h1

Pere II i els almogàvers a Sicília

Juliol 6, 2011

Seguint les instruccions i el pla dels sicilians, Pere II va arribar a Palerm a l’agost de 1282 seguit d’un exèrcit (part de l’exèrcit eren almogàvers) bastant nombrós i amb bastants números d’aconseguir la victòria davant Carles I d’Anjou. El 2 de Setembre de 1282 va ser coronat rei de Sicília. És en aquest moment quan els almogàvers fan la seva aparició més clara a la història i a Sicília, sota les ordres del rei català Pere II “el Gran”.

El conflicte entre Pere II i Carles I d’Anjou no es va solucionar mitjançant la diplomàcia ni per haver establert uns paràmetres acceptats per les dues forces, al contrari. Pere II tenia la intenció de fer fora de Sicília al seu adversari costés al que costés ja que tenir la illa de Sicília per la corona catalanoaragonesa suposaria tenir una font d’ingrés més de màxima importància i poder gaudir d’uns ports significatius per on poder comerciar lliurament. D’altre banda, també significava posar-se en contra de la església romana. En considerar les opcions Pere va decidir d’atacar a Carles d’Anjou perquè la situació de la corona catalana amb l’església no era gaire bona. Segons Ramon Muntaner, més pels interessos i desinteressos polítics, va atacar a Carles per l’apreciació de la seva dona Constança envers els sicilians. És a partir d’aquest moment que va començar la guerra de Sicília, on les dues corones (la d’Anjou i la d’Aragó) s’enfrontaren. Pere II començà les hostilitats amb l’ajut d’un cos, els almogàvers, ja famosos per les conquestes de València i Mallorca del rei Jaume I “el Conqueridor”, pare de Pere II. Seria doncs, el principi d’una gran travessia i d’una força militar que començaria rebent burles però que es convertiria en el temps amb una força realment important i temuda.

Als pocs dies d’haver desembarcat, uns dos mil almogàvers van atacar Messina a la nit i per sorpresa, que esdevindria el mode més comú d’actuar d’aquella banda i que de vegades seria clau per la victòria. Mentrestant, per mar, les hostilitats anaven a més. Carles s’havia fet fort a les costes de Reggio però tot i així veia que vint-i-nou galeres seves havien estat capturades i totalment arrasades per l’almirall Roger de Llúria (màxim mandatari de les forces de mar).

En aquests anys de dura confrontació, Felip III de França, fill de Carles I, va aconseguir promoure una croada contra la corona catalanoaragonesa. Molt òbviament, el papa del moment, que continuava sent francès i aliat directe de la casa de França, va acceptar la proposta de Felip III i, d’una manera més teòrica i virtual que real va coronar a Carles d’Anjou com a rei de Catalunya i Aragó i va destronar a Pere II. La decisió del papat no va afectar gens a la corona del moment ja que ho va ignorar totalment i va fer com si res no hagués passat. Carles d’Anjou és anomenat per Muntaner “rei de chapeau” (de barret en comptes de corona) ja que va ser coronat pel papa rei de Sicília, de Catalunya i d’Aragó però mai va exercir els càrrecs corresponents ja que mai ningú, a part dels francesos, li va reconèixer els drets fent així la intervenció del mateix papa estúpida i inútil.

Les invasions promulgades sobretot pel papa i pels angevins van ser frenades altre cop per l’almirall de la flota Roger de Llúria, sota les ordres de Pere II. Després de moltes tensions, el mateix rei decideix enviar vint-i-cinc galeres a Malta per defensar-se de l’ofensiva enviada des de França per Carles I al 8 de juny de 1283. En una gran escaramussa naval, Roger de Llúria va fa valer un altre cop el seu enginy i va derrotar a quatre galeres de màxima importància fent que l’altre gruix de l’exèrcit caigués. Hi hauria una nova batalla naval al 5 de juny de 1284 vora del golf de Nàpols, on quaranta galeres catalanes s’enfrontarien amb trenta-vuit de Carles II d’Anjou, fill de Carles I. La batalla naval va acabar novament favorable a Roger de Llúria, que fins i tot va capturar a Carles II d’Anjou, se’l va portar a Barcelona i se’l va fer presoner fins al 1288. Les batalles navals protagonitzades per Roger de Llúria no acabaven aquí, va establir combats a tota la costa siciliana, vora la costa francesa i fins i tot es va acostar a les costes d’illes gregues com Cefalònia i Corfú. Finalment Roger de Llúria va haver de retornar a Catalunya per frenar les hostilitats i les invasions de la croada al maig de 1285, la qual no va tenir èxit i que es va cobrar la vida de Felip III de França a Perpinyà durant la retirada. Tot i la derrota, els angevins i el papa van intentar envair Sicília però una vegada més Roger de Llúria els va frenar a Nàpols el 16 de juny de 1287. Roger de Llúria va suposar un veritable maldecap per les forces de Carles I d’Anjou i pel seu fill Carles II.

A la corona catalanoaragonesa però es va produir la mort de Pere II al 1285. Jaume II, que era el fill gran i hereu a la corona, quedà com a rei i per tan també rei de Sicília. Ja de principi Jaume II tenia la idea de fer la pau amb els seus enemics, i gairebé ho aconseguí. Seria als voltants de 1295 quan el rei Jaume II renunciaria als drets de rei a Sicília degut al casament amb Blanca d’Anjou, filla de l’etern rival Carles II d’Anjou. Mitjançant el tractat d’Anagni. Finalment, es casà amb Blanca d’Anjou i va signar la pau amb la corona de Nàpols. Les accions de Jaume II no van ser rebudes positivament pels sicilians que no els hi va agradar gens la noticia. Per posar-hi solució, van recórrer ràpidament al germà petit de Jaume II i a llavors segon mandatari a la illa, Frederic. Aquest mateix es mostrava favorable als sicilians ja que no acceptava la renuncia d’aquelles terres per part del seu germà rei de Catalunya i Aragó. Amb l’ajut de bona part de l’exèrcit, de la població siciliana i sobretot dels almogàvers, que encara conservaven la fidelitat a la memòria del rei Pere II, Frederic va ser proclamat rei de Sicília al 1296 com a Frederic II de Sicília. Gràcies sobretot al suport del cos militar dels almogàvers, les quatre barres juntament amb l’àguila negra dels Hohenstaufen seguirien onejant a Sicília amb al comandament del rei Frederic II de Sicília i per tan la casa d’Anjou quedaria pràcticament fora del poder. Tot això aniria seguit del trencament de l’ aliança entre la corona d’Aragó i la corona de Sicília. Evidentment a Jaume II no li havia fet gens de gràcia que tot l’exèrcit almogàver es revoltés contra ell i que seguís en massa els passos del seu germà Frederic.

És poc després els esdeveniments de 1296 quan un home fa la seva entrada a Sicília. Roger de Flor, antic templer i pirata, feia poc que havia recorregut a Frederic II de Sicília per oferir-li els seus serveis. Poc a poc es va anar guanyant un nom entre els que l’envoltaven i es pot dir també que havia acumulat moltes riqueses (tan en l’època que va ser pirata com per les ràtzies sent almogàver). La seva fama de guerrer ferotge, polític ambiciós i excel·lent cap el van fer pujar cap a les més altes posicions fins a tal punt que va arribar a assolir els càrrecs de vicealmirall de la flota, cap dels almogàvers, membre del Consell, senyor de Malta i amic personal del rei. Així doncs, el personatge de Roger de Flor, que esdevindria un home clau per a la Gran Companyia Catalana a occident, es faria amb el liderat dels almogàvers.

Duran aquests vint anys que va durar la guerra (1282–1302) els almogàvers van anar fent incursions hostils cap a les zones governades per la corona de Nàpols de Carles II d’Anjou. Entre aquests anys cal esmentar la batalla de Cagliano de l’any 1300. Ramon Muntaner ens la narra. Ens diu que tres nobles francesos van recórrer a l’ajut de la casa d’Anjou i van enviar uns tres-cents cavallers francesos dels millors, anomenats “els cavallers de la mort”, per combatre a Cagliano contra els almogàvers. Es van sumar a aquests cavallers molts soldats a peu i gent favorable a la expulsió dels catalans d’aquelles terres fins a tal punt que van acabar sent cinc-cents cavallers i molts soldats a peu. Per altre banda, uns tres-cents almogàvers a peu i uns dos-cents a cavall els hi intentarien fer front. La tàctica emprada no era gaire complexa, van decidir de no posar davantera ni reraguarda sinó que van dividir les forces entre els cavallers almogàvers a l’esquerra i els almogàvers a peu a la dreta, i tots atacarien frontalment. La batalla va començar sent igualada (ja que ens diu Muntaner que encara s’hi podien veure estendards francesos onejant) fins que va ser clarament favorable als almogàvers gràcies a un esforç sobrehumà i a una motivació del crit de guerra “Aragó!”. La batalla va acabar amb la mort de tots els cavallers francesos i trenta almogàvers. Només es van escapar cinc cavallers francesos que no eren de “els cavallers de la mort” sinó que els i feien només de guia. Ramon Muntaner ens finalitza el relat de la batalla de Cagliano amb una ironia dient que “els cavallers de la mort” s’havien triat el nom correctament ja que tots l’havien trobat.

A l’agost de 1302 tot canviaria. Frederic II de Sicília, que tan havia odiat el casament del seu germà Jaume II amb una filla de Carles II d’Anjou, s’havia compromès amb la tercera filla d’aquest mateix. Aquesta vegada no comportaria renunciar als drets sobre Sicília, Frederic conservaria el seu regne. La pau signada a Caltabellotta, prop de Sciacca, a Sicília mateix, a l’any 1302 confirmava la pau entre totes les corones: la d’Anjou, la de Sicília i la d’Aragó. Aquest cop, Carles II d’Anjou havia renunciat a Sicília a favor del seu gendre Frederic II però aquest mateix havia retornat a Carles els territoris conquerits al seu regne italià peninsular. El papa del moment, Bonifaci VIII, deixava de banda les baralles entre totes les corones i la mala visió de Sicília per part dels catalans. D’aquesta manera tot quedava tranquil i amb situació de pau i per tan, els almogàvers es quedaven sense feina. On anirien a parar aquests mercenaris? No podien tornar a Catalunya ja que havien renunciat a seguir Jaume II a favor del seu germà Frederic II i això hagués comportat una repressió cap a ells terrible. Tampoc podien quedar-se a Sicília perquè eren inútils i improductius. Costaven molta soldada de manteniment i la situació econòmica de Sicília en aquell moment era molt precària. No podien exercir cap ofici ja que només en sabien un, el de les armes. Així que farien aquests mercenaris?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: