h1

Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya (VII)

Agost 30, 2012

Un cop finalitzada aquesta sèrie d’actuacions genocides espanyoles contra la Nació Catalana, crec que seria bo fer alguna puntualització a fi d’afinar una mica més la seva rigurositat i de incorporar algunes de les dades que la revisió històrica que es realitza en els darrers anys des de Catalunya (des de fora la Universitat, faltaria menys), ens ha aportat i que ens permet veure el passat des d’una altra òptica.

Vull ser breu perquè tampoc es tracta de realitzar ara un tractat historiogràfic però penso que si cal matisar algunes coses per no perdre de vista, la realitat de les coses.

Un bon amic, en Jordi Guimet, em comentava per escrit el següent: “El que mes m’ha cridat l’atenció es quan dius que en el 1359 (II) “la gran flota castellana entra a la mediterrània …”, jo  no tenia ni la mes remota idea que Castella tingués flota i menys que fos important. Això faria trontollar les afirmacions que només Catalunya tenia una gran flota que dominava la mediterrània i allò que els peixos portaven les quatre barres, i de quan parlem que Castella no podia anar al Nou mon per falta de mitjans i coneixements”.

Certament en Jordi té tota la raó del món. L’autor desconegut (per a mi) d’aquesta cronologia, encara està sotmès per la història oficial que tota la vida ens ha volgut vendre que Castella era l’imperi total i que els catalans érem una cosa així com la Gàlia d’Asterix i Obelix, és a dir, una pandilla d’irreductibles allà al nord-est perduts. Òbviament res més lluny de la realitat, A fi de que us feu una idea, us recomano el llibre de n’Enric Guillot, “Descobriment i Conquesta Catalana d’Amèrica. Una història rescrita por castellans“, i descobrireu la realitat de la Nació Catalana i de la decadent Castella. Avui més que mai, està en boca de tots la polèmica sobre la realitat de la Descoberta Catalana d’Amèrica, i això no es més, que la punta de l’iceberg, que amaga tota una ocultació de segles i segles i que abarca a un enorme número de personatges i fets que a poc a poc aniran sortin a la llum deixant a la vista de tothom, en que ha cosistit la construcció artificial de l’estat espanyol tal i com el coneixem.

Per altra banda, un altra bon amic, i entès en la matèria, en Jordi Peñarroja, ha aportat un bon grapat de comentaris al respecte de la cronologia, i he pensat que més que comentar-les, millor es reproduir-les tal i com les vaig rebre.

(Notes d’en Jordi Peñarroja)

No m’acaben de convèncer algunes afirmacions de la cronologia a partir de 1492. Em demano com lliga que el 1496 acabi la construcció de la nova Llotja de Mercaders de València, que hi ha qui suposa és la primera Casa de Contractació (suposició que comparteixo), amb l’exclusió dels catalans aquest mateix any del comerç amb Amèrica (les Índies)?
I per altra banda la decadència econòmica dels segles XVI, XVII i XVIII, a més de ser qüestionada i negada cada vegada més per alguns historiadors i economistes, ve acompanyada pel fet que la castellanització de l’alta noblesa catalana no és cert que vingui acompanyada per una castellanització tan important de la literatura. El que si és produeix és una apropiació via Inquisició (castellana) i censura reial. A banda d’altres investigadors hi ha, en aquest camp, els treballs de Marcel Mañé sobre el Quixot i el volum “Llengua i literatura. Barcelona 1700” d’un equip dirigit per Garcia Espuche. Un dels treballs més interessants, de Joan Santanach, porta precisament el títol “La decadència de la Decadència. Consideracions sobre un model historiogràfic prescindible”.

Hi ha un error però que sí he detectat d’un altra moment de la cronologia. I és una creença molt estesa i arrelada.
Però la veritat és que l’Institut d’Estudis Catalans NO és ni pot ser una creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924). La creació de l’IEC es produeix el 1907. Precedeix, doncs, en 7 anys la constitució de la Mancomunitat (de Diputaciones Provinciales) de Catalunya. Això sí, forma part de l’obra de govern  d’Enric Prat de la Riba, quan aquest és només el president de la Diputación Provincial de Barcelona, i la seva seu és llavors al mateix palau de la Generalitat, quan aquest és el palacio de la Diputación Provincial.
I això de les “diputaciones provinciales” és un altra maniobra vuitcentista del regnat de Isabel II, lligada a la división provincial, que té la finalitat d’esquarterar els Països Catalans (la “Catalunya tota”, que diu Muntaner a la seva “Crònica”) i destruir-ne la consciència unitària i identitària (sempre segons les tàctiques de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” i “divide i venceràs”). I la història, aquesta història, continua. Això sí, ara es nota el cuidado, tan si actuen en aquest sentit Rajoy i Companyia (boys & girls) com alguns dels “millors”, com ara Josep Antoni Duran Lleida, Ferran Mascarell, Carles Duarte, Joana Ortega i altres.

Respecte als tractats (en plural) d’Utrecht i la traïció anglesa és molt aclaridor el llibre La traïció anglesa, d’Antoni Muñoz i Josep Catà, que porta el subtítol aclaridor de Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715). En aquest llibre, a partir de documents conservats a l’arxiu castellà de Simancas, Muñoz i Catà segueixen els contactes diplomàtics entre Madrid i Londres, a partir de 1710 (sí, la conxorxa comença el 1710!) que culminen en un pacte secret que atorga, en el cas de victòria castellano-borbònica a la guerra de Successió, importants privilegis i avantatges comercials als anglesos en el comerç amb les colònies americanes. El llibre de Muñoz i Catà, a més de sorprendre resulta extraordinàriament aclaridor. I, a més, malgrat la seva densitat informativa, el llibre està ben escrit, és il·lustrat i resulta de lectura agradable.
Aribau és un senyor que escriu molt més en castellà que no pas en català. L’Oda és només una llagoteria per fer content al seu amo, el banquer Gaspar de Remisa, però la gran obra d’Aribau és la direcció de la Biblioteca de Autores espanyoles, empresa amb el seu amic Rivadeneyra, posteriorment beneficiat amb una subvenció  estatal en agraïment pels serveis prestats. Rivadeneyra, presumiblement un agent de Madrid, és inductor de la crema de convents del dia de Sant Jaume de 1835, segons testimonia el senyor Puget (Vid. Josep Pla: Un senyor de Barcelona). Convé recordar que en aquesta crema de convents es destrueix el que resta llavors de la biblioteca del convent de Santa Caterina, que llavors és la més important del Principat, tot i haver estat maltractada arran de la supressió temporal de la Inquisició el 1820.
A més, Aribau està precedit per la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815) de Josep Pau Ballot, on figuren autors del xvii i del xviii. Hi ha també d’altres fets literaris, menystinguts, que tenen una notable continuïtat. Són la literatura de fil i canya i el sainet teatral, majoritàriament en català i que podem considerar negocis sanejats: viuen perfectament sense subvencions. En aquesta línia, i precedint Aribau, trobem els divertits textos xarons de Josep Robrenyo. És clar que si ens acostem a la literatura, i la cultura en general, amb esperit obert i crític, veurem que els plantejaments d’Àngel Carmona a Dues Catalunyes (1967), matisant el seu maximalisme, segueixen essent vàlids.
Probablement, aviat haurem d’arribar a la conclusió que la decadència de Catalunya és una operació propagandística de la burgesia catalana del xix  per crear un buit entre l’esplendor  humanista del xiv i xv  i el mite de la seva Renaixença (industrial, comercial i cultural), que així queda sobrevalorada i sense competència.
No entenc que fan Valentí Almirall i el seu llibre Lo catalanisme entre els atacs de Castella contra Catalunya. Tampoc no entenc per què hi és el complot de Prats de Molló de 1926. Ni el Pacte de San Sebastián de 1930 o la proclamació de la República Española de 1931.
Sí que hi trobo a faltar, en canvi, l’agressió fàctica i institucional de la República Española (castellana) per a suprimir la República Catalana  proclamada el 14 d’Abril de 1931, a canvi d’una descafeïnada Generalitat sense poder fiscal per a recollir i administrar els impostos de Catalunya. Aquesta agressió culmina amb les retallades a l’Estatut de Núria i d’altres que seguiran de forma continuada fins la guerra de 1936-39, durant aquesta i després del 39.

(Fi notes d’en Jordi Peñarroja)

Com veieu, moltes i moltes coses es podrien incorporar a aquesta cronologia així com modificar moltes d’altres. Per posar un altre exemple, en Lluís Poblenou em deia que trobava a  faltar l’assalt al Cu-cut i a La Veu de Catalunya, el 25-11-1905, no només per la gravetat del fet en si, sinó també perquè és el punt de partida de l’evolució del pensament d’en Francesc Macià cap a l’independentisme.

La qüestió de fons o el que no podem defugir és que sigui com sigui, el projecte Castellà de fa ja molts segles mitjançant el qual, la Nació Catalana tenia que ser assimilada per Castella, i tot el llegat d’aquesta nació, reconvertit a fets castellans, ara és més viu que mai, i només de la gent del nostre poble depèn, ressorgir i cercar la alliberació, o esfondrar-nos i que mai més ningú sàpiga de nosaltres.

Per part meva, seguiré posant el meu granet de sorra i  si estigués en la meva ma poder exigir als altres una cosa, aquesta seria “dignitat”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: