h1

L’estranya bretxa entre Aragó i Catalunya

Setembre 10, 2015

“Com es va produir aquesta assimilació tan completa?
Amb la destrucció de la memòria històrica, és clar”

Estem tan acostumats a debatre sobre les fractures als Països Catalans, entre Catalunya, el País Valencià, les Illes i el Rosselló, que sovint oblidem la bretxa que hi ha oberta amb Aragó. I crec que mereix una elucidació que pot ser bastant enriquidora. M’explico.

Aragó i Catalunya han tingut una història comuna i estrets vincles entre 1167, data de la unió dinàstica, i el 1714, data de la destrucció de la Corona d’Aragó i la seva absorció per la nova Espanya unitària de Felip V. Catalunya i Aragó van solcat plegats les aigües turbulentes de la història durant 547 anys, i no hi va haver mai greus problemes. Per exemple: els reis de la dinastia catalana sempre van respectar l’idioma i les lleis dels aragonesos. Cal assenyalar-ho, perquè els castellans, amb Felip V al capdavant, van fer el contrari: van derogar els furs aragonesos al mateix temps que el catalans, i després van anihilar la seva llengua.

És curiós, per tant, que avui en dia els aragonesos siguin tant o més anticatalans que els castellans. El fenomen té una raó molt concreta: la castellanització d’Aragó ha estat un gran èxit. A principis del segle XXI, els aragonesos són gairebé més castellans que els castellans de soca-rel.

Com es va produir aquesta assimilació tan completa? Amb la destrucció de la memòria històrica, és clar. Avui dia, la majoria dels aragonesos tenen una noció molt vaga i absolutament equivocada de la seva història. En resum: que pensen la Corona d’Aragó era un Estat unitari com l’Espanya d’avui, que Saragossa en va ser la capital, que en sortien camins rals en forma radial (com després des de Madrid) i que s’hi parlava al castellà, a excepció dels catalans i alguns valencians enraonaven en una mena de chapurriau incomprensible.

La realitat històrica, però, és molt diferent. La Corona d’Aragó va ser composta, Saragossa no n’era la capital, no hi havia camins rals radials i ningú no hi parlava castellà. S’hi parlaven l’aragonès a Aragó i part del Regne de València i el català a Catalunya i la major part de València. Les llengües utilitzades per la Cancelleria reial a l’Edat Mitjana van ser l’aragonès, català i llatí, el darrer per a la correspondència internacional. No el castellà. L’aragonès va ser abandonat per la noblesa del segle XV, havia desaparegut de Terol i Saragossa a principis del XVIII i en l’actualitat sobreviu als Pirineus. No obstant això, el govern aragonès no considera aquesta llengua com a patrimoni, i ha tingut la poca vergonya d’anomenar-lo, per llei, LAPAPYP, en una denominació que es una burla a tots els filòlegs del món –i que tot apunta que desapareixerà-.

Aquest és el problema: l’esborrament de la història. Avui dia, la majoria dels aragonesos estan en contra de la independència de Catalunya sense saber que aquesta seria l’última de supervivència al segle XXI de la Corona d’Aragó, un estat prou important com per haver-se guanyat una gran nombre de pàgines a Vanished Kingdoms: The History of Half-Forgotten Europe, de Norman Davies.

(Nota final: si algun lector aragonès no em cregués, vist que sóc un malvat nacionalista català, pot llegir el llibre esmentat més amunt. Hi trobarà la realitat del que va ser la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana, vista per un intel·lectual anglès, i no pels historiadors nacionalistes espanyols).

Font:
Article de Francesc Puigpelat publicat al portal naciodigital.cat el 10/09/15

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: