h1

Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya (V)

Agost 17, 2012

1902 – Un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català.

1914 – Es crea la Mancomunitat de Catalunya, un òrgan polític català amb autonomia molt limitada, però que sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba va crear moltes infrastuctures i institucions  com la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola del Treball, la Universitat Industrial, etc.  És el primer intent de redreçament institucional de Catalunya, com a fruit de les pressions populars de la Renaixença i del catalanisme polític.

1923 – El mes de setembre es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que presideix un Directori militar.  Immediatament es dicten diversos Decrets de prohibició de l’ús del català.

1924 – S’imposa l’ús del castellà en les etiquetes i prospectes dels productes farmacèutics.

1925 – La dictadura del General Primo de Rivera suprimeix la Mancomunitat.

1925 – Prohibició de llibres catalans a les escoles.

1926 – Es reitera l’aplicació de fortes sancions als mestres que utilitzin el català.

1926 – Prats de Molló.  L’ex militar i polític catalanista Francesc Macià organitza un intent d’alliberament de Catalunya des de territori de l’Estat francès, que va ser desbaratat per la policia francesa.

1930 – El mes de gener s’acaba la Dictadura del general Primo de Rivera.

1930 – Pacte de Sant Sebastià.  El mes d’agost es reuneixen a Donosti (Sant Sebastià) representants dels partits republicans  de l’Estat espanyol que acorden la creació d’un Comitè revolucionari republicà.  Els representants catalans eren Macià Mallol per Acció Catalana Republicana, Manuel Carrasco Formiguera per Acció Catalana, i Jaume Aiguader per Estat Català, que varen arrencar dels polítics espanyols el compromís verbal de que les Corts constituents de la futura República aprovarien un Estatut d’Autonomia de Catalunya.

1931 – El 14 d’abril es proclama la República.

1932 – El 9 de setembre s’aprova, després de moltes retallades, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix que el català, com el castellà, és llengua oficial a Catalunya.

1936 – Juliol.  Esclata la insurrecció militar contra la República.  Des del primer moment queda clar que un dels principals objectius dels sublevats és liquidar les autonomies, especialment la catalana, i tornar a imposar el castellà com a únic idioma de l’Estat.

1936 – Afusellament del President del Barça.  La primera execució significada que va portar a terme l’exèrcit espanyol va ser la de Josep Sunyol i Garriga, President del Club de Futbol Barcelona, el dia 6 d’agost, a les tres setmanes de començada la guerra.

1936 – També al mes d’agost de 1936 es varen començar a estudiar i promoure, a l’Ajuntament i a la Diputació provincial de Saragossa, diferents projectes d’annexió de diverses zones de Catalunya a Aragó.  Uns es referien a la província de Lleida, altres a les comarques de l’Ebre, a fi que “Aragón tenga una salida al mar Mediterráneo,  a través de la comarca tortosina”.  Un altre projecte proposava la cessió de tot Catalunya a Aragó, i la desaparició del nom de Catalunya.Durant tots els anys de la guerra, i des de bon començament, es varen formular molts propòsits de destrucció física de Catalunya:  “Cataluña debería ser sembrada de sal”, “es que en Cataluña hay que entrar con un arado, y no hay que dejar piedra sobre piedra”.  D’altres deien, referint-se a la destrucció de Guernica: “Esto hay que hacer con toda Vizcaya y toda Cataluña “.Pel que fa a la indústria catalana, el General Queipo de Llano, i d’altres, reclamaven que fos dispersada.

1937 – Després de l’ocupació del País Basc per l’exèrcit espanyol, un cert nombre de catalans que havien fugit de Catalunya al principi de la guerra, es varen traslladar a Sant Sebastià.  En tot el País Basc s’havia organitzat una intensa campanya de persecució contra els qui s’atrevissin a parlar en euskera en públic, persecució que també es va estendre als catalans.A tot arreu hi havia cartells que conminaven: “Si eres español, habla en español”, “Habla el idioma del Imperio”.  Hi havia una “Guardia Cívica” formada per paisans voluntaris que vigilava en hotels, cafès, restaurants, etc., i que denunciava  tots els que sorprenien parlant en euskera o en català, amb detencions i multes, fins i tot per parlar-hi per telèfon.

1938 – El 25 de març de 1938 les tropes franquistes varen entrar en territori català, i el 3 d’abril varen ocupar la ciutat de Lleida.

1938 – El dia 9 d’abril el General Franco dicta una Llei abolint l’Estatut d’Autonomia de 1932El preàmbul diu: “El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar.  Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la Republica, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis.  No seria preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación.  Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”És evident que continua la línia establerta pel Conde Duque de Olivares: “reducir …al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia…”,  “… como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla …”   La fòrmula concreta, però, s’acosta més a la befa del Tractat d’Utrecht, en què Felip V  “dóna i concedeix als habitants de Catalunya tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles ….” També el 1938 (recollit a “Palabras del Caudillo”) el general Franco havia manifestat: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”

1938 – El dia 9 d’abril és afusellat a Burgos el dirigent demòcrata-cristià Manuel Carrasco i Formiguera, (un dels tres representants catalans en el Pacte de Sant Sebastià), per decisió personal del general Franco.  Carrasco, catòlic practicant i defensor de l’Església catòlica en tot moment, havia estat capturat per la marina de guerra franquista quan, amenaçat de mort per la FAI, el Govern català l’enviava com a representant al País Basc.  Un Consell de guerra el va condemnar a mort a Burgos, i va estar vuit mesos pendent de la decisió del general Franco respecte a l’execució de la sentència.  Franco va tener el “detall” d’ordenar que l’execució coincidís amb el Divendres Sant.

1939 – 26 de gener.  L’exèrcit espanyol ocupa Barcelona.  S’estableix un règim especial d’ocupació militar que dura fins al 1er. d’agost de 1939.  Immediatament es comencen a publicar tota mena de Bans, Ordres i disposicions oficials organitzant  la repressió en general i la persecució del català en particular.  La Plaça de Catalunya és rebatejada com a “Plaza del Ejército Español”.  A tot arreu, oficines públiques, estacions de tren, etc., es van col.locant els cartells de “Si eres español, habla español” i “Hablad el idioma del Imperio”

1939 – Per l’ocupació de Barcelona Franco va rebre telegrames de felicitació de Mussolini, Hitler, i Goering.  En la contestació a aquest darrer, Franco diu: “Muy agradecido a vuestro recuerdo con motivo de la reconquista de Barcelona, os envío, con muy afectuoso  recuerdo, el reconocimiento de mis tropas por vuestro sentido aprecio. Generalísimo Franco.”  És evident que amb l’utilització de l’expressió “reconquista de Barcelona”, Franco se sentia com un nou Felip V. Això també està en línia amb els plans del Conde Duque de Olivares (… como por nueva conquista…).L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria.  !! Viva España !! Alfonso XIII.”El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (pare de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”El “Caudillo” li va contestar. “Recibo con vuestra felicitación el entusiasmo emocionado con que participáis en las glorias de nuestra juventud que forja la España Grande que todos anhelamos.  En día tan señalado para nuestra Patria os envío el más afectuoso y sentido de los recuerdos.  Generalísimo Franco.”L’ocupació militar de Barcelona desperta en el que utilitzava el títol de “Conde de Barcelona” “el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas”.  En la seva contestació el “Generalísimo” es refereix al dia de l’ocupació com a “día tan señalado para nuestra Patria”.

1939 – 26 de gener.  Les tropes espanyoles s’apoderen de l’emissora Ràdio Associació de Catalunya.  Queda totalment prohibit, durant molts anys, utilitzar el català a la ràdio.

1939 – 27 de gener.  Com a totes les poblacions que s’havien anat ocupant, es prohibeix qualsevol publicació de premsa, religiosa inclosa, en català.  La prohibició va durar 37 anys, ja que fins al 23 d’abril de 1976 no es va poder publicar un diari en català.

1939 – Des que va començar l’ocupació de Catalunya es varen prohibir tota mena de llibres en català.. Es varen saquejar i depurar biblioteques i arxius públics i privats.  Molts llibres i papers varen ser portats a Salamanca.  D’altres varen ser cremats, com els llibres i papers d’en Pompeu Fabra, prèviament llançats al carrer davant de casa seva, a Badalona. (La biblioteca d’en Carles Riba ja l’havia cremada la FAI, a Barcelona, el 1936).

1939 – Les prohibicions de l’ús del català, amb les corresponents sancions als infractors, es varen estendre a tots els aspectes de la vida quotidiana i a tots els àmbits.  En un text com aquesta cronologia és impossible detallar-ho.  Però, sense que sigui una llista exhaustiva, recordem algunes d’aquestes prohibicions del català:Els funcionaris no podien parlar en català, ni entre ells ni amb el públic.  A les empreses, comerços, despatxos, en despejar el telèfon es deia “Dígame”.  Estava prohibit l’ús del català en tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casamenti estampes de primera comunió.  Prohibició en rètols i anuncis, en la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, i embarcacions.  També en conferències i actes culturals. Prohibició en la correspondència privada, fins al gener de 1940, en què s’acabà la censura postal i ja no es podia controlar.  Nul.litat de les inscripcions en català en els Registres Civils.  Prohibició d’inscriure noms de pila en català i d’utilitzar-los en públic.  Prohibició de representar obres de teatre en català (fins i tot els Pastorets), que es va suavitzar a partir de 1946 com a consequència indirecta de la victòria dels Aliats en la guerra mundial.  Prohibició del cinema en català, fins al 1964.  Prohibició del català en totes les escoles públiques i privades.També en les làpides dels cementiris i esqueles mortuòries.Es varen canviar i castellanitzar molts noms de poblacions (Recordem aquell “San Baudilio de Llobregat “…), i dels carrers a tot arreu.  El Palau de la Música Catalana va passar a ser  “Palacio de la Música”. (L’Orfeó Català es va prohibir).  La Biblioteca de Catalunya va canviar a “Biblioteca Central”.  Es varen fer desaparèixer  estàtues i monuments relacionats amb la cultura i la història de Catalunya. Es varen prohibir himnes i cançons com Els Segadors, el Cant de la Senyera, La Santa Espina, La Balenguera, etc.  També es va prohibir la bandera catalana.  (És molt útil, per tenir una àmplia informació sobre aquest període i els seus antecedents, el llibre de Josep Benet  “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.  També es pot trobar informació detallada sobre aquesta persecució en l’obra de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya “Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975)

1940 – Afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre.  El President Companys s’havia refugiat a França, on després de la invasió  de l’exèrcit alemany va ser detingut per la Gestapo i  entregat a Franco. Va ser torturat a Madrid i traslladat a Barcelona.  Al Castell de Montjuic va ser sotmès a un simulacre de judici, un “Consejo de Guerra sumarísimo”, i condemnat a mort.Aquesta execució tenia una evident càrrega simbòlica.  Matant Companys també es matava Catalunya.  Això ens porta a recordar que cal tenir present que la persecució contra la llengua i la cultura catalanes es va dur a terme simultàniament amb una repressió duríssima, amb empresonaments i execucions que es varen perllongar durant molts anys.  Es calcula que només per la presó Model de Barcelona i entre 1939 i 1942 hi varen passar 35.000 persones.  De 1938 a 1953 hi va haver 3.385 execucions de les condemnes a mort dictades pels tribunals de l’exèrcit espanyol. Unes 3.000 execucions corresponen als anys 1939 i 1940 Diverses personalitats del catalanisme varen ser executades en aquells anys, com Carles Rahola (15 de març de 1939), Lluís Escalé (23 d’abril de 1939), i Domènec Latorre (6 de maig de 1939).  La repressió també va afectar, a més de dirigents o afiliats de sindicats i partits polítics, càrrecs municipals, com per exemple l’alcalde de Cervera, Domingo Puigredon, executat el 28 de juliol de 1939.

1939 a avui – La persecució contra el català va persistir durant tot el règim franquista.  Els canvis en la  situació europea i mundial  varen comportar una disminució de les mesures repressores, però l’obssessió genocida ha continuat sempre present.  Recordem les manifestacions del destacat falangista Jesús Suevos, que considerava que s’havia de prohibir l’ús del català perquè era portador de “virus del alma”. Un altre exemple el tenim en la solució ideal que tenia pensada el general Camilo Alonso Vega, Ministre de Governació, el 1964, per al “problema catalán”: “Si yo pudiera, pondría a todos los catalanes al otro lado de la frontera, pero no tengo poder para hacerlo”. El postfranquisme, la reinstauració de la monarquia borbònica, la democràcia parlamentària (però dins de la cotilla de ferro de l’Estat espanyol) i l’autonomia del “café para todos” han representat un cert respir per Catalunya, però el propòsit genocida continua ben viu.  Per exemple, un important membre del PSC-PSOE va manifestar a Heribert Barrera, President del Parlament de Catalunya, que el problema de Catalunya és simplement d’eutanàsia. D’altra banda l’actitud del PP és prou coneguda.Pel que fa a l’actual rei Borbó, es manté en la línia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”.  De tota manera, pot ser interessant recordar que després del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, a la reunió que el Rei va tenir amb els líders dels partits polítics el 24 de febrer hi va convocar: el President dimissionari Adolfo Suárez, el ministre de Defensa i president d’UCD, Rodríguez Sahagún, Felipe González pel PSOE, Fraga Iribarne per Alianza Popular, i Santiago Carrillo pel PCE.  En varen quedar exclosos el PNB i CiU, malgrat el paper de Jordi Pujol en la crisi.  També varen ser molt significatius alguns passatges del missatge institucional que va adreçar als líders polítics esmentats: “… invito a todos a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles.”  El missatge s’acaba amb una apel.lació al “orden, la unidad y la paz.”Hi ha una altra intervenció del Rei, a l’abril de 2001, que va originar força polèmica. En un lliurament del Premio Cervantes va afirmar: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.”  Aquesta informació evidentment està en la línia de la befa del primer Borbó, Felip V, en el Tractat d’Utrecht.

Advertisements

One comment

  1. Trobo a faltar l’assalt al Cu-cut i La Veu de Catalunya, el 25-11-1905, no només per la gravetat del fet en si, sinó també perquè és el punt de partida de l’evolució del pensament d’en Francesc Macià cap a l’independentisme.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: