h1

Independigneu-vos

Setembre 14, 2011

Discurs pronunciat el 10 de setembre al fossar de les moreres en la Vetlla de la Diada

Omaira Beltrán

Bona nit a tothom. Estic molt contenta de poder compartir aquesta nit emblemàtica amb tots vosaltres. Des del punt de vista dels catalans d’origen estranger als que represento en aquest acte, vull que quedi clar que som molts els nouvinguts que admirem plenament el camí de seny i ‘no violència’ amb el qual Catalunya ha sabut resistir el llarg i amarg procés d’invasió. De la mateixa manera que rebutgen els innumerables intents de genocidi cultural dissenyats per Espanya. Com ja sabeu, aquests dies els atacs són més vigents que mai. Aquest procés, el continuem vivint amb resignació, però aquesta ja és una resignació que indigna… Sincerament, crec que ha arribat el moment de INDEPEN-DIGNARNOS.

Els catalans han de fer sentir el seu orgull i el seu valor per poder recuperar la llibertat i l’autogovern que desitgen. I quin millor moment per fer-ho que avui mateix, vetllada de la Diada de Catalunya, en homenatge als que van morir l’any 1714. Us heu de sentir orgullosos d’aquells herois. Són els herois de la pàtria que també nosaltres, els colombians, recordem el 20 de juliol, el dia de la independència del meu país.

Jo, com a Colombiana, puc dir que estic enamorada de Catalunya. I no només ho dic perquè també ho estigui d’un català, ho dic perquè tinc fills catalans i perquè, poc a poc, he anat coneixent i entenent aquesta identitat tan especial. M’he interessat pels seus secrets i cada dia m’he sorprès de trobar més i més detalls meravellosos. Igual com quan ens aventurem a conèixer a algú que al començament és un estrany i que al final acaba sent part de la nostra pròpia ànima, així he acabat estimant aquest país.

Per a un nadiu americà, el cas català és extraordinari. Us explicaré perquè. Els amants de les cultures indígenes americanes també ens preguntem com poden recuperar les nostres llengües i cultures, que han estat atacades durant segles pel fills del imperi espanyol d’ultramar. Això ens ho podeu explicar vosaltres, els catalans, que ho heu aconseguit. Nosaltres ja ho hem perdut gairebé tot. La història i la cultura del meu país ja no són la nostra pròpia. No és la història o cultura dels embera, dels koguis, dels muisques, dels quimbaies o dels xibxes. Ara, la nostra llengua i la nostra història és la del colonitzador.

A llatinoamerica, els pocs representants indígenes que existeixen són amenaçats i assassinats impunement i els estats s’ha encarregat d’endarrerir, ignorar i trepitjar tots aquests pobles. Els mateixos estats que diuen que els protegeixen. I en aquest sentit, malgrat les diferències i la distància, llatinoamercans i catalans compartim alguns problemes:

L’estat espanyol tampoc protegeix als catalans, sinó que els ignora i els empobreix lentament. La riquesa dels Països Catalans es veu minvada dia a dia per un espoli interminable i implacable. Amb l’excusa de propiciar un bé per a l’estat espanyol, ens retallen i ens ofeguen. Estem colonitzats i molts catalans encara no ho volen veure.
Igual com passa amb la llengua catalana, que malgrat la seva implantació i vitalitat, pel fet de no tenir un estat propi, sempre pateix l’amenaça de les llengües grans i poderoses. Per tant, per a cap llatinoamericà el que li està passant a Catalunya li ve de nou. Perquè ells saben que al seu país el procés de genocidi cultural també és present. Quan arriben a Catalunya, molts fan veure que no ho entenen, altres s’hi interessen lleugerament i, finalment, la major part dels meus companys llatinoamericans, s’acaben integrant a Catalunya gràcies a l’escolarització en català dels seus fills. Per això és tant important no permetre de cap manera que la immersió lingüística i el sistema educatiu català donin una passa enrere.
Humilment, i poc a poc, hem creat l’associació intercultural ‘Llatins per Catalunya’, que no pretén res més que ser un espai per compartir l’experiència d’estimar Catalunya i la seva cultura. Per ‘re-enamorarse’ del català. Com li va passar a la meva amiga Maria Dantas, d’origens brasilers, qui després d’obtenir el nivell de C de català, es va sentir decebuda en no trobar amb qui parlar la seva nova llengua. Ara ella és una gran activista per la Independència i, com em va dir un dia, ‘Omaira, jo aprenc les llengües per amor’ i jo li vaig contestar: ‘Mai és tard per enamorar-se. Com la Maria hi ha moltes altres persones vingudes d’arreu del món, no necessàriament llatines. Arriben aquí i se senten atretes per aquesta força que transmet Catalunya i que li ha permès, malgrat tot, mantenir viva la seva esperança. Avui, en aquesta nit tan simbòlica, on el foc de les torxes s’encarrega de donar força a la memòria i a la visió pel futur, podem elevar les nostre atxes sense cap por, perquè quanta més foscor ens trobem al davant, més torxes sortiran per mostrar-nos el camí de la independència.

Aprofito que estem ara reunits, per convidar-vos dissabte que ve 17 de setembre a la ‘LA JORNADA ARTÍSTICA PELS POBLES INDÍGENES DE COLÒMBIA: UN CANT A LA VIDA’ que es realitzarà en el centre cultural de la Farinera del Clot. Aquest serà el quart any d’aquest acte, realitzat amb l’ajuda de molts llatinoamericans però també molts catalans solidaris que han donat suport a esdeveniments de sensibilització per donar a conèixer la violació de drets humans a Colòmbia.
Hi esteu tots convidats. Bona nit i moltes gràcies.

Font:
Publicat al portal LLATINS PER CATALUNYA del 11/09/11

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: