h1

El rei Martí I

Desembre 8, 2010

Algunes setmanes enrere va sortir a la venda el llibre Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del Casal de Barcelona, de l’historiador Josep-David Garrido i Valls (ISBN: 978-84-232-0748-0.Col·lecció Bofarull núm. 14, 368 pàgines, 20 euros). Amb aquesta edició Rafael Dalmau, Editor pretén cobrir el buit bibliogràfic sobre el personatge i, de retruc, contribuir al coneixement de la seva trajectòria.

Sinopsi:

L’any 1410 morí el rei Martí I, el darrer sobirà de la dinastia del Casal de Barcelona, iniciada amb Guifré el Pelós més de cinc-cents anys abans. En coneixem massa poc, de la seva vida i de la seva acció política, i sovint el que en sabem dir té relació amb els seus dubtes a l’hora de designar successió al tron catalanoaragonès, vacil·lacions que van donar pas a un interregne de dos anys i a un període de convulsions dins del país i de xocs d’interessos que va acabar amb la sentència de Casp i l’entronització dels Trastàmara, d’origen foraster. També en sabem dir l’epítet que la historiografia li ha atribuït: l’Humà; tanmateix, és un apel·latiu relativament modern. Per als seus coetanis, Martí I era l’“Eclesiàstic”: un campió entre els beats.

David Garrido, el seu biògraf, ha condensat, amb acidesa, que Martí va morir tal com va regnar: sense ganes. De fet, Martí no va néixer per a ser rei. Era el segon fill de Pere III i d’Elionor de Sicília, i a la mort del Cerimoniós fou Joan, el germà gran de Martí, qui va rebre el tron, com era preceptiu. Però Joan I va morir sobtadament, arran d’un accident de cacera a Torroella, on l’acompanyava la seva camarilla corrupta. Eren temps de mortaldats, aquells de la baixa edat mitjana, i la més greu de totes era la pesta, de la qual la família reial no en va quedar al marge. I vet aquí que Martí, sense ambicionar-ho especialment, esdevingué rei.

Era un polític culte, capaç de fer a les Corts de 1406 a Perpinyà un dels grans discursos que la història recorda d’un rei, i la seva acció representà per a la Corona la restitució del poder català a Sicília, fins al punt que n’aconseguí el reialme per a Martí el Jove, fill de Martí l’Eclesiàstic i de Maria de Luna —esposa i extraordinària col·laboradora en els àmbits de govern més diversos—.

Com a rei dels catalans, Martí I hagué de fer front a tota una colla de problemes que l’actuació dels seus predecessors, singularment Pere III i Joan I, havia anquilosat i que eren de difícil resolució: la implicació en el Cisma d’Occident entre els partidaris del papa de Roma i del d’Avinyó (amb tot el que representava un connacional com Pere Martines de Luna fos escollit com a papa: Benet XIII), les bandositats interna dins d’Aragó (entre els Luna i els Urrea) i dins del regne de València (entre els Centelles i els Soler), i el control de Sardenya.

I, doncs, el front de Sardenya fou ben bé el cant del cigne del Casal de Barcelona. D’una banda, l’acció política i militar dels Martí, pare i fill, significà el domini efectiu sobre la nació sarda, però el preu que calgué pagar fou molt alt. Molts catalans, entre els quals també un nombre rellevant de nobles, hi deixaren la pell. Entre ells, el mateix Martí el Jove, rei de Sicília i hereu a la Coronacatalanoaragonesa després de la mort de més i més fills i néts de Martí I. Cal dir-ho: Martí el Jove morí de malària, just després del seu triomf militar a Sanluri.

Martí I quedà abatut. Havia perdut muller, fills i néts i ja es veia ancià i sense descendència legítima. Calia un darrer intent per a tenir-ne i Martí es casà per segona vegada, ara amb una jove aristòcrata, Margarida de Prades. La documentació històrica ens ha deixat relats dels sofisticats mètodes que, a aquelles altures de la vida, Martí utilitzà per a sembrar la llavor reial, sense èxit, com bé sabem. Ara bé, són relats redactats per acòlits dels Trastàmara, gens interessats a evitar el desprestigi de Martí. I bé prou que la història ja ha senyalat Martí amb el dit perquè no va tenir prou tremp per imposar Frederic de Sicília —nét seu, fill d’una relació de Martí el Jove amb Tàrsia Rizzari—, indecisió que va donar lloc a obrir la caixa dels trons que van esclatar l’any 1412 a Casp.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: