h1

El concepte regió

gener 25, 2019

Espai, Territori, Lloc i Regió són conceptes que erròniament es fan servir com a sinònims. El filòsof Henry Lefebvre, veia l’espai, no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. Pel que fa al concepte territori, l’entenem com una part de la superfície terrestre contigua i/o interrelacionada que un grup social, una institució o una persona que utilitza, organitza i gestiona tot restringint i controlant l’accés. Els llocs, segons l’enfocament humanístic, no existeixen com a entitats, sinó només com a representacions i identificacions, resultat de les diferents experiències de les persones. Finalment, el concepte regió ha estat estudi de la geografia des de diferents escoles de pensament al llarg de tot el segle xx. En parlem tot seguit.

L’anomenada “Geografia regional” és un mètode de treball de la geografia que utilitza la delimitació de determinades àrees, anomenades regions, ja sigui per aconseguir descripcions ajustades a les diferents necessitats, o bé per facilitar la tasca d’interpretació i anàlisis de realitats geogràfiques més o menys àmplies.

A finals del s. XIX cau en decadència el determinisme positivista, que tenia en l’escola alemanya, la seva principal precursora, tenia com a principal característica l’adaptació de les idees evolucionistes del naturalista Charles Darwin (1809-1882). En aquesta època els temes socials encara no son d’interès per a la geografia i seran en Élisée Reclus (1930-1905) i Piotr Kropotkin (1842-1921) els qui no seguiran la tendència general i es convertiran en els màxims exponents de l’alternativa a Europa, anomenada geografia anarquista. Ells s’interessaran excepcionalment per temes socials a l’hora d’estudiar la geografia.

És a finals del s. XIX quan la Geografia Regional es configura amb un perfil més semblant a l’actual. Davant les geografies de països que estudiaven àmbits administratius delimitats sense cap criteri definit, la geografia acadèmica, desenvolupa el concepte de regió natural. La clau d’aquest concepte és la delimitació d’un àmbit terrestre en funció de la combinació de tota una sèrie de característiques naturals, sobretot geològiques. Si en el període anterior les ciències naturals havien estat bàsiques per a definir l’esperit positivista, ara es donava especial atenció a les ciències socials, en concret, a la història. El medi físic depenia bàsicament de les persones.
Destaca en aquesta escola la figura de Paul Vidal de la Blache (1845-1918), un dels fundadors de la geografia moderna. Va ser l’iniciador de la geografia humana, en què els éssers humans participen activament en l’organització i en la creació de les civilitzacions. Referint-se a l’home, diu “La seva influència sobre la terra és prou llarga; hi ha poques parts que no portin els seus estigmes. Es pot dir que d’ell depèn l’equilibri actual dels éssers vius.” (Vidal de la Blache, 1913, p.289-299).
Blache va arribar a la conclusió que la geografia era la ciència que estudiava els llocs, és a dir, els espais concrets del planeta que podien ser habitats pels éssers humans. L’estudi dels llocs el va conduir a la delimitació de les regions, un àmbit territorial més gran, on es podia comprendre la relació entre l’ésser humà amb el medi a partir de l’observació de les diferents formes culturals, econòmiques i polítiques diferenciades i que, per tant, podien explicar com era el resultat concret d’una determinada evolució entre la societat i el medi natural. També va crear els conceptes de paisatge per a explicar el resultat de les successives modificacions que l’ésser humà realitza sobre el medi físic i el concepte de gènere de vida, que serveix per a representar la integració de les influències físiques, històriques i socials que la relació entre l’ésser humà i el medi establia en un lloc determinat.

Paul Vidal de la Blache

Als Estats Units, de l’evolució cap al possibilisme, se’n deriven dues escoles, la geografia cultural, on Carl O. Sauer (1889-1975) va ser la figura més rellevant, i la geografia regional, descrita per Richard Hartshorne (1899-1992). L’objectiu de la geografia cultural era la comprensió i el coneixement de les diferències de la Terra en funció de les diverses cultures. En aquest període els conceptes fonamentals són cultura, aculturació i paisatge cultural. Per la seva formació, la interdisciplinarietat era intrínseca en la concepció de la geografia de Sauer, especialment en l’antropologia, la història, les ciències naturals, etc. Per a ell, “La geografia regional és morfologia comparada, és el procés de comparar paisatges individuals en relació amb altres paisatges.” (Haesbaert, 2010, p.32).

A partir de mitjans del segle XX es vol renovar la geografia academicista. La geografia quantitativa és un nou enfocament. Es basa en què l’experiència és l’origen, possibilitat i límit de tot coneixement, i en l’ús de la lògica i les matemàtiques. Rebutja la interpretació determinista i els mètodes qualitatius en ciència i fa ús de mètodes quantitatius, desenvolupament de la informàtica, etc. Els geògrafs britànics Richard Chorley (1927-2002) i Peter Hagget (1933), van posar de manifest les diferents línies de treball: L’anàlisi locacional basada en l’abstracció de les formes i la mobilitat espacial per a poder extraure teories. En aquesta línia de treball el concepte regió canvia radicalment, passa de ser entès com un espai excepcional a ser un espai abstracte perfectament comparable amb qualsevol altre espai. Apareix el concepte de Regió Nodal: “Unitats territorials definides a partir de la interdependència funcional i de la densitat de fluxos entre els seus elements, sense que puguin establir-se límits precisos. El sistema s’organitza entorn d’un pol o centre, en el que tots els seus elements es relacionen més intensament que d’altres localitzats fora de l’àmbit territorial.” (Mateo et al., 2016, p.36).

Ja a finals dels anys seixanta del segle XX als Estats Units va sorgir la geografia radical com a alternativa a la geografia neopositivista. Es plantegen per primera vegada l’estudi de problemes com el deteriorament del medi, la segregació racial de les ciutats, etc. La geografia radical o marxista es caracteritzava per analitzar les configuracions espacials de la vida social, a diferència dels neopositivistes, que es basaven en l’estudi de l’espai.

La necessitat de fugir de les lleis científiques, i de l’abstracció i mecanicisme que imposava la geografia teorètica i quantitativa, va fer sorgir la geografia humanista a mitjans de la dècada de 1970. Els temes com la territorialitat i el comportament dominant deixen de provocar interès, perquè tan sols estaven vinculats a aspectes econòmics i no hi intervenien els sentiments ni la consciència ni les intencions. La geografia humanista és transdisciplinària; les humanitats i les ciències socials són dues de les disciplines que adquireixen reconeixent en aquest període.

Catalunya: La comarca com a unitat de territori

La geografia estudia les interrelacions entre tots els elements que concorren en una àrea. Ara bé, això planteja un problema per exemple per a explicar com es delimiten les àrees. L’extensió i les característiques d’una unitat depenen de l’escala que es treballi, aquesta pot ser local, comarcal o estatal. És important tenir en compte que els criteris per a delimitar un espai varien en funció de la finalitat de l’anàlisi.
Una de les línies que distingeix l’escola geogràfica de Catalunya és l’organització territorial de l’administració pública, i especialment, la comarcalització. A partir de l’acceptació de la unitat del territori català com un espai diferenciat de les nacions i regions veïnes, apareix la creença en el dret d’organitzar aquest territori de la manera que la societat catalana cregui més convenient.

L’organització territorial administrativa de Catalunya és un problema irresoluble, ja que és impossible trobar una solució que agradi a tothom. Fonamentalment, no tothom opina igual, sobre com ha de ser l’estructura administrativa, sobre quines funcions ha de gestionar l’administració pública, i sobre quina és la identitat dels habitants de Catalunya.

Des d’una perspectiva geogràfica sempre s’han de tenir presents els aspectes derivats de les diferents escales territorials i, especialment, la multiplicitat d’escales que actuen alhora. Apareixen els conceptes de llindar i abast.

  • Tota funció que ofereix un nucli de poblament té un llindar mínim de demanda perquè aquesta pugui ser oferta.
  • Tota funció té un abast màxim que ningú està disposat, no pot o no vol superar per obtenir el servei.

Les administracions territorials de la Generalitat busquen el llindar i l’abast per tal que la població que utilitza uns serveis, tingui l’accés més eficient i eficaç possible. Això implica pensar en un model difús, flexible i en xarxa. Les diferents entitats administratives no poden continuar sent l’únic i exclusiu marc d’estudi geogràfic, ja que són superades per un munt dels processos de globalització i de desregularització i per avall per l’explosió de les singularitats interdependents de les localitats/llocs però que resulten d’estructures més àmplies i de processos més generals/globals.

En Cassassas i Nadal (1983) utilitzen tres àmbits per a explicar l’organització territorial de Catalunya. El primer és l’àmbit de vida quotidià, identificat amb el municipi. El segon és el de les relacions periòdiques no necessàriament diàries, identificat amb la comarca, i on el problema rau a identificar quins són els centres principals i on arriba la seva àrea d’influència i quin son els seus límits. El tercer àmbit és el provincial, alhora el més allunyat dels individus i per això les discussions del nombre i les seves funcions queden més per a institucions o grups de persones interessades.

En referència a les comarques, pel que fa als continents hi ha unes comarques molt desiguals en extensió, població i nombre de municipis que la comprenen. Segons la planificació comarcal de 1987, les comarques son ens locals que han de potenciar la gestió municipal i han de servir per reformar l’estructura municipal del país. Si la comarca ha de tenir interessos propis, cal agrupar municipis allà on realment hi ha interessos reals. Caldria dividir les comarques més grans, les que tenen massa població o les que tenen massa municipis. La comarca encara que tingui un concepte més geogràfic que funcional, elimina les diferències injustes inexistents i corregeix els desequilibris territorials.

Joaquim Ullan Martorell
@joaquim_ullan
Cercle Català d’Història

BIBLIOGRAFIA

CASSASAS, Ll., NADAL, F. (1983). “Les divisions administratives”. A: Bolòs, Maria de [dir.] Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Geografia General. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol.18, p.382-412.
HAESBAERT, R. (2010). Regional-global. Dilemas da Regiáo e da Regionalizaçáo na geografia contemporânea. Rio de Janeiro: Ed. Bertrand.
MATEO, J.M., BOLLO, M. (2016). La región como categoría geográfica. Morelia: Cica-Unam.
MENDIZABAL i RIERA, E. (2009). “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.87-109.
OLIVERAS i SAMITIER, J. (2009). “Reflexions sobre l’organització territorial de Catalunya”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.67-68, p.179-198.
VIDAL DE LA BLACHE, P. (1913). “Les caractères distinctifs de la géographie“, Annales de Geographie, vol.XXII année, núm.124, p.289-299.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: