrosses, i el menyspreu cap a tot aquell que consideren diferent d’ells, és la principal protagonista. Per al moment comptem ja diversos ferits que el seu únic delicte ha estat creuar-se amb l’esmentada manifestació. Enfrontaments amb la policia, destrosses de locals, llançament d’objectes a persones i establiments i tot tipus de violència tant verbal com física, són les traces d’aquests elements que surten impunement al carrer a mostrar la seva superioritat racial i que ho fan amb tot tipus de simbologia Nazi, feixista, preconstitucional, supremacista i de tot tipus que en molts altres països d’Europa, estarien prohibits i perseguits. La vergonya d’Espanya cap al món és de dimensions bíbliques.

De tot això, el més greu si cap, és el fet que aquests grups de manifestants, tenen fins i tot el suport de la policia estatal. La imatge de furgonetes policials, desplaçant-se per diferents carrers de la ciutat, treien banderes espanyoles per les finestres i esperonant a aquests violents, és una mostra d’una realitat difícil de creure si no es veu en persona. Per si fos poc, helicòpters policials, sobrevolant la ciutat i fotografiant la manifestació per després repartir-la entre els seus mitjans de comunicació preferits. I que dir dels canals de televisió estatals. Tots ells ocultant els fets i qualificant als violents de pacífics manifestants, són l’exemple més clar d’una premsa espanyola que ja s’ha fet coneguda al món per la seva extremada falta de veracitat i credibilitat. Les notícies falses o “fakes”, la parcialitat de les seves informacions, l’ocultació de notícies que no interessen o la defenestració d’aquells periodistes que no segueixen el seu dictat, són els principals trets d’aquest periodisme que ha emergit i que tracta de condicionar a una audiència de fora de Catalunya, que amb un desconeixement absolut de la realitat Catalana, genera cada cop més odi cap als catalans. No és d’estranyar doncs, que una de les principals fites del govern de l’Estat sigui, aconseguir controlar els principals mitjans de comunicació catalans, com són Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya (TV3). Com en qualsevol cop d’Estat, és fonamental controlar els mitjans de comunicació i les forces policials.

Per últim, la tasca d’un govern com l’espanyol, especialitzat en la mentida i en l’opressió, és la d’intentar transmetre al món per la via diplomàtica, un missatge que justifiqui els fets que es produeixen, si cal fins i tot, amb l’amenaça com ja ha succeït amb aquells països que han donat una opinió favorable a Catalunya. El gran ventall de diplomàtics espanyols, originaris de famílies que fa segles que viuen de l’aparell de l’Estat, s’encarreguen d’escampar un missatge favorable a l’Estat i recomanar a tothom que de Catalunya s’oblidin, que és cosa seva. És com aquell marit que estomaca a la dona i li diu als veïns que no són crits el que escolten, sinó els càntics de la muller.

 

h1

Conferència al TecnoCampus – Mataró

Mai 31, 2017

Avui el Cercle Català d’Història, ha tingut l’oportunitat d’impartir classes magistrals al Grau en Logística i Negocis Marítims de CatalunyaTecnoCampus de Mataró (UPF). Els ponents han estat en Joaquim Ullan, President de l’entitat amb una exposició sobre “La Marina Catalana Medieval” i l’Eva Sans, Cap de Recerca també del CCH, amb el tema “El Port de Pals”. El nostre agraiment a la UPF i en especial al Professor Jesus E. Martínez.

 

Joaquim Ullan

h1

La Batalla de les Illes Formigues

Setembre 4, 2016
Estatua dedicada a l'almirall Roger de Llúria

Estatua dedicada a l’almirall Roger de Llúria

Una altra de les batalles llegendàries dels èxercits catalans medievals, fou la coneguda com a Batalla de les Illes Formigues i que tingué lloc els dies 28 d’agost i el 3 i 4 de setembre de 1285, durant el regnat de Pere II el Gran. L’estol català, comandat per l’almirall Roger de Llúria, va derrotar al francès de Felip III l’Ardit.

La batalla serà una conseqüència de la decisió per part del rei de França d’envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a fer costat al seu cosí Carles I d’Anjou en conflicte amb la Corona d’Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran tampoc tenia el suport dels nobles tot i que aquests finalment s’hi van decantar a causa de les barbaritats causades pels invasors que avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d’una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa.

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

El rei Pere decidir interrompre les línies de subministraments franceses donat que això els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L’almirall arribà a Barcelona el 24 d’agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.

L’almirall Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tan estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa.
La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l’època, per una matança massiva. Així, uns 300 ferits foren ofegats el dia 29, mentre que uns 260 presoners se’ls va cegar abans de retornar-los a França, acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvà la vida.

A continuació, Roger de Llúria entre el 3 al 4 de setembre va reconquerir Roses i ordenà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol que s’enduguessin a Barcelona tots els vaixells francesos que havien quedat a Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. La derrota francesa també va suposar la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.8

h1

Pere II i el desafiament de Bordeus

Setembre 4, 2016
"Pere II el Gran al coll de Panissars". Obra de Mariano Barbasán, 1889

“Pere II el Gran al coll de Panissars”. Obra de Mariano Barbasán, 1889

Després de les conegudes com Vespres Sicilianes, el nou rei de Sicília, Carles I d’Anjou (1266-1285), es va adonar que els seus interessos expansionistes topaven amb el mur d’una nova potència naval emergent, els regnes del sobirà català Pere II el Gran. La insurrecció dels sicilians, va donar peu a una guerra que va acabar involucrant a la Corona Catalanoaragonesa i Sicília, per un costat, i a Provença, Nàpols, França i la Santa Seu, per un altre.

Enmig del conflicte, en una època en què l’ideal cavalleresc encara seguia vigent, Carles d’Anjou posà en entredit l’honor que devia tenir el Rei Pere com a cavaller, una acusació que només es podia resoldre mitjançant una justa. Arran d’això, va tenir lloc el succés conegut com el Desafiament de Bordeus, repte mitjançant el qual Carles d’Anjou i Pere II el Gran pactaven resoldre les seves diferències mantenint una justa en territori neutral, concretament en aquesta ciutat de l’oest de l’actual França, llavors territori pertanyent a la reialesa anglesa. El resultat d’aquest singular combat decidiria, al seu torn, el resultat definitiu de la guerra i, per tant, qui es cenyiria la corona de Sicília de manera legítima .

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la croada contra els catalans

La qüestió de qui regnaria sobre Sicília seria per tant sotmesa al “judici de Déu“. Cap a finals de 1282 s’establien els termes del torneig. La justa se celebraria l’1 juny 1283 en territori neutral. Els pactes assolits establien, a més, que els contendents podrien presentar-se al combat amb un nombre de cent cavallers cada un i no podrien accedir a Bordeus escortats per cap altre exèrcit. Si algun dels dos contendents no es presentava a la justa, deixaria de ser considerat rei i fins i tot cavaller.

A mig camí, el Rei Pere s’assabentava que Eduard I d’Anglaterra probablement per evitar-se conflictes amb França i la Santa Seu, havia permès l’entrada a Bordeus de les tropes de Felip III, aproximadament una hoste de vuit mil cavallers. L’única solució per al Rei Pere era viatjar d’incògnit i amb poca companyia, per tal de poder realitzar la seva compareixença. El sobirà català i tres dels seus cavallers es van disfressar de criats d’un ric mercader. La petita expedició va arribar a Bordeus el 31 de maig i l’endemà, data assenyalada per a la justa, Desclot manté que, davant la presència dels contingents armats del rei de França, Pere II va redactar davant de notari una carta en què donava fe de la seva compareixença.

"Les Vespres Sicilianes" de Francesco Hayez (1846)

“Les Vespres Sicilianes” de Francesco Hayez (1846)

Pere el Gran reclamava per a si la victòria, per la violació de l’acord signat per part del seu rival. Paral·lelament, Carles d’Anjou va fer el mateix en no percebre la presència del seu adversari en el camp de justes. Sigui com sigui Pere II el Gran hi va ser, i a partir d’aquell moment, la Mediterrània fou dominada pels catalans després d’èpiques batalles com l’explicada en l’anterior número a les Illes Formigues!

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.9

h1

Presentació del llibre “Els Colom de Barcelona i les seves aliances. L’almirall Colom, obra genealògica”

Juny 27, 2015

El passat dilluns 15 de juny, vam tenir l’oportunitat de presentar aquest llibre a Barcelona, 57 anys després de que l’autor acabés el manuscrit que ara ha vist la llum. Vam tenir la sort de comptar amb en Reinald Benet de Caparà, l’autèntic responsable de que avui els estudiosos colombins puguin tenir a les seves mans aquesta obra imprescindible de l’Enric Mitjana de las Doblas, home de confiança de Luís Ulloa.

Un espectacular recull de dades imprescindibles per a qualsevol profesional del tema.

En Reinald Benet i el president del CCH, Joaquim Ullan

En Reinald Benet i el president del CCH, Joaquim Ullan

Reinald Benet de Caparà

Reinald Benet de Caparà

Josep Maria Orteu, editor de Llibres de l'Índex

Josep Maria Orteu, editor de Llibres de l’Índex

Reinald Benet i Eva Sans, cap de recerca del CCH.

Reinald Benet i Eva Sans, cap de recerca del CCH.

Joaquim Ullan

h1

Conferència: “La marina catalana medieval”

Juny 27, 2015

El passat dimecres 17, vaig tenir l’oportunitat com a president del Cercle Català d’Història, d’oferir una conferència al TecnoCampus de la UPF a Mataró. Els estudiants van tenir l’oportunitat de conèixer moltíssims aspectes de la nostra història que fins ara no els hi han permès conèixer. El nostre agraïment al professor Jesús Martínez per la seva invitació.

11351255_1584047468523942_7254712551821622152_n

20150617_191945

Joaquim Ullan

%d bloggers like this: