h1

El llop de Montamara: El pròleg

febrer 6, 2019

L’any 2011, en Xavier Suescun va publicar El Llop de Montamara. Jo mateix vaig realitzar el pròleg de l’obra. Quant vaig llegir el manuscrit d’en Xavier Suescun, simplement vaig quedar encantat de la fabulosa història que allà s’explicava. Amb una habilitat extrema, en Xavier em va transmetre una història que quasi tancant els ulls, la podia reviure com si fos jo mateix part de l’acció. D’aquella lectura va nèixer aquest pròleg ….

La vida disfressada de llop
Pròleg de: “El Llop de Montamara”

La versió prèvia del Llop de Montamara, va arribar a les meves mans, el 26 de setembre d’enguany (2011), gràcies a una proposta que el president del Centre Comarcal Lleidatà, en Miquel Àngel Gento i Sostres, bon amic de l’autor, va realitzar al Cercle Català d’Història i en especial a la meva persona com a representant d’aquesta entitat. Aquest “encàrrec” no era altra cosa què escriure el pròleg de la novel·la en qüestió.

Assegut aquella mateixa tarda en un conegut cafè italià del carrer Comte Borrell de Barcelona i mentre esperava un dels seus deliciosos “macchiatos”, que tot sigui dit pocs saben fer com ells, em mirava de reüll el llibre, mentre tractava de posar en ordre la poca informació que en tenia del mateix. Concretament sabia, que la història que em trobaria escampada en els seus fulls, es centrava en un grapat de personatges que podríem anomenar anònims, i en les seves vivències en una terra tan dura i salvatge alhora que preciosa i lliure, com era el Pallars del primer quart del segle XX.

Potser per deformació professional i donat que la meva tasca al Cercle Català d’Història es centra pràcticament en la Catalunya medieval, el meu pensament tractava de trobar els ponts que em permetessin lligar aquest Pallars de principis del s.XX amb el Pallars del s.XV i amb personatges tan carismàtics com podien ser el Comte Hug Roger III o els homes que amb ell, van lluitar en aquella oblidada guerra civil que assolà el principat. El fet també, que en els primers fulls d’aquesta aventura em trobés esmentat un parell de cops al mític comte pallarès, em va donar encara més raons per realitzar aquest salt en el temps.

A poc a poc venien a mi, records com el de la nostra assistència als actes de commemoració del 500 aniversari de la mort d’Hug Roger III, emmarcats dins les “Festes del Setge d’Olp” (Guerra del Pallars, 15 d’agost de 1485), que van tenir lloc en aquella petita vila l’estiu de 2008. Records que refermaven la meva idea inicial per aquest pròleg però que alhora em feien oblidar el més important: que encara no havia obert la novel·la.

Així doncs i sense que perdés de vista el meu “macchiato”, els meus dits van començar a fer córrer els fulls del llibre entre ells, i a poc a poc em vaig anar endinsant en una atmosfera molt diferent de la que havia previst. Vaig anar coneixent a en Blasi, a la Maria, a la Francesa, a la Violant i a l’Alexandra entre d’altres i especialment a en Jan. Vaig viatjar a tots aquells paisatges pallaresos que tan fotogràficament transmet l’autor i fins i tot vaig tenir la sensació de sentir en la meva pell el fred gebrador tan diferent del que estem acostumats els esclaus de la gran ciutat. La vida, les alegries i les penes d’aquells personatges que als meus ulls ja eren de carn i ossos, anaven desfilant davant meu, fins a fer-me sentir part d’aquella història, d’aquells espais i com si ens coneguéssim de tota la vida.

Quan vaig acabar el llibre, els hi ben puc assegurar que ho vaig fer amb la pell de gallina. En el meu cap brollaven una sèrie de sentiments contradictoris amb un cert pòsit de tristor, amb una certa ràbia continguda o sensació d’injustícia, i amb convenciment què l’autor havia aconseguit el seu propòsit: fer-me viure i sentir en primera persona aquella èpica història.

En acabar vaig comprendre, que tot el pla inicial que m’havia proposat abans de començar la lectura de l’obra, era ja sols un record, i que la poca cosa que jo podia afegir al missatge que el llibre ens ofereix, poc o res tenia a veure amb aquella idea inicial.

Aquest llibre ens parla de la vida mateixa. És una història atemporal que podia haver succeït en qualsevol època de la nostra història i en qualsevol escenari del nostre país. És una història que té tots els ingredients necessaris per convertir-la en realitat en el nostre cor. És una història dual perquè ens parla d’amor i d’odi, ens parla de llibertat i esclavitud, de riquesa i misèria, d’homes i dones, del coneixement i de l’estupidesa, de la família i de la solitud, de la felicitat i de la desesperança. És una novel·la que aconsegueix fer-nos desitjar ser com el protagonista i alhora, no desitjar mai, passar les seves vicissituds.

En Jan, és aquell tipus d’home que tots haguéssim volgut ser. És una bèstia en llibertat. És net de cor, directe amb la paraula, un brau en l’acció i un devorador de la vida. En ell veiem totes aquelles qualitats que la nostra encarcarada vida en societat, ens impedeix desenvolupar, i totes aquelles reflexions que nosaltres no tenim temps ni de plantejar. En Jan es menja la vida a glops mentre que els personatges que l’envolten, són conscients que són esclaus d’ells mateixos i d’una situació social que els acabarà arrossegant a tots a la desesperació.

El llop de Montamara, cavalca entre la llibertat de les muntanyes eternes i d’uns paratges salvatges plens de vida i llum, i la vida en una capital esclava de la seva divisió de classes i de les explosions socials resultants. El llop de Montamara discuteix allò de què “Déu va crear a l’home”, per convertir-ho en “l’home va crear a Déu”. Capellans són els seus millors amics tot i ser aquests la negació d’ell mateix. Pel llop de Montamara, la cerca del coneixement i el modelatge de la personalitat i de l’esperit, no està pas enfrontada amb les ganes de viure, el desenfrè, la passió carnal i l’ambició. Per en Jan, la part física i la part espiritual són una sola cosa, són indestriables.

Amb el naixement del segle XX, neix també en Jan, i amb ell, se’ns obre una finestra a l’època dels nostres avis, potser explicada en mil i una batalletes que ens mostra una altra dualitat, la de les diferències entre les generacions d’aquells avis i d’aquests néts, i les semblances d’unes societats directament abocades sense solució, a no recordar el passat.

Aquella societat decadent, sempre dividida en classes enfrontades per interessos, és la societat de la burgesia, dels treballadors, de la pagesia, de les esquerres i les dretes, de la monarquia i de la república, de la Catalunya autònoma i de la Catalunya independent, dels cotxes de luxe, de les classes adinerades, dels comunistes, anarquistes, feixistes, de la riquesa i de la misèria, de les putes i de les senyoretes, dels capellans i dels maquis, de Canaletes, del Passeig de Gràcia, del Raval, de les Rambles, de Barcelona i de la Vall de Cardós, de Sort, i de Tavascan.

En definitiva, és la societat d’un país que creix, que evoluciona, que tracta d’aprendre dels seus errors i que sovint ensopega amb la mateixa pedra. És l’evolució natural de tota societat dual, com és aquella que per aconseguir perfeccionar la seva qualitat i nivell de vida i així apropar-se a la felicitat, escampa pel camí, grapats de misèria i sang.
En Jan és la vida mateixa i cada personatge de la novel·la és una prova per a ell. Aprenent a conèixer en Jan, ens coneixem a nosaltres mateixos, i qüestionant a en Jan, també ens hi qüestionarem. En Jan té una mica de tots nosaltres, i nosaltres tenim una mica d’ell.

Hi ha herois universals a qui tothom coneix, i també hi ha petits herois anònims que no per això deixen de ser menys importants. Com en Jan, segurament hi haurà hagut molts, a qui per llei natural hauran conegut ben pocs. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, vostès hauran conegut al personatge i amb ell també hauran après alguna cosa més. I no pateixin, si algun cop pugen per aquelles muntanyes, per aquells camins, per aquells rierols, pels mateixos llocs que en Jan trepitjà de la seva estimada vall, segur que tancant els ulls, encara sentiran udolar vall amunt, al llop de Montamara.

Palamós, 18 d’octubre de 2011

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

Nota:
Xavier Suescun va néixer el febrer del 1945 a Tavascan, cap de la Vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Després de cursar estudis de filosofia, es va convertir en un rodamón escèptic i un cínic bel·ligerant. Aspre i anàrquic, va viure a Olot, on, a l’empara d’una naturalesa exuberant, va escriure la seva primera novel·la, El llop de Montamara, titòl que originalment estava previst que fos, El llop de Tavascan.

Anuncis

One comment

  1. Pallars, terra de muntanyes, de ‘pala, bala, mala’ o sigui “pedra o muntanya” en ibèric



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: