h1

Les investigacions de D. Enric Mitjana de las Doblas sobre l’ascendència i relacions de Joan (Cristòfor) Colom i Bertran (3a part)

Mai 3, 2013

Tercera part de la conferència donada el 24 d’abril del 2006 a la Seu d’Òmnium Cultural

Llegir 1a part | Llegir 2a part

En el capítol de Santàngel i les Capitulacions de Sta. Fe, ens explica que:

Fracassades les negociacions de Fra Desa i Cabrero i les del pare Pérez amb Coloma, i despedit Colom de la Cort, sols quedava la insistència de Santàngel, que amb les gestions que va fer a la Reina Isabel de Castella, aconsegueix fer retornar a Colom i tornar a plantejar les negociacions delegant a Coloma, per part Reial, i al pare Joan Pérez per part de Colom, quedant Santàngel com a àrbitre per a dirimir les discòrdies i el que faltes.

Colom exigia, per realitzar l’expedició, un contracte o capitulacions clares com era costum a Catalunya quan s’organitzava una expedició armada, en el qual hi constaven totes les atribucions i facultats que s’atorgaven al cap de l’expedició i les condicions que s’acordaven per ambdues parts.

Aquestes condicions es resumien en tres grups:

El primer, en la jurisdicció o comandament que havia de tenir, exigint Colom el títol d’Almirall i de Virrei, títol existent solament a Catalunya i inexistent a Castella, essent aquests títols els de major rang en les jerarquies superiors de l’època. Càrrecs necessaris per al bon govern de l’Armada i de jurisdicció en terra per poder impartir justícia i ordenar i organitzar les operacions de conquesta i de govern de les noves terres.

fot01En segon terme i dimanant de l’anterior, la recompensa nobiliària, com era costum a Catalunya, en les accions de guerra o conquesta, no essent com equivocadament s’ha volgut interpretar, que demanava que se’l reconegués noble, qualitat annexa a un llinatge, la qual ja se li reconeixia pel títol que se li atorgava de “nobili vir” i per la utilització de les seves armes heràldiques, si no que volia ser recompensat amb el títol de Comte, Marquès o Duc segons la importància de la conquesta i per la pràctica com es venia fent en les campanyes d’Itàlia i Granada. Aquest títol va ser reconegut a favor del seu fill Dídac Colón i Palestrelo amb la creació del Ducat de Veragua i de la Vega, i el Marquesat de Jamaica. Es refereix que el Rei Ferran va oferir a Colom el Comtat de Carrión, però aquest el va refusar al·legant que a ell el que li corresponia era un títol sobre les terres descobertes per ell i conquistades per a la Corona. Per tant Colom no era un plebeu, si no un cavaller des de l’època de la guerra civil catalana en la qual va lluitar.

I finalment la recompensa econòmica: que s’establia en el desè per a Colom que es deduïa dels beneficis de la corona, així el Rei conservava la propietat de la conquesta i tant sols cedia una desena part dels seus beneficis en compensació i recompensa.

Colom rebria a part, el que li corresponia per l’aportació monetària d’un octau que se li va exigir que financés, reconeixent-li igualment en un octau per a ell, la participació en els beneficis que se’n obtinguessin.

Aquesta aportació demostra la confiança i certesa que tenia el Descobridor en la descoberta i també que no era cap pelacanyes, com ens han estat explicant del Cristóforo Colombo d’origen genovès.

El pressupost amb que es va comptar per armar l’expedició fou de 2 milions de maravedisos, quantitat en aquells temps molt important i que el Tresorer Reial no tenia.

El 5 de maig de 1492 es refereix que l’escrivà Santàngel anticipà per a les naus 1.400.000 maravedisos.

L’historiador Gonzalo de Illescas, contemporani de Ferran II, ens diu que per efectuar l’expedició descobridora de les Índies i es proveí a Colom de 17.000 florins que foren presos en prèstec per Lluís de Santàngel, escrivà de Ració, amb els quals Colom finança l’armada, i que aquest fet consta en les escriptures recòndites del Mestre Racional en els arxius de Barcelona i en la casa de la ciutat. Argençola també nombra aquest fet i Bofarull refereix que Santàngel tingué intima amistat amb Colom sense precisar d’on procedia.

Es difícil trobar aquests antecedents, però sabem que el 6 de novembre de 1493 s’intentà cobrir un préstec que havia estat pres poc abans en quantitat de 25.000 lliures en concepte de “per a serveis a la Reina”, quantitat que van cobrir el Secretari Jaume Ferrer, Pere Soler, el Dr. Joan Girona, el secretari Joan de Coloma, Galceran Carbó, Joan Serra i Pere Coromines, i que aquest préstec estava reduït abans de 1496 a 166.000 sous, equivalent a 8.300 lliures catalanes.

Mereix l’atenció fixar la personalitat d’aquests aportadors de capital, els quals ja hem mencionat, però recordarem que Jaume Ferrer i Gualbes era germà de Galceran, casat amb Isabel Colom i Ros.

Que Pere Soler és Pere Antoni de Soler que fou l’escuder del Conestable Pere de Portugal i pare de Iolanda Soler i Vicens casada amb Jaume Colom i Alós (consogre de Joan Colom).

Que el Dr. Joan Girona es el Dr. Francesc Joan Girona, de qui la vídua, Gerónima Sarroca, establí escriptura a precari a Jaume Colom i Alós el 1515 per la casa d’aquest al carrer dels Banys Vells.

fot02

El secretari Joan de Coloma és el parent o íntim del batlle Joan Sarriera, que el fill d’aquest, Antic Sarriera casà amb Anna, senyora de Gurb i la germana d’aquesta anomenada Brígida de Gurb, casà amb Joan-Guillem Colom (anomenat Guillem-Joan).

Que Galceran Carbó fou tinent de Guerau de Barberà, capità o general del Penedés en 1466 i molt amic del pare Boil i a més els hereus del dit Carbó foren els Colom.

Que Joan Serra, anomenat també Pere-Joan, era el fill de Pere-Joan Serra que el 1475 comandà una expedició barcelonesa contra Gènova i morí en alta mar el 16 de juny de 1472, comandant la galera “D’els Àngels” i anomenant tutors dels seus fills a Guillem i Baltasar Romeu i a Galceran Carbó.

En Joan-Romeu Serra fou un dels portadors del cadàver del Duc de Lorena i Calabria el 1468, testà en 1507 i deixà hereu al seu germà Jacob-Carles, que sembla ser el pare de Rafel Serra que fou albacea de Jaume Colom i Alós.

I en Pere Coromines i Desplà fou canceller 1r. de Barcelona en 1482, germà de Francesc anomenat de Montjuïc i de Galceran Desplà i Coromines, senyor d’Alella.

Totes aquestes famílies estaven emparentades o molt relacionades amb Joan Colom i Bertran.

En l’aportació de l’octau, Mitjana ens explica que essent el pressupost de l’expedició de 2 milions de maravedisos, a Colom li corresponia l’aportació de 250.000, equivalent a 1.000 lliures catalanes, i se sap que els va aportar.

D’aquest detall els historiadors es qüestionaven si disposava dels diners suficients i si tenia fons propis. El fet de l’aportació de l’octau està confirmat no tan sols per antics autors, sinó també per la concessió de l’octau en els beneficis en les Capitulacions.

A més, el pare Las Casas, no solament ens ho confirma, sinó que eleva aquesta quantitat al doble, 500.000 maravedisos, unes 2.000 lliures catalanes. Per tant, no era cap pobre de solemnitat sinó que pertanyia a una família rica i amb posició.

Però Colom, que tenia els seus béns i una casa pròpia ho amagava cuidadosament, per tant devia tenir alguna raó prou important i aquesta era el temor a la confiscació reial, segurament per raons polítiques que també havia d’amagar.

En el camí de la lògica, és fàcil comprendre que si tenia por de la confiscació reial, aquesta por li venia per part de Ferran, que era qui posava els majors problemes, ja que a Castella n’era estranger i els seus béns i possessions estaven a Catalunya, però no se’n parlà, i en especial a Catalunya on hi hagué la guerra i la residència de la família Colom rica i poderosa, coneguda del Rei Ferran, del secretari Coloma de l’Almirall de Castella Enríquez i de molts altres ja esmentats.

fot03L’ocultació dels béns i camuflatge de la personalitat tenia, doncs, una raó fundada i motivada pel temor a la confiscació, i no és d’estranyar que com en èpoques actuals, el capital metàl·lic el tingués previsorament en lloc segur a l’estranger, essent l’únic que no podia fer, vendre la casa patrimonial (la que cita en el seu testament) per estar gravada per drets a tercers, però amb certs requisits i entregant les escriptures, podia manllevar certa quantitat sobre la propietat.

La valoració del patrimoni tant de la seva casa com dels censos, propietats i banca dels seus germans Guillem i Lluís i de Pere Antoni de Alós, sobrepassava amb escreix aquesta aportació.

No obstant aquestes garanties, que justifiquen la posició econòmica de la família Colom, hem vist que per cobrir les despeses de l’expedició, en cap moment apareix ningú de la família Colom o Alós, però si els altres parents i amics íntims que hem ressenyat anteriorment, com si cautelarment s’hagués donat la consigna recelosa del fet que no aparegués en cap document el cognom Colom.

Un altre capítol el dedica als preparatius, al viatge i a la descoberta que tots coneixem.

En el de l’arribada a Barcelona, ens relata Mitjana que inexplicablement, ni en els registres oficials de la Ciutat, ni en els de la Cancelleria Reial, hi figura en absolut l’arribada de Colom a la Ciutat, ni la gran recepció que li dispensaren els Reis.

Mitjana ho justifica al·ludint al desconcert de la Cort a conseqüència de l’atemptat que sofrí el Rei Ferran al desembre anterior.

La situació dels barcelonesos havia de ser bastant perplexa, recordant als partidaris i enemics de la recent passada guerra civil.

No és possible que les antigues amistats que recordaven i coneixien perfectament la família Colom, no veiessin amb alegria l’arribada del Descobridor i no se’n fessin ressò, però donada la situació, cap estament oficial es va atrevir a consignar-ho.

No serà que posteriorment es donà l’ordre d’esborrar tot vestigi d’aquest fet?

Contràriament, els historiadors ens relaten la gran rebuda que els Reis dispensaren a Colom i que aquest aportà uns quants indis, ocells exòtics, fruites i or, en testimoni de la seva descoberta.

Zurita ens diu que Colom era mal vist a Castella per la seva condició d’estranger, mentre altres reconeixen la mala voluntat que tingué el Rei Ferran amb tema de la Descoberta.

fot04Fernández de Navarrete ens dóna a conèixer una carta de 30 de març de 1493 en què el Rei diu a Colom que vingui a cercarlo a Barcelona, no havent-hi cap document registrat a la cancelleria de la Ciutat.

Gonzalo de Illescas en el seu llibre de 1574 ens diu que Colom arribà a Barcelona el 3 d’abril portant sis indis que foren batejats a la Seu de la ciutat i siguent els padrins els Reis i el Príncep Joan.

Las Casas diu, arribà a Barcelona a mitjans d’abril, els Reis ordenaren fer-li una solemne i bella recepció, per quan tota la gent no cabia al carrer. El reberen en un estrat públic amb el Príncep Joan, acompanyats de tota la noblesa castellana, catalana i d’altres països, el feren asseure al seu costat i explicar la gesta, Colom ensenyà l’or, els ocells i els indis, es cantà un “Te Deum” i se li donà llicència perquè anés a descansar a la Posada dels Cavallers a la que l’acompanyà tota la cort per ordre del Rei. Quan el Rei cavalcava per la ciutat, portava a Colom al seu costat i a l’altre a l’Infant D. Enric, virrei de Catalunya quan el Rei era absent del Principat.

Gonzalo Fernández de Oviedo ens diu que va ser testimoni ocular de l’arribada de Colom a Barcelona i que al segon indi que fou batejat, se li imposà el nom de Joan de Castella i no d’Aragó, per ser el seu padrí el Príncep Joan d’Aragó i Castella, quedant l’indi en la casa d’aquest com a cavaller principal, si bé va morir poc temps després.

Els altres indis retornaren al seu país en el segon viatge.

Pere Màrtir d’Angleria diu que va conèixer a Las Casas i Colom a Granada i que estava a Barcelona quan l’arribada de l’Almirall.

Herrera diu que els Reis confirmaren a Colom els privilegis atorgats el 28 de maig, donant honres i mercès també als seus germans que estaven absents. Els Reis l’invitaren a dinar i també ho va fer el Cardenal Mendoza.

Gómara diu tot el mateix però afegint que la Reina afavorí més que el Rei a Colom i que no va consentir que viatgessin a les Índies més que els castellans. Nota estranya sabent que en el segon viatge pràcticament tota la preparació i la gent que va embarcar eren catalans.

En el redactat del català Feliu de la Penya a més de repetir tot el que hem sentit amb molta més extensió ens diu: Quan l’Almirall sortí de Barcelona, deixà als Reis un llibre de coses secretes i el llibre del seu primer viatge perquè se’n fessin còpies per als Arxius Reials i posteriorment retornar-l’hi, cosa que va fer la Reina el 5 de setembre d’aquell mateix any (Las Casas). En aquests documents és on intervé el Dr. Vilana.

Ens relata també la descripció heràldica feta per Navarrete de la concessió de les noves armes que se li concedeixen perquè les afegeixi al seu blasó (armas que solia destener) nova demostració de que no era cap plebeu.

Aquestes armes són el castell daurat per Castella en camp verd, el lleó púrpura sobre camp blanc per Lleó i unes illes daurades sobre ones de mar en blau i plata, pel que aquestes armes són concessió dels regnes de Castella i Lleó per part de la Reina, per tant el Rei Ferran no li concedeix absolutament cap designa nobiliària catalana, però contràriament al fet, aquest és registrat al Registre de l’Arxiu Reial de Catalunya a Barcelona i no a l’Arxiu Castellà.

També ens diu que no consta com va venir i com va marxar de Barcelona si per mar o per terra, si més no, és de pensar que viatjava en les seves naus. (no li calia, ja que tenia casa pròpia o de familiars, i al juny començà a preparar el segon viatge des de Barcelona).

Altres capítols són, el segon viatge, Diego i Bartolomé Colom, germans del Descobridor, Pere o millor Bertran Margarit, Antoni de Torres, els Ballester, el tercer viatge, el quart viatge, el plet pel reconeixement de les Capitulacions, el Mayorazgo, la Ordre de St. Jaume, la mort de l’Almirall, opinions, resum i apèndix, ocupant 27 capítols més, tots tan interessants o més, com els resums que els acabo d’exposar.

En molts d’aquests temes han aparegut noves informacions que posen en entredit les afirmacions que el Sr. Mitjana ens assegura, però hem de tenir en compte que aquest mecanoscrit va ser redactat durant els anys trenta i els coneixements en aquest temps eren els redactats.

Reinald P. Benet de Caparà
Propietari i conservador de l’arxiu

Font:
Revista TERRA RUBRA, maig-juny 2007 – Núm.106

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: