h1

Cròniques des de la Sevilla Colombina : Dia 1

Octubre 4, 2010

Ahir dissabte, al vespre, i desprès d’hora i mitja de viatge amb una famosa companyia aèria low-cost que no ho és tan, vam arribar a la capital andalusa amb ganes de visitar tots aquells escenaris, que la història oficial sempre ens ha explicat que van veure néixer el nou món, i que van convertir a una fosca Castella de finals de l’època medieval en la brillant i esplendorosa nació que donà la benvinguda al renaixement convertida en la nació més poderosa d’occident. Quines coses tenen els novel·listes!

 Aquesta sèrie de cròniques que publicarem a diari fins a la conclusió de la nostra estada en aquestes terres, no pretén ser cap estudi ni article d’investigació, ni res similar (tot al seu temps), i simplement vol ser una finestra a tots aquells que vulgueu apropar-vos una mica més a la realitat d’un entorn, que pot quedar molt lluny del que ens han explicat.

Així doncs, després d’esmorzar i de llegir la premsa d’aquest diumenge 3 d’octubre, comencem una jornada en la que tenim una cosa clara: tocarà caminar força.

L’Eva Sans, ens ha parlat força en aquesta darrera temporada, del paper dels catalans des del segle XIII, en les costes i ports andalusos. Concretament i gràcies també a treballs de la professora Mª Teresa Ferrer Mallol, sabem que aquests catalans, estaven establerts en colònies a terres andaluses, que eren utilitzades com a plataformes logístiques, per a l’optimització del transport de tot tipus de mercaderies, i que fins i tot van establir consulats, per exemple, a Sevilla.

 Carrer Cathalans

Doncs, el millor que podem fer, és trobar petjades d’aquests catalans a Sevilla, i la millor manera, és anant al CARRER DELS CATHALANS. Sembla ser, que a la conquesta de Sevilla de l’any 1248, hi van participar un bon grapat d’almogàvers que posteriorment s’hi van quedar força temps, per impedir la reconquesta de la ciutat per part dels moros. Així i mitjançant una cèdula atorgada pel rei castellà, en Sancho IV, aquest concedí als catalans el privilegi de tenir un barri propi a la ciutat, i fins i tot, de Consulat de Mar. Ja al 1362, se’ls concedeix un altre carrer que portarà per nom, CATHALANS, i que va des del carrer de Sierpes, fins al carrer Pajeria (avui Zaragoza). Aquest carrer dels catalans, avui rep el nom de  Carlos Cañal.

A l’antic carrer CATHALANS, encara trobem el forn de pa o fleca, més antiga d’Europa. Aquest forn està a Sevilla però era catalana. Quines coses!

 El 1385 el rei castellà Joan I, concedeix als catalans, el dret d’establir un “mesón” i un forn al carrer CATHALANS, i mireu per on, encara avui, en el mateix lloc, trobem aquest forn, en la que poc queda d’aquella de ja fa molt segles és va construir, però que encara és una institució a Sevilla, i de la que tothom coneix, que va ser dels catalans que allà hi van viure.

 L’església i confraria de Montserrat

A pocs metres d’aquella barriada, localitzem l’església en què resideix una famosa confraria sevillana, que surt cada Divendres Sant a lluir a la seva senyora i als seus tresors: La confraria de Nostra Senyora de Montserrat.

 La nostra Moreneta, gràcies al pas del temps, de la cirurgia estètica moderna i potser fins i tot, d’alguna inquisició a la que potser no li agradava la tonalitat del picment de la seva pell, ha arribat a dia d’avui, amb un aspecte molt diferent del que té a casa nostra, però no ens ha d’estranyar si coneixem l’evolució que ha patit per diversos països americans, la que un dia va ser principal devoció de les Espanyes.

Sobta veure com els emblemes castellans envolten la verge, donant una sensació de què poc té a veure amb la que seu al tro de la nostra muntanya sagrada. Tot i així, és obvi que parlem de la mateixa, i fins i tot ens expliquen, com al 1601, el papa de torn, va acceptar la regla que donava raó de ser a la confraria. Caldrà veure, des de quina època existia aquesta devoció a Sevilla, però pel que hem explicat anteriorment, no cal ser Sherlock Holmes per fer-se una lleugera idea de que potser ja era una realitat molt abans de la descoberta d’Amèrica. 

 La tomba d’un que anomenen “Colón” 

De la visita que posteriorment realitzem a la catedral de Sevilla, podem dir que vam quedar absolutament saturats de sants, santes, beats, àngels, miracles i d’altres especialitats que solen habitar aquests llocs, però permeteu-me que per acabar aquesta llarga crònica, faci algun comentari sobre les tombes d’en Cristòfor i d’en Ferran Colom.

 La primera tomba que ens trobem seguint l’itinerari que l’organització de la catedral dona als visitants, és la d’en Ferran Colom. Aquesta és simplement una llosa de color fosc, on ens hi hem de fixar força per adonar-nos de qui és la persona que allà reposa. Sort de l’àudio-guia que dúiem, perquè en cas contrari, haguéssim pensat que era algun altre personatge. Per fer-vos a la idea, és una tomba com la que a Burgos, diuen que hi ha enterrat “El Cid Campeador”. Com veieu, aquesta gent no té complexes!

Arribats ja a la tomba del suposat “Colón”, aquell que diuen que és, però que en realitat no ho és, perquè miri vostè, ara l’ADN no quadre, i no saben que fer, doncs com dic, arribats a aquesta tomba, ens trobem amb el conjunt escultòric que tots coneixem. La veritat es què, veien-t’ho en fotografia potser no ets tan conscient, però un cop allà, la sang et bull, i tens ganes d’agafar a algú pel coll i dir-li quatre coses. L’escena dels quatre patges portant el fèretre de l’almirall és ben clara en el seu missatge: Davant, els dos representants de Castella i de Lleó, amb el cap ben alt, i amb aptitud triomfal, i al darrere, els representants catalanoaragones i navarrès, EVIDENTMENT SECUNDARIS, i amb el cap i la mirada baixa i aptitud sotmesa.

 No vull allargar-me més perquè n’he tingut prou per avui i demà serà un altre dia i un altre crònica, i sabeu què?, que continuint buscant-lo. Fred, fred …

 

 Joaquim Ullan

Sevilla, 3 d’octubre de 2010

Anuncis

6 comentaris

  1. últimament he estat pensant molt en perquè a américa no pronuncien la Z o C y tot quadre si els primers pobladors eren catalans … lo que no em quadrava era lo de andalusia…. però ara tot torna a encaixar… és increíble!! Això dóna per una novel·la estil codi davinci però de catalans!!


  2. Molt interesant! Seguiré les vostres petjades virtuals!!
    J.


  3. Hola Joaquim,

    Fa molt poc nosaltres van estar a Sevilla i també van anar a sopar en aquest forn, perquè és forn i restaurant (tot i que sense massa pretensions) i em sembla allà hi havia alguns fulls que explicaven la història dels catalans.

    Salutacions,

    Joan Rubiralta (ens vam conèixer a Pals al final d’una visita històrica)


  4. Que gran ets Joaquim!! jeje. Ara faré difusió del primer dia per terres andaluses. He vist ampliat el gravat i si, deu n’hi do, els castellans semblen els gallitos i el els altres dos com si haguessin de demanar perdó per ves a saber què, jeje.. se les saben totes. Au, espero que en trobeu més evidències. Fins aviat!!!


  5. Sí, Joaquim, una presa de pel. Ara ja entenc aquell crit cantat en actes esportius: “Madrid se quema se quema madrid…puta espanya”. Agraeixo molt les teves comunicacions. Jo vaig passant-ho a col.legues i amics i així anar recuperant els que ens han robat tota la seva puta vida, la nostra memòria. Rep una abraçada.


  6. Hola Joaquim, feu recordar temps molt preterits, i el cabreix consecuent, vaix fer la “mili” a Ceuta
    , be felicitats per el reportatge i fins aviat
    (Anyorem el berenars del Liceu)

    Jordi



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: