Archive for the ‘Història, Geografia i Art’ Category

h1

El concepte regió

gener 25, 2019

Espai, Territori, Lloc i Regió són conceptes que erròniament es fan servir com a sinònims. El filòsof Henry Lefebvre, veia l’espai, no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. Pel que fa al concepte territori, l’entenem com una part de la superfície terrestre contigua i/o interrelacionada que un grup social, una institució o una persona que utilitza, organitza i gestiona tot restringint i controlant l’accés. Els llocs, segons l’enfocament humanístic, no existeixen com a entitats, sinó només com a representacions i identificacions, resultat de les diferents experiències de les persones. Finalment, el concepte regió ha estat estudi de la geografia des de diferents escoles de pensament al llarg de tot el segle xx. En parlem tot seguit.

L’anomenada “Geografia regional” és un mètode de treball de la geografia que utilitza la delimitació de determinades àrees, anomenades regions, ja sigui per aconseguir descripcions ajustades a les diferents necessitats, o bé per facilitar la tasca d’interpretació i anàlisis de realitats geogràfiques més o menys àmplies.

A finals del s. XIX cau en decadència el determinisme positivista, que tenia en l’escola alemanya, la seva principal precursora, tenia com a principal característica l’adaptació de les idees evolucionistes del naturalista Charles Darwin (1809-1882). En aquesta època els temes socials encara no son d’interès per a la geografia i seran en Élisée Reclus (1930-1905) i Piotr Kropotkin (1842-1921) els qui no seguiran la tendència general i es convertiran en els màxims exponents de l’alternativa a Europa, anomenada geografia anarquista. Ells s’interessaran excepcionalment per temes socials a l’hora d’estudiar la geografia.

És a finals del s. XIX quan la Geografia Regional es configura amb un perfil més semblant a l’actual. Davant les geografies de països que estudiaven àmbits administratius delimitats sense cap criteri definit, la geografia acadèmica, desenvolupa el concepte de regió natural. La clau d’aquest concepte és la delimitació d’un àmbit terrestre en funció de la combinació de tota una sèrie de característiques naturals, sobretot geològiques. Si en el període anterior les ciències naturals havien estat bàsiques per a definir l’esperit positivista, ara es donava especial atenció a les ciències socials, en concret, a la història. El medi físic depenia bàsicament de les persones.
Destaca en aquesta escola la figura de Paul Vidal de la Blache (1845-1918), un dels fundadors de la geografia moderna. Va ser l’iniciador de la geografia humana, en què els éssers humans participen activament en l’organització i en la creació de les civilitzacions. Referint-se a l’home, diu “La seva influència sobre la terra és prou llarga; hi ha poques parts que no portin els seus estigmes. Es pot dir que d’ell depèn l’equilibri actual dels éssers vius.” (Vidal de la Blache, 1913, p.289-299).
Blache va arribar a la conclusió que la geografia era la ciència que estudiava els llocs, és a dir, els espais concrets del planeta que podien ser habitats pels éssers humans. L’estudi dels llocs el va conduir a la delimitació de les regions, un àmbit territorial més gran, on es podia comprendre la relació entre l’ésser humà amb el medi a partir de l’observació de les diferents formes culturals, econòmiques i polítiques diferenciades i que, per tant, podien explicar com era el resultat concret d’una determinada evolució entre la societat i el medi natural. També va crear els conceptes de paisatge per a explicar el resultat de les successives modificacions que l’ésser humà realitza sobre el medi físic i el concepte de gènere de vida, que serveix per a representar la integració de les influències físiques, històriques i socials que la relació entre l’ésser humà i el medi establia en un lloc determinat.

Paul Vidal de la Blache

Als Estats Units, de l’evolució cap al possibilisme, se’n deriven dues escoles, la geografia cultural, on Carl O. Sauer (1889-1975) va ser la figura més rellevant, i la geografia regional, descrita per Richard Hartshorne (1899-1992). L’objectiu de la geografia cultural era la comprensió i el coneixement de les diferències de la Terra en funció de les diverses cultures. En aquest període els conceptes fonamentals són cultura, aculturació i paisatge cultural. Per la seva formació, la interdisciplinarietat era intrínseca en la concepció de la geografia de Sauer, especialment en l’antropologia, la història, les ciències naturals, etc. Per a ell, “La geografia regional és morfologia comparada, és el procés de comparar paisatges individuals en relació amb altres paisatges.” (Haesbaert, 2010, p.32).

A partir de mitjans del segle XX es vol renovar la geografia academicista. La geografia quantitativa és un nou enfocament. Es basa en què l’experiència és l’origen, possibilitat i límit de tot coneixement, i en l’ús de la lògica i les matemàtiques. Rebutja la interpretació determinista i els mètodes qualitatius en ciència i fa ús de mètodes quantitatius, desenvolupament de la informàtica, etc. Els geògrafs britànics Richard Chorley (1927-2002) i Peter Hagget (1933), van posar de manifest les diferents línies de treball: L’anàlisi locacional basada en l’abstracció de les formes i la mobilitat espacial per a poder extraure teories. En aquesta línia de treball el concepte regió canvia radicalment, passa de ser entès com un espai excepcional a ser un espai abstracte perfectament comparable amb qualsevol altre espai. Apareix el concepte de Regió Nodal: “Unitats territorials definides a partir de la interdependència funcional i de la densitat de fluxos entre els seus elements, sense que puguin establir-se límits precisos. El sistema s’organitza entorn d’un pol o centre, en el que tots els seus elements es relacionen més intensament que d’altres localitzats fora de l’àmbit territorial.” (Mateo et al., 2016, p.36).

Ja a finals dels anys seixanta del segle XX als Estats Units va sorgir la geografia radical com a alternativa a la geografia neopositivista. Es plantegen per primera vegada l’estudi de problemes com el deteriorament del medi, la segregació racial de les ciutats, etc. La geografia radical o marxista es caracteritzava per analitzar les configuracions espacials de la vida social, a diferència dels neopositivistes, que es basaven en l’estudi de l’espai.

La necessitat de fugir de les lleis científiques, i de l’abstracció i mecanicisme que imposava la geografia teorètica i quantitativa, va fer sorgir la geografia humanista a mitjans de la dècada de 1970. Els temes com la territorialitat i el comportament dominant deixen de provocar interès, perquè tan sols estaven vinculats a aspectes econòmics i no hi intervenien els sentiments ni la consciència ni les intencions. La geografia humanista és transdisciplinària; les humanitats i les ciències socials són dues de les disciplines que adquireixen reconeixent en aquest període.

Catalunya: La comarca com a unitat de territori

La geografia estudia les interrelacions entre tots els elements que concorren en una àrea. Ara bé, això planteja un problema per exemple per a explicar com es delimiten les àrees. L’extensió i les característiques d’una unitat depenen de l’escala que es treballi, aquesta pot ser local, comarcal o estatal. És important tenir en compte que els criteris per a delimitar un espai varien en funció de la finalitat de l’anàlisi.
Una de les línies que distingeix l’escola geogràfica de Catalunya és l’organització territorial de l’administració pública, i especialment, la comarcalització. A partir de l’acceptació de la unitat del territori català com un espai diferenciat de les nacions i regions veïnes, apareix la creença en el dret d’organitzar aquest territori de la manera que la societat catalana cregui més convenient.

L’organització territorial administrativa de Catalunya és un problema irresoluble, ja que és impossible trobar una solució que agradi a tothom. Fonamentalment, no tothom opina igual, sobre com ha de ser l’estructura administrativa, sobre quines funcions ha de gestionar l’administració pública, i sobre quina és la identitat dels habitants de Catalunya.

Des d’una perspectiva geogràfica sempre s’han de tenir presents els aspectes derivats de les diferents escales territorials i, especialment, la multiplicitat d’escales que actuen alhora. Apareixen els conceptes de llindar i abast.

  • Tota funció que ofereix un nucli de poblament té un llindar mínim de demanda perquè aquesta pugui ser oferta.
  • Tota funció té un abast màxim que ningú està disposat, no pot o no vol superar per obtenir el servei.

Les administracions territorials de la Generalitat busquen el llindar i l’abast per tal que la població que utilitza uns serveis, tingui l’accés més eficient i eficaç possible. Això implica pensar en un model difús, flexible i en xarxa. Les diferents entitats administratives no poden continuar sent l’únic i exclusiu marc d’estudi geogràfic, ja que són superades per un munt dels processos de globalització i de desregularització i per avall per l’explosió de les singularitats interdependents de les localitats/llocs però que resulten d’estructures més àmplies i de processos més generals/globals.

En Cassassas i Nadal (1983) utilitzen tres àmbits per a explicar l’organització territorial de Catalunya. El primer és l’àmbit de vida quotidià, identificat amb el municipi. El segon és el de les relacions periòdiques no necessàriament diàries, identificat amb la comarca, i on el problema rau a identificar quins són els centres principals i on arriba la seva àrea d’influència i quin son els seus límits. El tercer àmbit és el provincial, alhora el més allunyat dels individus i per això les discussions del nombre i les seves funcions queden més per a institucions o grups de persones interessades.

En referència a les comarques, pel que fa als continents hi ha unes comarques molt desiguals en extensió, població i nombre de municipis que la comprenen. Segons la planificació comarcal de 1987, les comarques son ens locals que han de potenciar la gestió municipal i han de servir per reformar l’estructura municipal del país. Si la comarca ha de tenir interessos propis, cal agrupar municipis allà on realment hi ha interessos reals. Caldria dividir les comarques més grans, les que tenen massa població o les que tenen massa municipis. La comarca encara que tingui un concepte més geogràfic que funcional, elimina les diferències injustes inexistents i corregeix els desequilibris territorials.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CASSASAS, Ll., NADAL, F. (1983). “Les divisions administratives”. A: Bolòs, Maria de [dir.] Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Geografia General. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol.18, p.382-412.
HAESBAERT, R. (2010). Regional-global. Dilemas da Regiáo e da Regionalizaçáo na geografia contemporânea. Rio de Janeiro: Ed. Bertrand.
MATEO, J.M., BOLLO, M. (2016). La región como categoría geográfica. Morelia: Cica-Unam.
MENDIZABAL i RIERA, E. (2009). “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.87-109.
OLIVERAS i SAMITIER, J. (2009). “Reflexions sobre l’organització territorial de Catalunya”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.179-198.
VIDAL DE LA BLACHE, P. (1913). “Les caractères distinctifs de la géographie“, Annales de Geographie, vol.XXII année, núm.124, p.289-299.

Anuncis
h1

La història i la ficció

gener 25, 2019

Guifré I el Pelós

En un article d’en Gustau Nerin del passat 11 de desembre de 2017 a El Nacional, ens anunciaven que aquell mateix dia es presentava la sèrie Comtes, essent alhora emesa entre els dies 27 i 30 del mateix mes, en prime time, a les 22h, a través de les televisions locals i Movistar+ (Nerin, 2017). Es tracta d’una recreació històrica de la vida dels quatre primers comtes catalans: Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II. La sèrie ha estat dirigida per Carles Porta (Segon origen i Tor), i ha estat escrita pel mateix Carles Porta i per Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Victus i Pandora al Congo). Per a aquells que en el seu moment, no van poder veure la mini-sèrie, en les darreres setmanes, TV3 l’ha tornat a emetre de nou.
Qüestionant-se ell mateix el concepte d’història, en Edward H. Carr, ens diu que és «… un proceso continuo de interacción entre el historiador y sus hechos, un dialogo sin fin entre el presente y el pasado.» (Carr, 1981, pàg.76). Així, en la fase d’entendre el nostre present en què ens trobem, és quan necessitem recórrer al passat i establir aquest diàleg per a retrobar-nos amb els nostres referents nacionals. En aquest cas, Comtes, es presenta com una sèrie que explica els orígens de Catalunya, combinant recreació i ficció amb l’aportació d’importants historiadors. La combinació d’història, cinema i noves tecnologies, converteixen aquest tipus de producte en un mitjà molt potent per arribar a tots els públics i permet connectar a l’historiador amb l’audiència, millor encara del que ho faria ell per si mateix. Sobre l’habitual dificultat de difusió que té l’historiador tradicional, n’Anaclet Pons ja ens deià què, «En parte es un problema que tiene que ver con la forma en la que escribimos, però también con los medios que utilizamos. Seria un error dar la espalda a las nuevas herramientas digitales» (Pons, 2013, pàg.30).

Borrell II

El moment polític actual ens obliga a interpretar aquesta estrena, des del vessant historiogràfic, però també per la seva intencionalitat política. La relació Espanya-Catalunya dels darrers segles, ha implicat que història i política siguin indestriables i que la submissió de Catalunya respecte d’Espanya, hagi convertit la història pròpia en relats quasi al nivell dels contes. En Josep Fontana afirmava que història local, «… és tota aquella que no és història d’un país, és a dir, es sobreentén, d’un estat.» i en relació a aquest estat, ens advera que «… tota la història anterior era d’alguna manera adaptada, falsificada si calia, per fer-la semblar un antecedent d’aquesta nova història estatal» (Fontana, 2007, pàg.1). Així mateix, en un moment de reformulació política del país, es produeix un reencontre amb la història pròpia, amb la història nacional, i amb ella, un retrobament amb les arrels i amb els referents perduts o oblidats. És en aquest punt que la història estatal imposada, deixa de ser referent, i més encara quan molts dels seus episodis són, com diu Fontana, adaptats i falsificats.

La sèrie ve a situar el focus damunt dels quatre primers Comtes de Barcelona hereditaris, essent Guifre I el Pelós l’any 878, el protagonista del primer capítol, i en Borrell II el darrer, i després de passar per Guifre Borrell i per Sunyer I. Dit d’una altra manera, la sèrie narra des del moment d’entronització de la nissaga comtal fins a la independència dels Comtats Catalans després de no renovar Borrell II el vassallatge al rei franc, l’any 988. El rigor històric és molt important i la prova és que la sèrie ha comptat amb assessors tan importants com els professors, F. Xavier Hernández Cardona, Laura de Castellet, Stefano Cingolani, Dolors Bramon, Carme Muntaner i Josep Maria Salrach.
La sèrie arriba en un moment de revisió biogràfica de diversos Comtes-Reis no gaire estudiats, i en aquest sentit, en els darrers anys s’han publicat biografies com la de Martí I o Ramon Berenguer IV, autèntic forjador del Principat i de qui en Josep-David Garrido ens diu que «… Ramon Berenguer IV no disposà d’un historiador que li escrigués la història, com sí que el tingueren altres sobirans catalans posteriors, com Jaume I, Pere II i Pere III el Cerimoniós» (Garrido, 2014, pàg.9).
Em permeto recomanar un llibre que dóna una visió general de tota aquesta nissaga, obra d’en Jaume Sobrequés i Mercè Morales i que duu per títol, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. És bo recordar alguna afirmació dels autors: «Una història nacional vol dir que els autors estimen allò de què parlen, encara que sovint la realitat que descriuen no sigui gens satisfactòria» (Morales; Sobrequès, 2011, pàg.9).

Sunyer I

Vull acabar fent esment del tradicional oblit que ha tingut Catalunya en recopilar, desbrossar i difondre la seva història. En relació a Comtes, segons Sanchez Piñol, «És al·lucinant que durant 40 anys d’autonomisme a ningú se li hagués ocorregut fer una sèrie documentada sobre els origens del nostre país» (Nerín, 13 de desembre). Podríem parlar d’altres exemples. Ja al s. XV, en Pere Tomic publica llibres de reivindicació històrica, o en Cristòfor Despuig al s. XVI i en Narcís Feliu al s. XVII amb obres com Annales de Catalunya. I podríem continuar.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CARR, Edward H,, (1958). “El historiador y los hechos”, ¿Qué es la historia?. Barcelona: Ariel (1999). Pàg.49-76.
GARRIDO, Josep-David, (2014). «Introducció», Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Pàg.7-17.
MORALES, Mercè, SOBREQUÉS, Jaume, (2011). “Introducció i propòsit”, Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. Barcelona: Ed. Base. Pàg.7-9.
PONS, Anaclet, (2013). “Sin esperar a mañana”, El desorden digital. Guía para historiadores y humanistes. Madrid: Siglo XXI. Pàg.11-30.

WEBGRAFIA

FONTANA, Josep. (2007). «Història local i història» [en línia] Lleida: Ajuntament d’Alguaire, Patronat Municipal “Josep Lladonosa i Pujol”. [Data de consulta: 11 de desembre 2017] <www.patronatlladonosapujol.cat/centenari/fitxers/fontana.pdf>
NERÍN, Gustau. (2017, 11 de desembre). «‘Comtes’ : la sèrie dels orígens d’un nou Estat» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 17 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>
NERÍN, Gustau. (2017, 13 de desembre). «‘Albert Sánchez Piñol: “Aquest país no ha avançat per les victòries, sinó per les derrotes”» [en línia] El Nacional. [Data de consulta: 23 de desembre 2017] <https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/comtes-serie-carles-porta-sanchez-pinol_220392_102.html>

h1

Per a què serveix la història?

gener 16, 2019

Y por eso es fundamental, antes de penetrar en una obra historiográfica, conocer su marco histórico” (Pagès, 1990, pàg.44). Aquesta afirmació no per òbvia, deixa de ser extremadament transcendent, especialment quan el mateix autor ens adverteix que la història és la conjunció entre el present de l’historiador i el passat viscut pels protagonistes d’una època concreta i així doncs, l’historiador s’enfronta a un passat que tracta d’entendre des del seu present. La cultura i llengua nacional com a elements conformadors d’una manera específica de veure el món, la ideologia i l’adscripció a una determinada classe social, són elements principals que poden condicionar aquesta relació entre el passat i l’historiador.

Per en Pelai Pagès, una de les eines fonamentals de l’ofici, és la capacitat d’allunyament de l’historiador, del seu present i dels vicis adquirits.

Autors francesos del segle XX, com en Marc Bloch, en Lucien Febvre o en George Duby, impulsors de la història econòmica i social o dit d’altra manera, la història total, ens mostren en alguns dels seus diversos articles, característiques molt definides d’aquella generació que va provocar un tomb en el camp de la historiografia. Així, mentre per a en Marc Bloch, “El buen historiador se parece al ogro de la leyenda. Ahí donde olfatea carne humana, ahí sabe que está su presa.” (Bloch, 1958, pàg.57), en una clara mostra de la passió per l’ofici que ell mateix professava i que considera necessari per a dur a terme aquesta tasca, per a en Lucien Febvre, l’arrelament a un territori, al seu paisatge i a la seva història, és l’eina fonamental per al desenvolupament de l’historiador: “Esa fue mi “alma de papel”. Junto a ella, mi alma campestre y rústica: la tierra fue para mi la otra maestra de história.” (Febvre, 1975, pàg.6-7).

Tots ells, amb una perspectiva de la història molt més moderna que els seus antecessors, deixen enrere una historiografia exclusivament política i de les classes dominants, integrada per dates i personatges importants i obren aquesta ciència a un àmbit molt més multidisciplinari. “Será preciso recurrir asiduamente a investigaciones auxiliares de arqueología y geografía agraria, incluso pedir ayuda a la botánica y a la pedología.” (Duby, 1999, pàg.5-6).

Amb aquesta filosofia, una societat és un element viu i per conèixer les seves circumstàncies i la seva evolució, cal submergir-se a la història i desgranar-la en els diferents elements que la conformen, tal com fa un gran expert en la societat barcelonina de finals del segle XVII i principis del XVIII com és l’Albert Garcia Espuche, per a qui, “… sense entendre cada un dels arbres que el formen, no serem capaços de comprendre el bosc.” (Garcia, 2010, pàg.17).

Amb tot, la forta adscripció de l’historiador a un territori o a una classe social, pot influir en el fet que la seva ideologia contamini el conjunt del seu treball. No en va, “… hay historiadores en los que la historia y la política tienen una íntima relación y se manifiestan como militantes de una forma de hacer historia muy comprometida …” (Corral et al., 2006, pàg.106). Aquesta relació pot arribar a conduir l’autor, a una mala interpretació del seu paper envers la història, i convertir-lo en una mena de creador de realitats paral·leles. L’afirmació de Manuel Anxo-Murado, historiador i periodista expert en manipulació de la història, no deixa dubtes: “Desde este punto de vista, el pasado no es la explicación del presente, es su justificación.” (Murado, 2013, pàg.13), i no en va, “… si el present és susceptible d’adulteració, el passat no està exempt de contenir falsedats malintencionades.” (Mayolas, 2016, pàg.15).

Indefectiblement, història i política van massa lligats de la mà, i l’historiador sovint oblida el seu paper de periodista del passat per convertir-se en un “generador d’opinió” d’aquest passat. Per en Fontana, “… la història acompleix per al grup la mateixa funció que la memòria per a cada individu, que és la de donar-li un sentit d’identitat que el fa ser ell mateix i no un altre …” (Fontana, 2004, pàg.179). En aquest sentit la història és un caramel per a les classes dominants. Si la història és un dels elements nuclears que conformen una societat, amb la seva reinterpretació podem provocar un canvi de direcció en l’enfortiment i cohesió d’aquesta.

Aquest “sentit d’identitat” que esmentava en Josep Fontana, és el que en molts moments de la nostra història li ha faltat al nostre país. L’ombra d’una historiografia castellana dominant que s’alimenta de la nostra, i el pes d’una historiografia dirigida des de l’Estat que gestiona un discurs oficial que impera arreu, ha deixat durant molt de temps, orfe l’imaginari propi fins al punt de tenir una societat amb greus deficiències pel que fa al coneixement dels seus orígens i de la seva raó de ser. Ara més que mai, cal tornar a picar pedra. “En la base de todo se sitúa de nuevo la investigación de las fuentes primarias, la auténtica materia prima del conocimeineto histórico.” (Ruiz-Domènec, 2000, pàg.19). Tornant de nou a les fonts, aplicant ciències multidisciplinàries a les investigacions que ens permetin una major apertura a la realitat, i donant-li a la història el caràcter d’element fonamental per encarar el futur, és com redescobrirem el que som i d’on venim.

Fa alguns anys, rellegint llibres i llibres d’història medieval que s’amuntegaven al capdamunt del meu escriptori, vaig comprendre que la història és com aquella tradició oral que es transmet de pares a fills i que mitjançant els filtres que inexorablement ha de travessar, acaba arribant-nos totalment deformada. Per moments, tenia la sensació d’escoltar les veus de personatges mítics, reclamant justícia històrica. Reivindicaven la seva veritat. Per això vull ser historiador, per a fer justícia i donar la veu als protagonistes de la història.

L’historiador té l’obligació d’utilitzar totes les eines al seu abast, de la manera més productiva per a la realització de la seva tasca, però hi ha una que és insubstituïble: el rigor. Els fets són fets, i les interpretacions ja són una altra història.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

BLOCH, Marc (1958). “La historia, los hombres y el tiempo”, Apología por la historia, o el oficio de historiador. México: FCE2001. Pàg.53-57.

CORRAL, José L., GARCÍA, Carmen, NAVARRO, Germán (2006). “Hacerse historiador y como hacerse”, Taller de historia. El oficio que amamos. Barcelona: Edhasa. Pàg.95-118.

DUBY, George (1999). “Adverténcia”. Economia rural y vida campesina en el Ocidente medieval. Barcelona: Ed. Altaya. Pàg.5-10.

FEBVRE, Lucien (1975). “Prologo”, Combates por la historia. Barcelona: Ariel. Pàg.5-11.

FONTANA, Josep (2004). “De què serveix un historiador en temps de crisi?”, DDAA, Mirades al segle XXI. Vic: Eumo. Pàg.173-193.

GARCIA ESPUCHE, Albert (2010). “Introducció”, Barcelona 1700. Barcelona: Ed. Empúries. Pàg.7-21.

MAYOLAS, Pep (2016). “Pròleg”, València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics. Barcelona: Ed. Llibres de l’Índex. Pàg.9-23.

MURADO, Miguel-Anxo (2013). “La espada de Pidal”, La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España. Barcelona: Ed. Debate. Pàg.11-17.

RUIZ-DOMÈNEC, José (2000). “En la encrucijada”, Los rostros de la história. Barcelona: Peninsula. Pàg.11-23.

PAGÈS, Pelai (1990). “El historiador y la historia”, Introducción a la historia: epistemología, teoría y problemas de método en los estudios. Barcelona: Barcanova. Pàg.43-71.

h1

Conferència al TecnoCampus – Mataró

Mai 31, 2017

Avui el Cercle Català d’Història, ha tingut l’oportunitat d’impartir classes magistrals al Grau en Logística i Negocis Marítims de CatalunyaTecnoCampus de Mataró (UPF). Els ponents han estat en Joaquim Ullan, President de l’entitat amb una exposició sobre “La Marina Catalana Medieval” i l’Eva Sans, Cap de Recerca també del CCH, amb el tema “El Port de Pals”. El nostre agraiment a la UPF i en especial al Professor Jesus E. Martínez.

 

Joaquim Ullan

h1

Es localitza el Port de Pals en un mapa de la Biblioteca Nacional de España a Madrid

Octubre 2, 2016

El port apareix representat en el famós mapa militar de Borsano digitalitzat a finals del 2015, una de les joies de la Biblioteca Nacional de España.

foto-1

El Principat de Catalunya va ser al llarg del segle XVII, escenari de l’enfrontament bèl·lic entre les monarquies espanyoles i franceses. Les campanyes militars exigien un excel·lent lent coneixement de la zona i els detalls que aportava la cartografia eren fonamentals per a l’èxit de les seves incursions i campanyes.
Ambrosio Borsano fou l’encarregat de realitzar el famós mapa militar datat el 1687, “El Principado de Cataluña y condados de Rossellon y Cerdaña”, un mapa que representa l’àrea geogràfica del Principat més antiga que es coneix a gran escala i que va trigar 12 anys a acabar on es veu indicat un port davant la platja i les mars de Pals.

La darrera troballa relativa al port de Pals (Baix Empordà), l’ha realitzada la investigadora i cap de recerca del Cercle Català d’Història Eva Sans. Aquesta darrera troballa se suma a les anteriors realitzades per la investigadora basant-se en documents localitzats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. Amb ells ja va poder demostrar l’existència del qüestionat port de Pals durant els segles XV, XVII i XVIII amb notícies d’embarcaments i desembarcaments des del S. XIII. Segons les seves declaracions: “Des del Cercle Català d’Història treballem per la recuperació de la Història de Catalunya i estem especialment centrats en el tema colombí. Aquests avenços no fan sinó confirmar que encara tenim molt desconeixement sobre el nostre patrimoni i la nostra història. Aquest ha de ser un treball transversal col·laborant amb més experts, sens dubte” respon.

La troballa en el famós mapa de Borsano, es va presentar el passat 6 d’agost en el marc de la IV Jornada colombina de Pals, una jornada d’estudi i commemoració organitzada pel Cercle Català d’Història amb el suport de l’Ajuntament de Pals, acompanyada d’ una recreació històrica amb els personatges de la Descoberta d’Amèrica i un simposi que va comptar amb les conferències de l’escriptora de més de 50 novel·les – Maria Carme Roca- parlant de la figura de Cristòfor Colom a l’imaginari col·lectiu, les darreres novetats en recerca colombina, documental i arqueològica sobre l’antiga vila marinera i el port de Pals a càrrec d’Eva Sans i la participació de Jesús Delgado -Pèrit cal·lígraf forense de la policia- parlant sobre les tècniques policials que s’han aplicat en la recerca colombina. La troballa inèdita l’ha publicat en primícia, la revista digital El Far de l’Empordà (www.elfardelemporda.cat)

Fins ara mai s’havia pogut trobar representat el nom d’un port a la zona de les Mars de Pals. En aquest cas surt representat amb el topònim de “Puerto” davant del que era antigament el golf o la badia de Pals, abans que la zona quedés coberta per la sorra i els sediments del riu.
Es tracta del port de Pals, perquè en aquella data no hi ha cap altre port actiu documentat a la zona com en canvi si ho està el port de la vila de Pals.
El port o Grau de Torroella de Montgrí fou cegat durant el segle XIV en canviar el curs del riu Ter.
La descripció del mateix que en fa el geògraf Avienus a la seva “Orae Maritimae”(S.IV.d.c) com també ho recull Josep Pla coincideix amb un corrent d’erudició format per geògrafs, historiadors y arqueòlegs que han estudiat la seva obra i afirmen que el port situat en aquest gran golf és la platja de Pals. L’autor llatí el descriu com: “Se abre allí gran puerto de gran seno y muy lejos y muy profundamente se interna el mar en la campiña; Mas entre ellos se extiende anchamente un puerto en el cual el mar no está sujeto a ningún viento…

El president del Cercle Català d’Història, Joaquim Ullan fa incís que la manca de documentació sobre el port de Pals no és casual. “Tenim documents sobre altres ports catalans i en canvi cal fer arqueologia documental per localitzar-ne sobre aquest. Casualitat o voluntat de voler fer desaparèixer el port de Pals?

En el mapa de Borsano, la zona de la platja de Pals al S. XVII – ara recta fins a l’Estartit- formava un gran Golf. A la zona s’hi trobava una vila marinera de la qual s’han identificat recentment les restes arqueològiques, anomenada “Torre de Pals”, on vivien els pescadors i la gent de la mar de Pals també documentats.
El Cercle Català d’Història i l’investigador local Narcís Subirana també tenen constància de més d’un port a la zona: el dels pescadors, el del Grau- indret que conserva el seu topònim com el cas del Grau de València- i també tenia embarcador- el molí de Pals- amb permís Reial perquè arribessin barques i vaixells fins al molí per carregar i descarregar farina, arròs o altres mercaderies amb sortida fins al mar.

foto-2

L’autor del mapa, Ambrosio Borsano d’orígen italià, fou un dels principals enginyers militars al servei del rei Carles II. Va treballar dins i fora d’Espanya i va elaborar més documents cartogràfics al llarg de la seva carrera militar. El mapa és de grans dimensions i es troba custodiat al Departament de Belles Arts i cartografia de la BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA. L’obra està envoltada de 16 petits plans de places fortes i cinc ciutats importants del segle XVII com Berga, Cardona entre d’altres on es localitzen amb precisió els llocs estratègics per a les conteses militars. A més, constitueix un document únic que proporciona abundant informació sobre la toponímia, la hidrografia o l’orografia així com els límits de la divisió territorial en vegueries, d’aquí també la importància i el valor de trobar-hi representat el topònim de PUERTO davant les costes i les mars de Pals (Baix Empordà).

Dins el seu treball de recerca, Eva Sans també va trobar més rastres del port de Pals esmentat en el llibre: “La Mediterrània, cruïlla de mercaders” de l’editorial Dalmau. En un paràgraf del llibre es diu: “Trobem els ports occitans, […] centres italians- Gènova i Venècia- i ports catalans- Cotlliure, Roses, Pals, Tarragona, Tortosa.
Segons la investigadora del Cercle Català d’Història, “seguim treballant sense descans per localitzar les proves dels vincles entre el descobridor d’Amèrica i el paper de Pals en la preparació i sortida del 1er viatge. Però mentre, estem centrats en la recuperació de l’antiga vila marinera de Pals i el seu port

Els estudis des de Catalunya sobre Cristòfor Colom i la relació i el paper de Catalunya en la Descoberta d’Amèrica amb més de 100 anys de trajectòria, viuen el seu millor moment. Iniciats a principis del segle XX pel reputat Luís Ulloa ex director de la Biblioteca de Lima a Perú, el 1927 sorprengué el món sencer quan desmentí la genovesitat de Cristòfor Colom i demostrà l’origen català del descobridor d’Amèrica en el Congrés Internacional d’Americanistes de París.

Totes les imatges son procedents del fons de la Biblioteca nacional de España.

Cercle Català d’Història
www.cch.cat

h1

Colom, Catalunya i Amèrica

Octubre 2, 2016

foto-1

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 2 d’octubre de 2016

La figura de Colom sempre ha estat controvertida. Malgrat el que es digui, des de sempre, una aura de misteri ha envoltat el seu origen i la seva història. Durant segles se’l va presentar com un intrèpid mariner genovès al servei de la poderosa i rampant corona castellana. Un visionari que es va llançar cap a aigües desconegudes -el Mare Incognitum- a la recerca d’un nou món. Una empresa gegantina que perseguia la glòria dels Reis Catòlics i el triomf de la cristiandat. Déu, pàtria i religió. Una teoria que posa en relleu la pretensió obsessiva de l’espanyolitat per tenir un paper central en la història universal. I que per la seva naturalesa ja resulta, com a mínim, qüestionable. Les investigacions recents confirmen les sospites passades i posen en dubte la versió oficial.

Colom era català?
En els anys de Colom -finals de la centúria del 1400- Catalunya era un solar fumat per les guerres civils que l’havien assolada. Un segle de conflictes. Primer va ser la segona part de Casp. Com sol passar, allò que els polítics no havien sabut tancar en un despatx, els militars ho van voler resoldre en els camps de batalla. Jaume d’Urgell -que volia dir les classes mercantils barcelonines- versus Ferran d’Antequera -que era el mateix que les oligarquies valencianes i aragoneses-. Després va venir el conflicte entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, que era una reposició inoportuna de l’anterior guerra. Amb els mateixos arguments. I amb la inevitable col·laboració de la madrastra Enríquez. Una versió sagnant de la Ventafocs adaptada a la Cort. I finalment, la revolució Remença.

Les investigacions recents apunten -amb certesa- que Colom procedia d’una família de l’estament mercantil del partit enfrontat a la monarquia. Barcelonins o mallorquins. I apunten, també, que Colom va ocultar la seva naturalesa per evitar les reials represàlies. Dues guerres -tres si es compten els Remences- eren motiu suficient per alimentar aquella mena d’odi secular, transformat en persecució política que no s’esvaeix amb el temps. I més quan el partit de Colom comptava les guerres per derrotes. D’altra banda, la seva correspondència epistolar -la que s’ha conservat- està escrita en castellà. Té certa lògica, perquè són cartes adreçades a l’administració castellana. Però els textos estan farcits de catalanades. Girs involuntaris. Coses de la llengua materna.

El primer mapa parcial d'Amèrica després de la descoberta de Colom

El primer mapa parcial d’Amèrica després de la descoberta de Colom

Què buscava Colom?
Colom no buscava Amèrica. El cert és que Colom va tenir els primers contactes amb el rei Ferran. I el cert, també, és que el Catòlic estava obsessionat a trobar una ruta alternativa per arribar a l’Índia. I això va condicionar -i molt- l’autèntic sentit del projecte de Colom. En aquells dies els turcs ja havien conquerit l’imperi bizantí, l’últim reducte de tradició romana i de religió cristiana a la Mediterrània oriental. I controlaven -monopolitzaven- totes les rutes comercials cap a l’Àsia. Un nou escenari que amenaçava la ruïna de les poderoses repúbliques mercantils italianes -Venècia, Gènova, Pisa- i comprometia el creixement de València i Nàpols, en aquells dies les perles de la corona catalano-aragonesa. Ferran i Colom buscaven una ruta per arribar a l’Índia per l’oest.

I aquí arriba l’altra gran controvèrsia. Perquè mentre la historiografia espanyola ha insistit, sempre, a fer sortir Colom i les caravel·les del port andalús de Palos; les investigacions recents apunten la probabilitat que ho fes des del port empordanès de Pals. Fins ara resultava difícil defensar la tesi Pals, però la localització d’una cartografia de l’època que dibuixa amb precisió el port medieval i d’uns gravats coetanis -un equivalent a les selfies contemporànies- que reprodueixen la imatge de la vila murallada i del castell, la reforcen. Palos -l’oficial- no va tenir mai ni castell ni muralla. I si es pretén defensar la versió oficial s’haurà d’acceptar que la selfie va ser -a propòsit- artísticament alterat amb Photoshop. Una situació que, automàticament, obriria altres interrogants.

Colom era un genocida?
Colom no va ser el primer que va arribar a Amèrica. També la investigació -i no precisament la dels historiadors catalans- ha provat que els islandesos van ser els primers occidentals que hi van posar els peus. Va ser en la centúria del 900. Cinc-cents anys abans. També els bascos -cent anys abans que Colom- ja hi havien posat els peus. En qualsevol dels casos no va ser una empresa colonitzadora. Islandesos i bascos, que no sabien que feien història, es van limitar a proveir-se de recursos naturals. I no hi van crear cap mena de població estable. Ni van tenir cap mena d’intercanvi significatiu amb els pobles nadius, més enllà del “jo et vinc a prendre allò que tu no fas servir i per tant no faig res dolent”. L’etnocentrisme europeu. La perversa ideologia de la superioritat europea.

Tot i que ell desconeixia les fites viatgeres de bascos i d’islandesos, el que si sabien -Colom i Ferran- és que l’Índia -que no seria massa diferent de l’actualitat- estava plena a vessar de gent. En cap cas es va plantejar -inicialment- una operació militar de conquesta. El viatge de Colom estava pensat per a establir colònies estables organitzades per comerciar amb els nadius. A l’estil de les colonitzacions gregues a la costa catalana en temps dels ibers. L’estudi de la seva correspondència -la de Colom- revela la sorpresa que li va causar la facilitat amb la qual va aconseguir connectar-hi. I també es delecta dels tractes beneficiosos que obté davant uns natius que -en el seu ideari supremacista- considera ingenus i incivilitzats. La conquesta i extermini de les nacions nadiues no té res a veure amb el projecte inicial colombí.

L'Orbis Terrarum de l'any 1700

L’Orbis Terrarum de l’any 1700

L’estàtua de Colom
Colom era un home del seu temps. Amb un innegable coneixement de la cartografia naval. Fins i tot amb una extraordinària capacitat en el difícil art de la navegació. Un visionari amb les seves llums i les seves ombres. Però era, bàsicament, un home del seu temps. Colom no és el descobridor del Nou Món. Amèrica no ha estat mai descoberta. La celebració del 12 d’Octubre és una burla macabra als pobles americans, fonamentada en els deliris del nacionalisme espanyol. I si algú es pot atribuir l’honor històric de la descoberta són els pobles amerindis que, procedents de l’actual Sibèria, fa deu mil anys, van iniciar la travessia de l’estret de Bering -durant els mesos d’hivern que el mar està glaçat- i van arribar a l’actual Alaska. Els autèntics descobridors.

Ni tampoc és el causant de la mort de milions de nadius. Ni tan sols, el responsable indirecte o l’inspirador intel·lectual. L’esclavització de les nacions autòctones derrotades, la transmissió de malalties desconegudes pels seus organismes, el contagi de l’alcoholisme, l’extracció i l’espoli fins a l’extenuació dels seus recursos naturals; són fenòmens directament relacionats amb la conquesta militar a sang i foc a la qual es van lliurar les potències europees del moment. Ningú resta lliure de culpa, perquè fins i tot aquells petits països que no hi tenien dominis, exercien impunement la seva brutalitat en complicitat amb les potències colonitzadores. L’antítesi del projecte inicial de Colom.

Si volem ser honestos amb la història, si pretenem depurar l’espai públic en ares d’una pretesa moral higienitzadora, Colom és a la cua dels candidats a desaparèixer. Segurament a tocar de Karl Marx o de Friedrich Engels. Abans, molt abans, tenim una llarga nòmina encapçalada per Habsburgs i Borbons. En les tres disciplines de la representació artística: escultura, pintura i arquitectura. Pensem si paga la pena destruir l’art per donar satisfacció a un cop de febre iconoclasta. Ho hem vist a l’Afganistan.

Font:
Publicat al portal elnacional.cat el 02/10/16

h1

La Batalla de les Illes Formigues

Setembre 4, 2016
Estatua dedicada a l'almirall Roger de Llúria

Estatua dedicada a l’almirall Roger de Llúria

Una altra de les batalles llegendàries dels èxercits catalans medievals, fou la coneguda com a Batalla de les Illes Formigues i que tingué lloc els dies 28 d’agost i el 3 i 4 de setembre de 1285, durant el regnat de Pere II el Gran. L’estol català, comandat per l’almirall Roger de Llúria, va derrotar al francès de Felip III l’Ardit.

La batalla serà una conseqüència de la decisió per part del rei de França d’envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a fer costat al seu cosí Carles I d’Anjou en conflicte amb la Corona d’Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran tampoc tenia el suport dels nobles tot i que aquests finalment s’hi van decantar a causa de les barbaritats causades pels invasors que avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d’una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa.

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

Tomba de Pere II “el Gran” a Santes Creus. Als seus peus descansen les restes de Roger de Llúria

El rei Pere decidir interrompre les línies de subministraments franceses donat que això els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà la flota catalana, sota el comandament de Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L’almirall arribà a Barcelona el 24 d’agost, essent informat de la disposició de la flota francesa.

L’almirall Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tan estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d’agost, va caure sobre l’esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, així com una destructiva pluja de virots llançats amb ballestes, que arrasà les cobertes franceses, la victòria fou completa.
La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l’època, per una matança massiva. Així, uns 300 ferits foren ofegats el dia 29, mentre que uns 260 presoners se’ls va cegar abans de retornar-los a França, acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvà la vida.

A continuació, Roger de Llúria entre el 3 al 4 de setembre va reconquerir Roses i ordenà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol que s’enduguessin a Barcelona tots els vaixells francesos que havien quedat a Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta derrota naval junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greument malalt, moriria a Perpinyà. La derrota francesa també va suposar la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere.

Joaquim Ullan
Publicat a la revista El Far de l’Empordà – Núm.8

%d bloggers like this: