h1

Amagar un dèficit descomunal

Juliol 25, 2014

XAVIER SALA I MARTÍN, Catedràtic d’Economia, Univ. de Colúmbia
Diari Ara, 2014-07-24

Montoro ja va dir que faria les balances fiscals per negar el dèficit fiscal català.

Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente, exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves reaccions.

Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.

Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta concreta.

Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per la informació.

Quarta. Com que sabem que De La Fuente i els seus ajudants han fet tot el possible per fer que aquesta dada del dèficit fos la més petita possible (ja va confessar Montoro que l’objectiu d’aquests comptes era polític: no donar munició al sobiranisme català!), sabem que el superàvit de la Generalitat independent segurament seria molt superior a aquests 8.455 milions.

Cinquena. Amb la independència, els diners addicionals que tindrà la Generalitat no són els diners addicionals que tindrà Catalunya. La raó és que hi haurà moltes despeses que farà la Generalitat i que abans feia el govern de Madrid, despeses que abans es feien a Espanya i a partir d’ara es faran a Catalunya. La resposta a la pregunta “I quants diners addicionals tindrà Catalunya com a país en cas d’independència?” és “el saldo de la balança fiscal calculada pel mètode del flux monetari”. Com que De La Fuente no ha fet aquests càlculs (i aquí és on aquell economista honest i respectable que era l’Ángel deixa de tenir respectabilitat, perquè un acadèmic com ell no hauria de participar en programes d’ocultació de dades), podem utilitzar les dades de la Generalitat: si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000 milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de Catalunya es quedarien al país.

Sisena. Els càlculs de De La Fuente i els seus col·legues suposen que les despeses públiques no territorialitzables i que es fan a Madrid beneficien tots els ciutadans de la mateixa manera. ¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado? ¿Ens beneficia igual que als madrilenys (que són els que viuen al costat del museu i el poden visitar amb més freqüència) o els extremenys? I el salari del rei? ¿Beneficia igual un monàrquic que un republicà? ¿I el salari de Wert? ¿Beneficia igual els espanyols que volen que l’escolarització a Catalunya es faci totalment en castellà que els catalans que volen que l’escolarització es faci en català? La veritat és que és gairebé impossible de saber a qui beneficia cada euro gastat per l’Estat. I, com que és difícil, De La Fuente fa un supòsit tan valent com arbitrari: diu que tota la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera. Clarament aquest és un supòsit gratuït, ja que el salari del rei no pot mai beneficiar de la mateixa manera un republicà que un monàrquic i el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans. Però si fem com De La Fuente i suposem que la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera, aleshores el 16% de tota la despesa que es fa a Espanya es fa en benefici dels catalans, ja que Catalunya té el 16% de la població espanyola. Que quedi clar que aquest és un supòsit arbitrari malgrat que De La Fuente li vulgui donar una naturalesa científica imparcial que no té. Igual de científic seria dir que les despeses que no beneficien els catalans (com el salari dels ministres Montoro o Wert) no haurien de ser imputades a Catalunya.

Setena. Els comptes de Madrid són un acudit. Dir, com ha fet el president d’aquella comunitat, que Madrid surt “el doble de perjudicat” que Catalunya pel sistema fiscal espanyol és una farsa. Com ja he dit, els càlculs de De La Fuente assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres comunitats. Tant se val que aquestes despeses es facin a Madrid, generin negoci a Madrid i tinguin un impacte macroeconòmic a Madrid. La realitat és que, segons De La Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan “per als no madrilenys” i, per tant, no s’assignen a Madrid malgrat que es fan a Madrid. I, esclar, si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que Madrid paga molt i rep poc. ¿Resultat? Un dèficit de la balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més perjudicats són ells! Això és una gran mentida.

És com si un grup de 17 amics organitzem una festa al teu restaurant. Ens cobres a tots en proporció a la nostra renda i, com que tu, el propietari del restaurant, ets el més ric, ets el que pagues més. L’amic català és el segon més ric i, per tant, el segon que paga més. I així successivament. Si només mirem què paga cadascú sense tenir en compte el negoci que es fa amb la festa, sortirà que tu, el propietari del restaurant, ets el que paga més. Això és comptablement cert. Però el que no pots fer és dir que ets el més generós i solidari, perquè, a part del que pagues, tu estàs fent un negoci descomunal amb la festa. Si tinguéssim en compte que aquest negoci es fa al teu restaurant (i això és el que fa el mètode del flux monetari que De la Fuente i Montoro oculten), resulta que ja no ets tan generós. Doncs al dèficit de Madrid li passa exactament el mateix: De La Fuente diu que el 85% del salari de Wert s’ha d’assignar a la resta dels espanyols tot i que, en realitat, es gasta a Madrid i beneficia els seus restaurants i negocis.

Posar el dèficit de Madrid com si fos comparable a la resta sembla fet només per poder dir que el dèficit català no és tan gros com diuen. De fet, aquesta ha sigut la reacció de la premsa afí. Però, entre les comunitats que no fan negoci amb la festa de la capitalitat, les dades de De la Fuente confirmen que Catalunya és la més perjudicada d’Espanya, amb un dèficit quatre vegades més gran que la segona, el País Valencià, i gairebé sis vegades més gran que la tercera, les Balears.

Resumint: des del punt de vista fiscal i econòmic, Espanya continua sent un mal negoci per a Catalunya i aquesta realitat no canvia amb la publicació de la balança fiscal de Montoro i De La Fuente. L’única cosa que canvia amb aquesta publicació és que ara ja podem constatar la deshonestedat intel·lectual de qui fa mans i mànigues per amagar un dèficit descomunal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: