h1

Un dilluns de febrer planificat

Octubre 12, 2009

Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

Encara és l’hora que algú aporti la vertadera història de la paròdia de cop d’estat del 23-F. La recent sèrie de TVE és una hagiografia de la família reial que no resisteix l’anàlisi. Com diu Perry Mason, si es troba el motiu del delicte apareix el delinqüent. A qui beneficiava la pantomima? Ens han volgut fer creure que a la democràcia quan la gran beneficiada va ser la monarquia. A qui perjudicava? A la democràcia, a la llibertat i a l’autogovern. Per aclarir com va anar la cosa, m’he endinsat en la lectura de diaris i revistes previs a l’endemesa. Crec haver trobat peces clau de l’opereta bufa, noms d’alguns actors i el balanç final d’aquella festa pirotècnica.

El 10 de novembre de 1980 la premsa destapava que uns militars d’alta graduació havien lliurat al cap d’estat un document, per forçar l’entrada dels socialistes en el Govern. La informació destacava: “Sorprende que una intervención militar -pacífica, pero intervención- no haya merecido una reprobación de los socialistas”. També s’informava que “personalidades del Gobierno han señalado que Adolfo Suárez sólo saldrá de La Moncloa si el Rey le pide que dimita”. Curiosament (o no), el mateix dia la premsa destacava que Fraga Iribarne, no escalivat ni assaciat amb els seus assassinats de Vitòria, reclamava un altre estat d’excepció. Alfonso Guerra, a roda, afirmava estar “tanto o más preocupado por el sentimiento nacionalista insolidario de los catalanes sin terrorismo que por el separatismo vasco”. Ja tenim els dramatis personae de la representació: un rei, militars, Suárez, Fraga, Guerra… tots a punt de parar taula i el poble de públic.

Sis setmanes després, el dia que el rei d’Espanya feia el discurs de Nadal, el Govern aprovà la redacció d’una llei orgànica “de armonización de los procesos autonómicos”; la tristament famosa LO(h)APA. L’esborrany limitava l’ús de la senyera i la ikurriña (com havia fet mig segle abans Primo de Rivera) i, el més patètic de tot (qui són ells per decidir què són els altres?), decretava que no existia altra nació a l’Estat que l’espanyola. Els militars volien “un cop de timó”? Dia 20 de gener de 1981, de cara a l’anunciat II Congrés d’UCD, a celebrar a l’Auditòrium de Palma, Adolfo Suárez confirmava que encapçalaria la llista al comitè executiu. Deia que el seu objectiu principal era “democratitzar el partit i evitar involucions”. Una insensatesa? Un avís directe als que remenaven casseroles a les casernes? En tot cas, el desafiament no va durar ni deu dies.

Dia 29 de gener, Suárez dimitia com a president del Govern espanyol sense explicar cap motiu. L’endemà, la premsa obedient va atribuir la renúncia a les tensions internes del partit. Qualque agosarat va escriure que era per “manca de sintonia” amb el rei. De les pistoles, ni paraula! Just una setmana després, dia 5 de febrer, a la Casa de Juntes de Gernika, en el primer viatge oficial a Euskadi, quan Joan Carles I començava el discurs, més de 30 càrrecs electes d’Herri Batasuna es posaren a cantar l’Eusko Gudariak, l’himne del soldat basc. El rei d’Espanya va arraconar el discurs que havia començat i va extreure de la butxaca de l’americana un altre discurs alternatiu on parlava d’intolerància i de respecte mentre l’Ertzaintza foragitava, a tocs, els membres d’HB. L’endemà, dia 6 de febrer, Suárez inaugurava el II Congrés d’UCD a Palma i, en un discurs mediocre i sense explicar les causes reals i reials de la dimissió, s’acomiadà fent èmfasi en “los peligros de seguir la corriente internacional de derechización”. S’iniciava el procés de relleu.

El nou líder d’UCD i candidat a la presidència del Govern espanyol seria Leopoldo Calvo Sotelo, anticatalanista, ben vist per la dreta i nebot de l’autor del “antes roja que rota”. Així i tot, es veuria obligat a continuar, com Suárez, al davant d’un govern feble que no disposava de la majoria parlamentària. Dia 23 de febrer de 1981, quan Calvo Sotelo se sotmetia a la investidura, el Congrés de Diputats era assaltat per Antonio Tejero, reincident colpista i inconscient titella del general Alfonso Armada, lleial tutor de Joan Carles I, el qual, set hores després, vestit de militar i en condició de cap de les forces armades (i no, com calia, com a cap d’estat), va condemnar l’acció per esdevenir el salvador de la pàtria. Amb el temps es va saber que Armada havia parlat amb el socialista Enrique Múgica per pactar un govern de concentració nacional (la proposta que va defensar Tejero fins que va saber que no seria un executiu de militars i no hi figuraria Milans del Bosch).

Anys després, el Partit Popular designaria Múgica defensor del poble i, en aquesta condició, denunciaria l’Estatut de Catalunya. Tot encaixa? Algú m’acusarà d’especular? Tant de bo els comentaristes i els historiadors no em deixassin tant de camp per gratar! Per revalidar la voluntat de Franco i legitimar la restauració borbònica, només calia desballestar UCD i que el PSOE assolís el poder amb majoria absoluta. Així va ser, l’octubre de 1982, i així es va dur a terme la reconversió industrial (sense rebuig sindical), les successives “loapes” (sense oposició política), l’entrada a l’OTAN (en plebiscit apocalíptic), el GAL… Bé, el GAL i Mr. X no és segur que aleshores ja fossin part de la paròdia.

Font:

DBalears.cat

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/un-dilluns-de-febrer-planificat.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: