h1

Carta al president Obama

Octubre 22, 2010

(Traducció al Català de l’original anglès de la súbdita nordamericana establerta a Catalunya, Susan M. di Giàcomo)

 Benvolgut President Obama:

Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels Estats Units, sinó també en la seva qualitat d’antic professor de dret constitucional. M’impressiona molt la seva visió d’aquest document, expressada en el seu llibre The Audacity of Hope, que contempla la democràcia nord-americana, no com una casa a construir, sinó com una conversa a mantenir. La constitució nord-americana, en paraules seves, organitza la manera com debatem el nostre futur, i implícit en la seva estructura s’hi troba un rebuig a la veritat absoluta, la infal.libilitat de qualsevol idea o ideologia o teologia que obligaria a futures generacions a seguir una única i inalterable via.

Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo s’ha produït exactament aquest tipus d’intent de tancar la conversa al.legant que la casa ja està constitucionalment construïda i parlar-ne més no és ni necessari ni fins i tot legítim. En un estat europeu formalment democràtic, un tribunal constitucional totalment polititzat, quatre membres del qual tenen els mandats caducats inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys en emetre una sentència utilitzant la constitució espanyola per esclafar les legítimes aspiracions nacionals d’un poble i tancar, d’una vegada per sempre més, el desplegament del procés d’autogovern que marca el seu estatut d’autonomia aprovat tres cops : pel seu Parlament, pel parlament de l’estat, i pel poble en referèndum, apel.lant a la indissoluble unitat de l’estat. Un atropellament de la democràcia. L’estat en qüestió és l’Estat espanyol. El poble en qüestió i el país on visc i treballo és Catalunya.

Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida en la constitució, la constitució s’ha modificat: 27 esmenes des de l’any 1791. El que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament el contrari. Consideren  que la constitució espanyola és intocable, i n’han fet una lectura tan  restrictiva que la democràticament expressada voluntat del poble català no hi té cabuda. Aquí no hi ha ni debat ni conversa, sinó una involució  democràtica.

Què és Catalunya? Vostè ja se’n va fer alguna idea fa molts anys quan va passar per Barcelona. Catalunya és una antiga nació europea, amb una tradició de govern representatiu igual d’antic. El Parlament català i el document sobre el qual es basa són d’abans de la Magna Carta anglesa. Només Islàndia té un parlament més antic. A l’Edat mitjana Catalunya era una entitat política independent, i més endavant, la Confederació

Catalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava fins a Grècia. Durant el segle XV, el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella va integrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va perdre les seves institucions polítiques fins l’any 1714, per força de les armes. No les va recuperar fins més de 200 anys més tard, amb l’arribada de la II República espanyola, i les va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de 1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai el seu caràcter

lingüísticament, culturalment, socialment, i econòmicament diferenciat de la resta de l’Estat espanyol. Amb la mort del General Franco i la seva dictadura l’any 1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpies institucions polítiques i competències d’autogovern derogades pels feixistes victoriosos després de la Guerra Civil , i a refer la seva narrativa nacional en llengua pròpia.

I per què m’ha d’afectar la sentència del Tribunal Constitucional, si malgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat nord-americana ? Perquè conec aquest país des que hi vaig arribar per primer cop a les acaballes de la dictadura, i vaig viure com a antropòloga el procés de resistència cultural, sindical i política i l’inici del procés de reconstrucció nacional catalana durant la transició a la democràcia. Perquè amb el pas del temps m’he convertit en professora d’una universitat catalana on imparteixo les meves classes i escric articles en català. I per tant, aquí tinc coses en joc. Moltes coses, començant per la llengua en la qual ensenyo i escric, reconeguda en l’Estatut català com a preferent i vehicular d’aprenentatge en l’ensenyament, i ara amenaçada per la sentència del Tribunal Constitucional.

El dia 10 de juliol, més d’un milió de catalans (segons la Guàrdia Urbana, 1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació un milió i mig; la població total és de 7 milions i escaig) vam omplir els carrers més cèntrics de Barcelona, la nostra capital, per rebutjar aquesta sentència antidemocràtica i fer sentir la nostra veu:  “¡¡ Som una nació. Nosaltres decidim !!”. A la manifestació va quedar palès que cada vegada més catalans optarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de separació de l’estat espanyol i establiment d’un nou estat català dins del marc de la Unió Europea. La història de Kosovo és diferent de la de Catalunya, però en el dret internacional no hi ha res que prohibeixi que els representants democràticament elegits d’un poble declarin la independència de forma unilateral.

No fa gaire, l’expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per acceptar de mans del president de la Generalitat el Premi Internacional Catalunya, en reconeixement de la seva defensa de la pau, la democràcia i els drets humans. La seva visita va coincidir de prop amb la sentència del Tribunal Constitucional, que el president Carter va qualificar d’error, i va oferir d’enviar observadors internacionals del Carter Center en cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Més de mig milió de catalans ja han votat a favor de la independència en consultes municipals no vinculants arreu del país. D’aquestes consultes se’n faran més.

No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano que se n’informi, que s’interessi pel que està passant aquí, que en parli amb els seus assessors  i que comenci a establir contactes amb el govern català que surti de les eleccions de la tardor. Si en això li puc servir, només m’ho ha de demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat internacional.

Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo

Advertisements

2 comentaris

  1. Les Nacions Unides i la Comunitat Europea, han reconegut la independencia de molts Paisos que havien sigut envaits per altres nacions. ¿ Perque els Catalans no hem de poder recuperar el nostre territori, i la nostra dignitat com a propis?. Som un Pais que necessitem menys ajudes que altres i que podríem conviure en pau i alegría, sense necesitat de tenir sempre la bota d´Espanya a sobre el nostre coll, hofegant-nos
    Joan Llimona.


  2. qui son els cretins que en fet aquet video ?? sor que per casualitat i anava un almirante anomenat colon, nomes cassualitat
    de tant poca qualitat compraven el llegum ? que hi fan uns escuts i draps de un pais no catala ? es que els catalans cansats de navegat no sabian que tenien que menjar alls …per els vampirs clar que llestos els castellans sensa moures de casa nou continent al sac ole mi niña!! i despres no t’emprenyis clar



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: