h1

El Xoc Dialèctic que vaig tenir amb Durao Barroso

febrer 4, 2014

XSiM

El periodista d’El Mundo destacat anualment en el Fòrum Econòmic Mundial, Carles Segòvia, revela en la seva edició d’avui (2014.02.02) que, en una sessió que va tenir lloc el passat dia 23 de gener a Davos, hi va haver un xoc dialèctic entre el president de la comissió europea, el portuguès José Manuel Durao Barroso , i un servidor. Jo no tenia intenció de fer públic l’intercanvi, però atès que El Mundo ha fet el primer pas, deixeu-me que doni els detalls del que realment va passar perquè el que explica El Mundo no és del tot complet i les paraules que posa en els meus llavis no són exactes.

El tema de la sessió era el “renaixement d’Europa”. La idea era debatre sobre si Europa estava renaixent de les seves cendres econòmiques, polítiques, culturals o artístiques i, en cas que no ho estigui fent, què hauríem de fer entre tots perquè ho faci. Entre els ponents hi havia polítics (com el propi Durao Barroso), empresaris, artistes, historiadors i economistes (com jo). Com a president de la UE, Durao Barroso va fer un discurs molt optimista en què va destacar els valors de la democràcia i la llibertat a Europa. També va assenyalar el grandiós èxit que ha representat la constant expansió de UE: “fa un any tothom pensava que Europa seria més petita perquè hauria països com Grècia que sortirien i en canvi és més gran perquè han entrat països com Croàcia i, altres, com Sèrbia, estan a punt de fer-ho “. També va assenyalar el desig que el procés d’integració d’Ucraïna no es veiés interromput pels recents esdeveniments de Kíev.

Després de Durao Barroso em va tocar parlar a mi. Principalment vaig parlar de la crisi econòmica i la competitivitat d’Europa. No tenia previst fer-ho però, en escoltar el discurs de Durao Barroso, vaig decidir afegir un comentari final. Jo sabia que Durao Barroso era un dels pocs dirigents europeus que havia afirmat que si Catalunya votés a favor de la independència d’Espanya, automàticament quedaria fora de la Unió Europea i això em va semblar inconsistent amb el seu discurs sobre l’èxit que per a Europa representava la incorporació de Sèrbia i Croàcia. I com era a la cosmopolita Davos on totes les idees es poden discutir educadament, vaig utilitzar l’última part del meu discurs per fer-li una pregunta al president de la UE. Les meves paraules literals van ser:

“Sr Durao Barroso, aplaudeixo i comparteixo el seu discurs sobre les bondats de la democràcia a Europa i entenc que tregui pit per l’exitós procés d’ampliació a països com Croàcia i Sèrbia. És molt important que Europa sigui cada vegada més gran, tingui cada vegada més ciutadans i sigui cada dia més democràtica. Però hi ha una cosa que no entenc. Croàcia i Sèrbia han aconseguit la independència a través de sagnants guerres, amb abundants crims contra la humanitat que estan sent jutjats pel tribunal de l’Haia. Com vostè sap (perquè ens coneixem), encara que jo estigui a la delegació nord-americana, sóc originari de Barcelona. Li esmento aquest detall perquè els meus compatriotes catalans estan demanant un referèndum que els permeti decidir si volen seguir a Espanya o prefereixen anar per un altre camí. Enmig d’aquest procés vostè, senyor Barroso, ha dit que si els catalans voten a favor de la independència, automàticament quedaran fora d’Europa. Jo tinc no res contra els ciutadans dels Balcans però li pregunto : De debò que l’Europa democràtica de la que vostè se sent tan orgullós és una Europa que celebra la incorporació de països que aconsegueixen la independència a través de cruentes guerres però amenaça amb la expulsió a qui busca el mateix a través dels vots? El públic present va aplaudir.

Encara que no estava prevista la seva rèplica, Durao Barroso es va aixecar ràpidament i, molt amablement, em va contestar:

“Estimat Xavier, tu saps que jo estimo Catalunya i als catalans. I crec que els Catalans també ho saben. L’únic que jo he dit és que la UE és una unió d’estats i qui forma part dels tractats és l’estat espanyol pel que, si Catalunya passés a ser un estat diferent d’Espanya, no podria formar part automàticament de la UE” . És més, va afegir, “la majoria d’institucions internacionals, com les Nacions Unides, també són acords entre estats i, per tant, tenen el mateix problema.”

La moderadora em va concedir el dret a rèplica i em va tornar el micròfon:

“Senyor President, té raó vostè: la UE no és l’única institució internacional que té aquest problema. És veritat que tots els països que s’han independitzat violentament acaben formant part de les Nacions Unides amb tota normalitat. Però això no hauria de ser motiu d’orgull sinó de vergonya, no només per a la UE sinó per a tota la humanitat. No va sent hora que, com a éssers humans lliures i democràtics, comencem a rebutjar les fronteres traçades amb sang i violència ia acceptar les que es dibuixen amb els vots dels ciutadans? Jo crec que si. És més, penso que com en tantes altres ocasions al llarg de la història, aquest procés hauria de ser liderat per Europa. Aquesta podria ser una de les bases sobre les que es fonamenta el nou renaixement d’Europa.”

I vaig afegir: “Dit això, és veritat que la UE és una unió d’estats però els tractats no estan escrits en pedra. És més, darrere d’aquests estats estan les persones i ara hi ha 7 milions ciutadans europeus, que tenen un passaport granat en la tapa davantera estan escrites les paraules Unió Europea, i que vostè amenaça amb expulsar. Quan aquests ciutadans li preguntin a vostè, per què em treuen la ciutadania europea i si la donen a Serbis i Croats?, vostè els haurà de respondre : és que vosaltres vau tenir la gosadia de votar i això, els tractats europeus no ho toleren! I quan ho faci, com creu que la resta del món valorarà els valors democràtics de la nova Europa de la qual vostè se sent tan orgullós? És aquesta l’Europa que estan vostès fent renéixer? Perquè si ho és, el primer que no vol ser europeu sóc jo”. El públic va guardar un incòmode silenci fins que la moderadora va donar pas al següent ponent.

En acabar la sessió, Durao Barroso es va acostar a la meva taula i es va asseure al meu costat. Vam parlar durant una bona estona … encara que aquesta conversa és privada i no vaig a revelar el seu contingut. Ni tan sols si El Mundo la revela primer.

Font:
Publicat al blog de Xavier Sala i Martin el 02/02/14

Anuncis

One comment

  1. Ha caigut una gran gota de sabó sobre la grassa de la legislació europea i ha obert un espai on acollir i incorporar noves, que ja era hora. Així, ple de la raó més sòlida, haveu iniciat un camí sense retorn tant important com la igualtat entre blanc i negre, homes i dones,….. Pot ser que no es resolgui demà però no te volta de full.
    MOLTÍSSIMES GRÀCIES.
    Dídac



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: