h1

La Muixeranga (II)

Octubre 27, 2010

La moixiganga-muixeranga és molt espectacular i una vegada coneguda la tècnica és més fàcil de fer del que sembla a primera vista. Sabem que el seu origen és pagà i que amb el temps es va integrar en manifestacions religioses. Durant segles, va estar molt present als pobles valencians. Consistent en l’execució de diversos balls, solia acabar amb la formació de una torre humana de no massa alçada. Anava integrada sobretot al davant dels seguicis populars, on cadascun dels diversos gremis executava un ball.

Les notícies més antigues que es tenen daten del segle XV, i actualment es balla en algunes poblacions com Algemesí, l’Alcúdia, l’Olleria, Sueca, València, Silla, Gandia, Bellreguard, Forcall, Peníscola o Titaguas. Altres localitats – la majoria – l’han perdut, com s’han perdut molts costums, en pro d’una suposada modernitat. De les que queden és sens dubte Algemesí amb les dues muixerangues la més emblemàtica. A més de l’aportació històrica i d’haver mantingut viva la tradició, la música que l’acompanya ha esdevingut un símbol per al nostre poble. La pràctica totalitat de les muixerangues actuals han arribat a desaparèixer per recuperar-se desprès, mentre a Algemesí és va perdre tan sols durant un dia, a Gandia o a València per posar un parell d’exemples, la tradició ha tardat més de cent anys en reviscolar.

Els finals del segle XX i principis del XXI s’han caracteritzat per l’aparició d’un moviment de recuperació de les muixerangues. Al 1995 a l’Olleria Eva Albinyana i un grup de gent del moviment escolta Sant Jordi recuperaren la Festa de la Magdalena, la muixeranga, els instruments autòctons i les danses. Alguns saforencs pensarem que si a l’Olleria havien recuperat la tradició a la Safor també podríem fer-ho. A Algemesí l’any 1997 la muixeranga va tindre una escissió creant-se la Nova Muixeranga, que a l’igual que passà a l’Olleria va integrar dones en la seua formació. A la Safor cada vegada ho teníem més fàcil, a més de l’ajuda que rebíem de l’Olleria la Nova Muixeranga ens va oferir també la seua experiència i coneixements tècnics. Temps després, els Negrets de l’Alcúdia que havien mantingut la muixeranga de la mà dels Sr. Pepe amb una formació de xiquets, es van refondre amb la incorporació de gent adulta. Darrerament Sueca, Silla i València també han recuperat la tradició. Aquestes noves muixerangues davant del creixement que s’espera per als pròxims anys, han propiciat la creació d’una Federació de Muixerangues.

Centrant-nos de nou a la Safor, diversos investigadors han estudiat amb rigor la nostra cultura popular i és a Gandia on més accés a documentació escrita queda. Les muixerangues eren un d’entre molts nombrosos balls que han passat a la història. La referència més detallada l’hem trobada a l’Arxiu Municipal de Gandia, data del 1875 i fa menció de la participació de vint obrers (homes d’habilitat força i equilibri) del gremi de la construcció i un xiquet, en la processó del patró. Per les documentacions de què disposem i basant-nos en les similituds entre les diverses poblacions que conserven la tradició, tenim una idea prou aproximada de com era aquest ball arcaic en el seu origen. L’evolució amb els anys donaria, a més de les muixerangues, un altre resultat diferenciat tècnicament i geogràficament: els castells.

Les muixerangues, conserven els balls, la seua alçada no és tan elevada i amb el temps busquen cada vegada més la vistositat i el sentit religiós. Els castells s’originen bàsicament a l’àrea Tarragona-Reus-Valls i amb els anys perden els balls i se centren en aconseguir torres cada vegada més elevades, per assolir així rècords d’altura en els dos darrers segles, un reconeixement internacional i recentment una gran difusió a la televisió. Per això no és estrany que a les nostres actuacions, algunes persones ens han pres per gent vinguda de Tarragona, Valls o Vilafranca.

La història de com arribà el ball al Camp de Tarragona no és senzilla de resumir. Als segles XVII i XVIII, temps de màxim esplendor, la tradició va estar molt estesa a les comarques valencianes. Així ho demostra un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L’any 1798 l’ajuntament de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: “… delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Nuestra Señora del Carmen y en otras particulares…” L’espectacularitat i el fet d’integrar-se en un ball de carrer amb la mateixa itinerància que les danses processionals, va provocar que la tradició s’exportara. Coneguda fora d’ací com “el ball dels Valencians” s’integrà en altres seguicis populars d’arreu de la península. No és gens difícil trobar-la encara viva a llocs tan diversos com Aragó, Euskadi, Castella, Extremadura o Catalunya.

D’algunes d’aquestes actuacions ens queda documentació. Així sabem que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un Ball de Valencians, dins del seguici extraordinari en honor del monarca. També al 1673 una colla de Sagunt va participar al corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio Spínola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on entre d’altres, va concloure la construcció de la capella de la Verge dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida on actuen “valencians” en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard al 1822 tornà a participar a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla. Darrerament gràcies a les investigacions dutes a terme per Jordi Bertran sabem que a principis del XVIII al Corpus de Madrid també feren muixeranga.

Al triangle Tarragona-Reus-Valls, àrea d’origen casteller, començaren a imitar els Valencians des de finals del XVII. Sabem que el 1687 actuà a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna població de Bràfim, al 1695 i 1700 també en trobem al seguici de Tarragona altres formats per gent de la zona. Però al llarg del XVIII és quan la tradició anà prenent cos. Al 1706, en plena guerra de successió entre Felip d’Anjou (Felip V) i l’Arxiduc Carles (Carles III), aquest darrer visità Tarragona i en el seu honor aparegué extraordinàriament el seguici popular, com s’acostumava fer amb els monarques. En aquest hi participà “un ball que diuen dels valencians”.

Felip V, Borbó d’origen francès, va guanyar la guerra, va abolir els furs i va imposar les lleis castellanes. Les noves classes dirigents es formaren amb els més fidels dels borbònics i gent vinguda de Castella. En aquesta època fosca per a la nostra cultura, hi ha també documentades representacions autòctones al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733. Malgrat tots els inconvenients, la implantació del nostre ball a la zona era considerable i hi ha documentació diversa que així ho deixa palès. Com exemple, aquesta curiosa prohibició que dictà el lletrat madrileny Manuel Llorca Agulló,: “… que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales .bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…” No sabem perquè Llorca, que va ser Alcalde Major de Vilafranca del Penedès del 1782 al 1786, tenia aquesta especial fixació per les torres humanes. El que si queda clar, és que sense ser-ne conscient, ens va deixar una de les més clares evidències de la connexió entre els “Valencians” i els castells.

Es considera que les colles modernes van nàixer a principis del XIX, un segle de grans transformacions i reestructuracions socials. La millora de les comunicacions va provocar la transformació de l’agricultura tradicional en una de mercat, cosa que originà un canvi social on els gremis no tenen sentit. Al 1836 es promulgà la llei que acabà amb els monopolis gremials. Això va incidir en les festes d’una manera progressiva i mentre a Catalunya moltes tradicions es transformaren, a València desaparegueren. És en aquesta època quan l’àrea castellera tradicional s’eixamplà estenent-se fins a l’Alt Penedès, començà a parlar-se de Castells i es passà dels sis pisos. Ja l’any 1846 al Vendrell hi ha documentació escrita on es parla de “torres y castillos” però no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de “Valencians” sinó com a definició d’un nou concepte que estava naixent.

D’aquesta manera, entre 1835 i 1853 començà una gran etapa, la primera època d’or. Coincidint amb uns moments d’estabilitat política i econòmica s’aconseguiren els màxims èxits en les dècades dels 70 i 80, per patir una gran davallada cap al final de segle XIX (aparició de la fil·loxera i guerres colonials) i principi del segle XX. La tradició va viure un cert reviscolament als anys 20 i 30. Només la Guerra Civil va truncar de forma temporal aquest temps de represa, ja que el 1939 es tornaren a formar les colles de Valls, Tarragona i el Vendrell. Amb els seus alts i baixos es visqueren quaranta anys de castells, assolint a principis dels 80 un salt qualitatiu que encetà una nova etapa. La segona època d’or, moment que encara vivim.

L’origen de la bona salut de la nostra cultura popular hem de buscar-lo a partir de la Constitució del 78, moment en que començà un moviment de reorganització social, encapçalada en moltes ocasions, pels protagonistes de la lluita anti-franquista. Aplecs, manifestacions, grups de dansa, tabal, dolçaina, gralla, tot un seguit d’accions i activitats socials que marcaren una generació de joves. Joves que amb els anys ha sigut pares i han inculcat als fills el respecte per les coses antigues. Aquesta nova jovenalla, més acostumada amb les llibertats i l’associacionisme ha continuat un moviment de recuperació dels costums que al XXI anirà passant de pares a fills. Tal i com havia sigut fins els segle XIX.

Text d’en Salvador Vila i Sarch
Decembre 2006
Publicat a www.cch.cat

Anuncis

One comment

  1. A Vilanova i la Geltrú, hi ha una colla que surt a la festa major i altres celebracions.
    Van representant escenes de Crist, també fan castells molt petitets.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: