h1

Les investigacions de D. Enric Mitjana de las Doblas sobre l’ascendència i relacions de Joan (Cristòfor) Colom i Bertran (2a part)

Abril 18, 2013

Segona part de la conferència donada el 24 d’abril del 2006 a la Seu d’Òmnium Cultural

Llegir 1a part

Quan estudiem els Colom de Lleida, trobem les relacions per matrimoni amb els Olzinelles, els Desvalls, els del Bosch o Boscà, els Coscó. Això té referència amb l’interès que tenia en Ferran Colom i Arana, fill del Descobridor, en consultar l’arxiu de la Catedral vella de Lleida, on hi havia la capella dels Colom i que, per l’arxiu d’aquest patronat, sabríem de la successió dels Colom lleidatans si no hagués desaparegut.

En relació amb els Colom de Barcelona hi trobem els Plana o Saplana, Marimón, Casanova, Bertran branca materna del futur Descobridor, família tota de grans personatges, des de 1367 fins al 1506, amb el casament d’una filla amb el Baró d’Orcau, els Sesavases, Casasages, Armengol, Llobet, Dusay, Bussot, Serra, Gualbes, Farrera, Alós, Ros, Montmany, Estaper, Cabrera, Barberà, Gurb, Torra o Satorra, Salvà, Cruïlles, Monrós, Rajadell, Tàrrega, Queralt, i tants altres. De tots ells en té un expedient com el que hem vist.

Ens descobreix l’adquisició per compra al Rei Joan I, el 7 d’agost de 1393, per part d’en Guillem-Ramon Colom Saplana, després del primer intent d’expulsió dels jueus i la corresponent apropiació per part de la corona, de tot el que s’anomena la Rodalia del Call, inclosos el castell nou, la sinagoga que sorprenentment es converteix posteriorment en la capella de St. Cristòfor del Call, i ingressant el seu Rabí en l’Orde de St. Domènec o Predicadors, els banys, les Escoles Judaiques anomenades després Escoles Cristianes, d’en Colom, Velles, Majors o dels Francesos que va ser un gran centre d’ensenyança i cultura de l’època, la casa de Jafuda el vell i, en el carrer de Sant Honorat, la dels Santàngel, de la qual comentarem posteriorment, i altres com la Cort Judaica que esdevindrà la casa principal dels Colom de Barcelona.

Totes aquestes propietats situades entre l’escaire de la plaça de St. Jaume amb el carrer de St. Honorat, part del Palau General de Catalunya, amb la casa de Miquel Sifré Roquet, que posteriorment serà l’església de St. Sever, carrer St. Sever, carrer del Bisbe, de Montjuïc, fins a l’església de St. Felip Neri i carrer de la Palla, voltant per Banys Nous fins a la del Call, i remuntant per la mateixa fins a trobar de nou el carrer de St. Honorat.

Ens explica que, per una escriptura de venda que ha trobat i ha pogut consultar, les antigues Escoles Judaiques havien d’estar situades en el que avui és el carrer de l’Arc de St. Ramon del Call amb el carrer de Marlet, lloc molt concorregut per tota la noblesa catalana, on s’aprenia el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà, l’aragonès, entre les bases de filosofia, gramàtica, astrologia, esgrima i equitació, juntament amb la cultura refinada de l’època, ja que quan se celebraven Corts Generals amb Aragonesos i Valencians i aquestes es reunien a l’Aragó, els representants Catalans havien de prendre la paraula en castellà o aragonès. És curiós que ens distingeix el castellà de l’aragonès, ¿és que a l’època eren dos llengües totalment diferents? – Jo no ho sé.

Enric Mitjana de las Doblas

Enric Mitjana de las Doblas

D’aquest temps és la làpida que es conserva en hebreu i llatí a la façana de la casa núm. 6 del carrer de l’Arc de St. Ramon del Call cantonada amb el núm. 2 del carrer Marlet (no sé si encara hi és). Aquesta llengua, l’hebreu, ens recorda una carta de Colom al seu germà Diego (Jaume) amb caràcters qualificats d’indesxifrables que tenia intrigat a Francisco de Bobadilla y Maldonado i manifestà que no sabia entendre. Aquest és en Bobadilla, que va arrestar i encadenar Colom i el va enviar de retorn a la península, acusat de malversació i despotisme (temps d’inquisició, interessada evidentment).

Jo crec que en Bobadilla, amb la seva manera de fer, que va arribar al nou món amb ordre reial i plens poders per arrestar Colom, és el primer personatge de la nova fórmula de “Conquistadores” que enviava la corona castellana per sotmetre tots els territoris. El pobre no va tenir sort, morí en el viatge de tornada, per culpa d’una gran tempesta que va engolir tota la flota.

Aquesta família Bobadilla és d’origen castellà, el pare de Francisco de Bobadilla era Rodrigo de Bobadilla y Corral, 6è senyor de Bobadilla del Campo i senyor de les Oluges a la Segarra, vora Cervera, propietat que li va ser donada pel Rei Joan II Trastàmara en recompensa per la seva ajuda en la guerra civil catalana.

En 1477 fou nomenat diputat per Catalunya.

Es casà a Castella amb Maria de Castilla i Fonseca, de la qual va néixer Joan, 7è. senyor de Bobadilla, i a Catalunya amb Violant de Ventimiglia i Cabrera (suposem que devia enviduar), filla de Joan comte de Ventimiglia (Itàlia) i Lucrècia de Cabrera Montcada, amb qui va tenir a Lucrecia de Cabrera Bobadilla, Sra. de Concabella, també a la Segarra, que es casà amb Bonaventura Ortiz.

L’intercanvi en l’ordre dels cognoms en els fills el trobem molt sovint en aquestes dates, segurament a causa d’una de les condicions en els testaments o capítols matrimonials, quan la noblesa del cognom de la mare i sobretot la futura herència provenint d’aquesta, eren superiors a la del pare.

Portada del llibre d'Ulloa

Portada del llibre d’Ulloa

Així trobem que aquesta senyora esmentada últimament, s’hauria de dir Lucrècia Bobadilla Ventimiglia, i per contra, la coneixem com a Lucrècia de Cabrera Bobadilla, per la qual cosa el cognom patern Bobadilla ha passat en segon lloc, però prèviament li ha estat imposat el segon cognom de la seva mare, Cabrera.

El tal Rodrigo de Bobadilla y Corral era germà de Pere, senyor de Pinós (també a Lleida) i Bear, pare de Francesc i de Beatriu, casada aquesta amb Andreu de Cabrera, 1r. Marquès de Moya.

En Pere de Bobadilla i Corral, com el seu germà i totes les famílies d’aquest entorn, també serví a les ordres dels Trastàmara pare i fill. Tot això ens porta a comprendre els antagonismes que es perpetuaven de generació en generació entre les famílies, en aquest cas entre els nou vinguts (Bobadilla) i els Colom, partidaris de la línia del Compte d’Urgell, Príncep de Viana, Pere de Portugal i Renat d’Anjou. L’enemistat de Francisco de Bobadilla amb Cristòfor (Joan) Colom, és sobradament demostrada, no solament pel que els presento, sinó per molts altres documents aflorats posteriorment.

El fet que aquests Bobadilla fossin senyors d’aquestes viles de la Segarra (Lleida) i que els Colom també tinguessin propietats en aquestes contrades, donaria peu al fet que en Cristòfor Colom i Francisco de Bobadilla ja fossin vells i antagònics coneguts i que possiblement els senyorius donats als Bobadilla fossin incautacions fetes per Joan II als Colom o a parents molt afins i pròxims d’ells.

Mitjana ordena el seu futur llibre en tres parts, iniciant el primer capítol amb l’estudi de la paraula Colom i les seves variants al llarg dels segles i idiomes, seguit del patronímic, del cognom i de l’heràldica dels nobles Colom, i continua amb 39 capítols més, referits a les grans i importants famílies anteriorment esmentades fent menció dels components i fets rellevants d’aquestes.

En la segona part se centra directament amb Joan Baptista Colom i Bertran, futur descobridor i amb tota la família directa, els fets provats, les personalitats que intervenen, la guerra contra Joan II, la del Rosselló, la campanya de la Gascunya i Galícia, relacions amb Portugal, el combat vora el Cap de St. Vicenç, les relacions amb els genovesos, ocupant 14 capítols més.

I en la tercera part, s’endinsa en la gènesi de la descoberta, el predescobriment, el viatge a Groenlàndia, el casament amb Felipa, l’estada i oferiment a la corona Portuguesa de la futura descoberta, l’arribada a Andalusia, els primers contactes amb les autoritats castellanes, Beatriu Enriquez de Arana, el monestir de la Ràpita.

En el suport de la Corona d’Aragó, es on m’estendré un xic.

En aquest apartat ens diu que les peticions i petites causes entrebancaven el desenvolupament de l’empresa projectada i es feia molt difícil poder sobrepassar l’adversitat demostrada tant amb els consellers reials de Castella com amb el mateix rei Ferran, tot i que tenia alguns partidaris però aquests no s’atrevien, temorosos del poder reial o de caure en desgràcia, a donar-li suport obertament. Com que l’empresa era convenient però el Rei de la Confederació Catalano-Aragonesa hi era reaci, la política castellana, més subtil, va saber desenvolupar el problema aconseguint el suport dels consellers catalans del Rei.

Comença amb l’Andrés de Cabrera i Lamadrid, 1r marquès de Moià, hereu de la seva mare Martina de Cabrera i Luna, la qual heretà del seu pare Martí de Cabrera, germà aquest de Bernat 2n Compte d’Osona i Mòdica, que havia hagut d’anar a Castella. La família d’Andrés de Cabrera era doncs, pel seu avi, originària de Catalunya. Aquest es casà amb Beatriu de Bobadilla i Maldonado, que hem trobat abans, que va ser la 1a Comtessa de Chinchón i dama de gran intimitat amb la Reina Isabel. El pare de Beatriu, Pere de Bobadilla i Corral, va ser el guardià de la futura Reina Isabel quan va ser empresonada a Segòvia i és un dels que van afavorir el casament amb el Príncep Ferran.

Un altre és Joan de Coloma i Heredia, Baró d’Elda, secretari del Rei Ferran i del consell d’Estat de Catalunya-Aragó i de Castella. Es diu que Coloma inicià la seva carrera política essent patge de Joan II d’Aragó, el qual, havent descobert una conspiració contra aquest, li salvà la vida, cosa que li valgué ser nomenat Conseller Reial, Secretari del Rei i persona de la màxima confiança. Durant el període en què el Rei patí de catarates, aquest fou l’encarregat de signar els documents, utilitzant la fórmula de “Coloma, por el Rey”.

Josep M. Benet

Josep M. Benet

En ascendir Ferran II al tron el 1479, aquest el va processar i li confiscà els seus bens, però havent protestat enèrgicament i havent aixecat la veu al nou Rei, aquest no solament li retornà els seus béns sinó que el confirmà en el càrrec de Secretari Reial. (No s’entén gaire, però alguna raó de pes hi deuria haver, ja que el més normal seria que l’haguessin processat).

El seu fill Joan, 2n Baró d’Elda, es casà amb Maria de Cardona, germana de Sanç IV, marquès de Guadalest i Almirall del Rei d’Aragó, que es casà amb Maria Colón de Toledo, neta del Descobridor. El nèt del secretari Coloma fou Joan de Coloma i Cardona, 1r compte d’Elda, que es casà amb Isabel de Melo, de família portuguesa com els Perestrello Melo.

Un altre partidari de l’expedició fou Joan Cabrero i Partenoy, Sr. de Yaso (Osca), secretari íntim i confident de Ferran II. D’aquest diu el pare Las Casas que Fra Desa i Joan Cabrero, en nom de Colom i Ferran II respectivament, són els que privadament resolgueren les diferències per arribar a un acord per a la futura expedició, i que posteriorment oficialitzaren el pare Pérez i el secretari Coloma, i ens diu Las Casas, “que sense la intervenció de Cabrero, l’expedició mai no s’hagués arribat a realitzar“.

Un altre és el tresorer Gabriel Sánchez, Sr. d’Artesona, segurament fill del també tresorer Pedro Sánchez, casat amb Albamunda Gilbert. Aquest Gabriel se’l suposa germà de Miquel Sánchez, que fou Diputat per Lleida el 1460. L’any 1492 trobem també a Guillem Sánchez d’aquesta família, que era membre del Racional de Catalunya. L’informe d’aquest devia ser també favorable amb el d’en Coloma, Cabrero i Cabrera, raó que devia motivar la deferència que tingué Colom, enviant-li la carta en 1493 en què li notificava la descoberta.

Carrer del Call, Barcelona.

Carrer del Call, Barcelona.

Lluís de Santàngel, escrivà del Racional de la Corona, càrrec que gaudia des de 1481, fill de Lluís Alfons de Santàngel establert a València, banquer, que entre altres negocis tenia uns arrendaments reials. Ens comenta Mitjana que el pare d’aquest, l’any 1449, tingué afers amb Jaume de Casasages, banquer de Barcelona amb corresponsalia a València, el qual feu fallida, i amb la intenció de cobrar el que li devia, es va apropiar d’unes caixes de corall que tenia en poder seu i pertanyien a Casasages, raó per la qual mantenien un plet. El 1469 tenia l’arrendament de la Duana de València i mantenia un altre plet pels drets d’entrada que havien de pagar els milanesos i genovesos, tenint sentència l’any 1473. L’hereu fou Jaume, que va ser batlle de València el 1492 i es casà amb Esperança Despès. Lluís va ser enviat de molt jove a Nàpols i Sicília amb el seu oncle Lluís que era advocat assessor de D. Alfons V el Magnànim. De retorn a València es traslladà a Barcelona per arreglar alguns afers amb els Casasages, obtenint en 1470 el nomenament de Tresorer Reial i domiciliantse a Barcelona després de la guerra.

Aquest Santàngel és al que Guillem-Joan Colom i Bertran arrendà el 1476 la casa que tenia al carrer de St. Domènec del Call, barri on habitaven els distingits jurisconsults de l’època, i si recordem, segurament podria ser la mateixa casa que va ser incautada als jueus abans que es convertissin, per Joan I en 1393, i comprada per Guillem-Ramon Colom Saplana, l’avi de Guillem-Joan.

Sigui com sigui el que queda clar és que les relacions entre aquestes famílies era continuada. El 1481 Lluís de Santàngel és nomenat Escrivà de Ració de Catalunya el 1491 també era Tresorer de la Germandat de Sevilla.

Reinald P. Benet de Caparà
Propietari i conservador de l’arxiu

Font:
Revista TERRA RUBRA, març-abril 2007 – Núm.105

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: