h1

L’enigma Colom (un breu tastet)

febrer 23, 2014

Anteriors articles:

Avançament editorial. Un tastet de L’enigma Colom de Maria Carme Roca

L’illa dels llibres us ofereix un avançament de la novel·la L’enigma Colom de Maria Carme Roca que l’editorial Columna publicarà el proper 18 de febrer.

bloc1

Maria Carme Roca ens proposa una novel·la història per aconstar-nos a la figura de Colom per defensar i mostrar al món la catalanitat de Cristòfor Colom, així com també, denunciar l’afany d’alguns sectors per a esborrar tot rastre català.

Maria Carme Roca, autora de les novel·les Intrigues de palau , El monestir proscrit, Barcino i Escollida pels déus ens presenta una novel·la plena de venjances, interessos i conspiracions creuades que tenen com a nexe d’unió l’almirall Colom i el seu gran projecte.

La trama de L’Enigma Colom se situa al 1493, quan Colom ha tornat de les Índies Occidentals i prepara una altra expedició.
El protagonista és Guerau de Gualbes, fill bastard d’un noble, que havia treballat sota les ordres de l’almirall Colom. Guerau fa l’impossible per recuperar la confiança del seu antic mentor i l’amor de Blanca, la dona que estima, però alhora es veu obligat a amagar-se dels seus enemics en una Barcelona que intenta mantenir les seves institucions d’autogovern malgrat els intents del rei Ferran el Catòlic per controlar-les.

Un tastet de L’enigma Colom

bloc2Ell tenia un secret, un de molt important. Aviat vaig intuir que el corsari Joan Colom ocultava una intenció, un objectiu ben determinat. Com si fos un joc, em vaig proposar descobrir quin era; potser ho feia que llavors jo era molt jove, noméstenia tretze anys.

No era gens fàcil fer-li preguntes, perquè era reservat i poc parlador, però vaig aconseguir guanyar-me la seva confiança.
—No t’impacientis, Guerau —em deia adonant-se del meu afany per saber de tot—, que el camí del coneixement és molt llarg i cal anar pas a pas.

Potser sí, i per això vaig aprendre a callar i a escoltar per més que desitjava fer via. Vaig procurar estar atent, orelles i vista ben alertes, a la recerca de qualsevol dada que m’indiqués què amagava.
Sovint, quan la tarda moria entre les minses llums del capvespre, s’acostava al mar, ja fos al port o a la platja, perquè tot depenia d’on haguéssim atracat. Dempeus, com si esperés l’arribada d’una nau, esguardava la línia de l’horitzó, una línia que traspassava amb el pensament. L’Almirall,que és així com més m’agrada anomenar-lo, s’hi podia estar hores d’aquesta manera, tot sol, només acompanyat de les pròpies reflexions. L’actitud tranquil·la i contemplativa d’aquelles estones contrastava amb l’intens tràfec de l’activitat marinera que governava la seva vida. I també amb la seva edat, perquè era un home jove que encara no havia complert els vint-i-cinc anys.

Quan sojornàvem a algun poble o ciutat, mentre que la majoria de la tripulació se n’anava de gresca a les tavernes, a beure vi o a la recerca de dones, l’Almirall o bé es quedava al vaixell, llegint, estudiant o fent anotacions, o bé se n’anava a la vora del mar. Ben a prop de la riba, deixava la mirada fixa en l’anar i venir de les onades que bressolaven les seves cavil·lacions.
Jo, que només era un grumet, així que en tenia oportunitat el seguia i l’observava tot procurant de no molestar. I ell, com que no el destorbava, consentia la meva presència.

Em cridava l’atenció que, enmig dels pensaments que devia rumiar, dibuixava símbols i figures a la sorra sempre que fos prou fina i compacta per permetre’n el traç. Feia tota mena de figures geomètriques: piràmides, espirals, hexàgons, octògons, cercles amb quadrats inscrits…

Però les esborrava tot seguit amb una dissimulada despreocupació per no deixar-ne rastre. De vegades, em donava conversa, conversa que jo buscava. M’imagino que el devia afalagar que li anés al darrere, perquè jo no tenia cap recança a mostrar l’admiració que sentia per ell i que creixia cada dia que passava.

Aleshores l’Almirall em regalava part dels seus coneixements, que abastaven totes les disciplines, petits glops de saviesa que jo absorbia amb interès. M’ha quedat gravat el que amb freqüència em repetia:
—No menystinguis mai cap saber, Guerau, vingui d’on vingui… Al principi, crec que tot el que m’explicava, ho deia
amb la convicció que l’endemà jo ja ho hauria oblidat; devia pensar que només em volia entretenir.
S’equivocava: jo volia saber. I amb el temps, ell també en va ser conscient. M’omplia d’orgull que compartís amb mi bocins dels seus coneixements, però jo perseguia una dèria: descobrir el seu secret.

Saber llegir em va ajudar a esbrinar-lo. N’havia après quan vivia a Tàrrega amb la mare. El pareMaties, el rector de la parròquia de Sant Antoni, me’n va ensenyar. I també sabia distingir algun dels símbols que l’Almirall dibuixava.

Els vaig aprendre durant el breu temps que vaig passar amb els germans hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Com que sabia que els membres de l’orde, en part hereus de la del Temple, es passaven codis ocults a través de símbols, per això tenia tanta curiositat per saber què feia el mestre Colom. El problema era que jo encara no els sabia desxifrar.

Al cap de poc temps d’haver-lo conegut em vaig preguntar si l’Almirall era un milites Christi, això des que em vaig fixar que dibuixava la creu de les vuit puntes, la creu «patada», la de les vuit benaurances. La creu templera.

Però ell mai no parlava de codis, ell només m’ensenyava part dels coneixements que aprenia dels homes savis de l’època i de molts altres que ens havien precedit. No volia ser impertinent ni estroncar una possible resposta amb les meves demandes, així que vaig esperar l’ocasió, que finalment, va arribar.
Va succeir una horabaixa. Érem a una petita població costanera del sud de França, SantaMàxima, crec que es deia.
Va fer un quadrat damunt la sorra mullada i a dins hi va començar a inscriure amb el dit unes paraules que jo coneixia: sator, arepo…—… tenet, opera, rotas —vaig continuar dient sense poder-me estar de tenir la boca oberta, il·lusionat de poder participar.
Es va aturar i em va mirar als ulls amb atenció. Llavors era ell qui estava intrigat.
—Com és que saps aquestes paraules? —em va preguntar.
Em vaig posar vermell com si m’hagués enxampat en una malifeta.
—Quan vaig estar al castell de l’Espluga Calba, els germans hospitalers me les van ensenyar.

bloc3

Vaig esperar que ell digués la seva, que m’expliqués on les havia après ell. Però es va limitar a somriure lleument, a esborrar les paraules i a anar-se’n deixant-me amb la cremor de la intriga, amb un munt de preguntes que no vaig poder formular. I enfadat amb mi mateix per no haver-les fet.

Malgrat la decepció inicial, aquella breu conversa va obrir una porta que fins llavors m’havia estat vedada, va permetre que l’Almirall comencés a desvelar-me el seu secret.

Durant els dies següents, així que ens trobàvem sols, em parlava d’unes terres llunyanes que hi havia cap a Occident, a l’altra banda del Mar Oceà. Què deia? Terres més enllà dels confins coneguts? Els mateixos que ell m’havia mostrat a les cartes de marinejar?

Un vespre, tot estant pel port de Marsella, em vaig fixar en la lluïssor de la seva mirada, que reflectia la passió d’aquella idea que el tenia obsessionat.

—Ptolemeu ja en parlava, Guerau; això no és nou… Es va interrompre en adonar-se que jo no tenia ni la més remota idea de qui era aquell Ptolemeu.
—Era un savi grecoegipci —va afegir de seguida—, va viure a Alexandria entre el segle i i el ii de la nostra era. Sabia d’astronomia, geografia, matemàtiques. Gràcies als manuscrits àrabs es va preservar la seva ciència. Però no estic d’acord amb tot el que va explicar…
—Ah, no? —vaig demanar desconcertat. Me l’havia presentat tan savi que estava convençut que l’Almirall creia a ulls clucs el que deia Ptolemeu.
—No. Això també ho hauràs d’aprendre: els homes, les persones, ens equivoquem… Ptolemeu afirmava que la Terra era el centre de l’univers, que tot gira al seu voltant, però anava errat.

A mi em semblava llavors que aquell savi tenia més raó que un sant amb allò que afirmava, però l’Almirall ho va rebatre amb tanta convicció que no em vaig atrevir a replicar.
—I aquestes terres de l’altra banda —vaig prosseguir, perquè no volia desaprofitar aquell vespre que estava conversador—, hi ha més gent que en sap, de la seva existència? I per què no surten a les cartes?
—En alguna carta de marinejar, sí… Ja t’he parlat del mestre Cresques, Guerau —va dir amb un cert retret, com si no hagués estat prou atent—. Però hi ha errades…
Parlava pausat, concentrant-se en el que deia. Jo anava a preguntar quina mena d’errades, però ell se’m va avançar.
—Has de tenir en compte una altra cosa: sovint res és el que sembla, i tot esdevé una gran mentida. Va dir aquelles paraules molt sorrut, preocupat. I jo també m’hi vaig quedar en plantejar-me si aquelles terres occidentals existien de debò.
—I, allà, a l’altra banda de l’oceà, què hi ha? —vaig demanar.
—Més terres, no et pensis, res d’estrany o que no sigui d’aquest món. Però són diferents, és clar…
—Hi anireu? —vaig demanar excitat—. Us hi podré acompanyar?
—Ja ho crec, Guerau. Si Déu vol, t’ho puc ben assegurar.

Font:
Publicat al web L’ILLA DELS LLIBRES, el 14/02/14

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: