h1

Carta al Pep Guardiola

Agost 9, 2013

guardiolaMai han pogut veure’t ni en pintura. “Ells”, els qui es pensen que tenen la manilla a la mà, el botó del on-off, l’aixeta que tot ho deslloriga, a les seves ordres no poden pair que un xaval de poble sigui un paio al qual tot Déu se li posi al telèfon. Es més fort que ells, qui és aquest parvenu? Amb qui ha empatat aquest nanses? No poden amb tu.

Hi ha una mena de subespècie de tarats, amb dret a arbitrar el que ens convé i el que no ens convé als catalans segons el que els hi passi pel presseguer, que no han pencat en sa vida més enllà de gestionar les amistats del papa i l’agenda construïda a ESADE. Un grapat de paràsits socis del Tenis Barcelona, del Polo i amb palcu al Liceu per punyetera coincidència dels astres i la genètica. Fills dels qui per fer negoci suportaven falangistes, néts i besnéts d’homes i dones als qui els cauria la cara de vergonya en veure la degradació de la raça que representa aquesta colla de pijos superficials que es pensen que Joseph Conrad és un after shave i Chesterton un estil de mobiliari.

Jugadors d’avantatge, criptomasclistes, amos de res i milhomes de tot. Per a ells Catalunya és un parc temàtic per tenir un xalet a la Cerdanya i esquiar, per obrir la casa de Llafranc per Sant Joan, sopar llagosta amb pollastre a l’Aiguablava i donar-se-les de Josep Pla. Perquè aquests nanos que manen a tot arreu, com si fossin qui sap què, des d’abans d’haver fet el primer polvo, això si que ho tenen… ningú no els pot discutir la catalanitat, que ells no són fills d’un guàrdia civil com la hortera de la Camacho, ni d’un botiguer de la Barceloneta com el xaval aquest en Ribera, ni d’un menestral del bolsín com en Pujol.

Ells van fer Catalunya. Vaja… exactament ells no… els seus besavis, els seus avis. Tenen el vincle espermetoizal amb el moll de l’os que clavà els fonaments de la societat civil catalana, del Liceu, el Palau de la Música, la Vanguardia, l’Ecuestre i el Barça, sobretot del Barça! Tots culers de soca-rel! Que és la màxima expressió del que mai reivindicaran cara Madrid: la final de les ampolles, el fitxatge d’en Di Stefano i el zero a cinc d’en Cruyff, no fos cas que dividíssim la societat reclamant quelcom més que un pacte fiscal, i de rasquis.

Que aquí és on acaba el seu esperit reivindicatiu, en la competició absurda per les copes ara del Rei, i ara del Generalísimo que la història els ho demana. En guanyar la Liga Española de Furbo arrastrant l’equip d’en Sami i en Ventolrà per camps de ranci aroma de Las Gaunas, Los Pajaritos o El sardinero.

A la que poden garantir que els americans o els japonesos no els fotran fora de directors generals de l’empresa que son pare es va vendre fot quinze anys; un cop han censat la iaia a Calahorra per tal de no haver de pagar impostos de successió; quan s’han assegurat la lleialtat del calb botifler i la societat patrimonial heretada seguirà pagant impostos com “empresa familiar”, a la gepa dels industrials de debò… és el seu moment… que fot anys que s’esperen i ja els toca ser directius del Barça.

Quatre trucs en aquest i en aquell, que no patiu que puc avalar fins aquí i fins allà, però es que ho porto al cor i a la llotja podré fer aquest o aquell negoci… o… vaja… donar-me pisto collons! que em pertoca per dret de sang, no? Doncs això! Que per cantar-los les misses de lloança reparteixen copets a l’esquena, engrunes de poder en forma del mòbil personal d’aquest o aquell, i es ventilen el festorro entre els de sempre, que els mitjans de comunicació els tenen de cara, cony! Si hi manen els seus!

Però… va i resulta que els hi surts tu. El nano de poble, més català que el pa amb tomàquet, de genealogia treballadora, dels de família que les ha passat magres però que ha caminat sempre amb el cap ben alt perquè no els deu res a cap d’aquests malandrins. I vas… i la toques tio! Que encara et tremolaven les cames davant la xicota i et faltaven uns quants Cola Caos per fer el pes i en Johan et fot debutar. I esdevens quelcom del que no en teníem notícia: el 4 ideal.

I mira que podies no haver emprenyat i haver-te quedat amb el noi de comarques que arriba a tocar el cel per portar la samarreta del Barça enganxada a la pitrera. Podries haver seguit el que “ells” esperaven de tu, haver anat a perseguir el cul d’alguna model, no haver pensat, no haver llegit, no haver-te preocupat del que passava més enllà del vestidor. Però no. Havies de ser diferent i florir com un semidéu grec, i no esgarrar-la, i saber una mica de tot, i mantenir-te allunyat de la tonteria dels famosos, dels jurgolistes…

I no t’ho van perdonar. Un xiuxiueig aquí, una filtració allà, i l’enveja dels malparits va dibuixar la mentida i la crucifixió. Que si erets un marica enamorat d’en Figo, que si de tant anabolitzant no jugaves per no rebentar l’escala dels controls antidopatge, que si tenies la SIDA per promiscu. Ai… aquell article als papers del Godó que es titulava El noi de la mare –que ja no se si signava en Bañeras o l’Escorcia, que tantomontamontatanto- que venia a dir que jugaves per omplir la quota de catalanitat comarcal. No el busquis si no el vas retallar, que a Internet no es troba, que fa lleig.

Fastiguejat, vas marxar a Itàlia, a voltar pel món, que s’ha de viatjar! I les hienes aquí encantades de la vida quan et va sortir el maleït bolet del dopatge… i jo –perquè vegis que et sóc crític, escandalitzat quan et vas deixar créixer aquells ridículs rínxols d’alopécic que provaven de tapar-te la closca-. Càsum dena!

No havies dit encara la darrera paraula. Tots en som conscients. Vas venir per aquí a fer de míster, cridat a la glòria pel fallit tsunami del independentisme, pel califa del Luz de Gas, i encara ens tens a tots bavejant de plaer. Cardar-li 6 al Madrit… al Bernabeu… les Champions… Déu meu! Per sort “ells” tot això no t’ho podran treure mai. Ni a tu, ni a nosaltres. I saps perquè? Perquè entre tu i l’Obama –i ja te’n pots enfotre si vols- heu fet creure a un poble derrotat que TOT és possible, si un nano del Bàges va convertir el Barça en el millor equip de la història del futbol i un negre va arribar a ser President dels Estats Units… ja em direu si els catalans no ens podrem desempallegar d’Espanya, malgrat tot, i malgrat “ells”.

Gràcies Pep! Semper fi! I que ho guanyis tot al Bayern!

Font:
Publicat al bloc SAVALLS el 06/08/2013

Advertisements

One comment

  1. Reblogged this on El Bloc de l'Andreu Llovera.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: